La projecció exterior de Catalunya al món d’entreguerres

Balcells, Albert (2022). La projecció exterior de Catalunya al món d’entreguerres. Barcelona: Editorial Base.

L’estudi és una síntesi entorn de l’acció «paradiplomàtica», gairebé conjunta, de les entitats associatives i polítiques catalanistes i de les institucions del Principat (Mancomunitat i Generalitat republicana). El contemporaneista Albert Balcells, amb una dilatada trajectòria investigadora pel que fa a la història social i política del país, aporta les conjuntures claus en què hi ha hagut accions d’institucionalització de la política exterior –oficioses i oficials. Una política que, com es palesa en diversos passatges de l’assaig, comptà –i compta–, com no podia ser d’altra manera, amb l’obstruccionisme de la diplomàcia de l’Estat espanyol.

El lector, doncs, trobarà exposats, amb claredat sistemàtica, fets fonamentals que han anat articulant una política exterior a l’ombra, pròpia d’una nació sense estat: del reconeixement al mariscal de Ribestaltes, Josep Joffre, a la cerca d’un armistici a demanda de la Generalitat als governs de França i Anglaterra.

La contextualització del treball –situat essencialment entre el 1919 i el 1939– analitza conjuntures que inclouen mediadors i juristes –Joan Estelrich i Francesc Maspons i Anglesell– i humanistes –Josep Maria Batista i Roca– vinculats a la Mancomunitat de Prat de la Riba i de Puig i Cadafalch a fi d’interpel·lar la Societat de Nacions, avantsala de les Nacions Unides. La finalitat era internacionalitzar la causa dels catalans. La conjuntura dels anys vint, la més reveladora de l’estudi, exposa la confluència de camins autodeterministes i independentistes i l’orientació de l’oficina d’Expansió Catalana, sota el coneixement del govern de Puig i Cadafalch. L’ofrena de la Bandera dels Casals i Centres catalanistes de l’exili a la Mancomunitat l’abril del 1922 en seria un símbol, d’aquesta unitat d’acció. On no podia arribar la Mancomunitat arribava l’associacionisme organitzat d’Amèrica i d’Europa.

És clar, però, que la internacionalització de Catalunya no s’aïllava de l’estratègia d’alliberament patriòtic de països que, com Irlanda, vindicaven l’autogovern i endegaven cops de timó independentistes com l’aixecament de Pasqua del 1916. La «via irlandesa», amb el Sinn Féin al capdavant, tingué requesta al si d’opcions «separatistes» que finiren amb el possibilisme autononomista frustrat (el rebuig del govern espanyol a l’Estatut d’autonomia del 1919) i establiren l’opció combinada politicomilitar per a alliberar el Principat: Estat Català, amb el precedent de la Federació Democràtica Nacionalista, i Nosaltres Sols. L’empremta de les negociacions entre l’organització independentista irlandesa i el govern britànic era, probablement, un suport moral als moviments macianistes en el concert de les nacions i estats europeus.

Comptat i debatut els capítols segon, tercer i quart, detallen l’ambient polític europeu de la primera postguerra, que compta, com a epíleg, amb l’acord estable del tractat de Locarno del 1925 (entre els països afectats per la I Gran Guerra). En aquest marc, l’historiador, amb el suport de bibliografia actualitzada i recerques al fons de Puig i Cadafalch i de Joan Estelrich, va elaborant el canemàs de relacions nacionals amb representants diplomàtics entorn de la Unió de les Nacionalitats i del Congrés de les Nacionalitats Europees. La centralitat dels anys vint pel que fa a l’acció exterior, un influx europeista, ve explicada pel conjunt d’iniciatives que es van teixint des de l’interior i des d’agrupacions d’exiliats (a París, per exemple) a l’hora d’endegar campanyes d’exportació de la cultura i de la llengua nacionals. Es va constituint un bloc d’acció intel·lectual i polític. Exemples com el d’Alfons Maseras i Rovira i Virgili –que publicarà, no pas casualment el 1920, la versió actualitzada en castellà de la Història dels Moviments Nacionalistes– cal adscriure’ls en el marc del compromís dels escriptors i d’activistes amb la política exterior entorn de plataformes com Expansió Catalana o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC). Els capítols «Els catalans d’Amèrica, Expansió Catalana» i «El catalanisme i les minories nacionals a Europa» concreten els assoliments en política internacional, com s’esdevingué al segon Congrés de Nacionalitats del 1926 fet a Ginebra amb la presència de representants de diferents forces polítiques. Amb tot, era una política mancada, car el Principat necessitava el suport d’algun estat europeu, situació que depenia, alhora, de la correlació de forces d’una Europa de postguerra.

D’altra banda, els anys trenta, que venien a culminar més de vint anys de paradiplomàcia catalanista internacionalitzadora no foren un oasi. Les conseqüències indirectes de la crisi del 1929, l’insurreccionalisme feixista –la política d’aliances que anava forjant– i la guerra anomenada dels tres anys eren escenaris que anunciaven una nova concepció exterior pel que feia, per exemple, a la fundació d’un nou tipus d’organització socialista i a la limitada política de la Generalitat en el període 1936-1939. Els tres capítols dedicats als anys trenta exposen contextos diferenciats d’acció: de les relacions catalanooccitanes fins a l’intent d’armistici per part de la Generalitat de Lluís Companys tot passant per la dimensió internacional del Partit Socialista Unificat.

La col·laboració del gabinet de Macià amb sectors occitanistes es definí per mitjà de l’Oficina de Relacions Meridionals. El suport a l’obra normativa del Fabra occità, Loïs Alibèrt, es féu a través de l’occitanòfil sitgetà Josep Carbonell. Cal destacar, doncs, la relació Occitània-Catalunya que si als anys trenta dissenyava una visió més historicista que no pas política, actualment pot tenir una dimensió econòmica, logística i d’articulació d’una nova polaritat territorial. En qualsevol cas, l’origen dels vincles entre ambdues nacions fou ascendent entre el vuit-cents i el nou-cents. Fou així que el 1934 calgué clarificar la delimitació lingüística, per no dir d’acció política, entre l’occità i el català. El CAOC, fundat el novembre del 1977 és, doncs, hereu de la tasca dels primers mistralians, que evolucionaren cap a una definida consciència de país. Palestra, associació civil constituïda el 1930, hi tingué una funció rellevant, en tot plegat. L’evolució de les relacions entre occitans i catalans és ben contextualitzada per l’autor de l’obra.

L’aportació nacional de la revolució dels soviets es fonamentà en l’exercici del dret a l’autodeterminació. La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques esdevingueren un model a seguir per a les organitzacions comunistes internacionals. Aquest fet, però, també tingué un correlat en l’organització de noves organitzacions emergents fonamentades en el principi frontpopulista de la unificació socialista. L’exemple del PSUC, com a interlocutor directe amb el Komintern, fou molt notori en ser l’únic partit comunista d’una nació minoritzada que esdevenia delegació –sense dependència– de la Internacional Comunista. Balcells apunta, tot fonamentant-se en les recerques de Josep Puigsech, que la defensa de l’estatus de partit independent passava per la defensa de la bolxevització i de la política estaliniana. Era un fet que calia donar per segur, amb l’ànsia intervencionista del Partit Comunista espanyol, materialitzada posteriorment arran de la defenestració de Joan Comorera, Secretari general del PSU. L’autor del treball ha situat de manera adient el sorgiment d’un partit de partits dins la tradició internacionalista d’una organització que evolucionà cap a la defensa d’un «catalanomarxisme», estratègia propera a les tesis austromarxistes.

Pel que fa al trienni 1936-1939 –per què no «Guerra de Catalunya»?– el text exposa actuacions exteriors diversificades: l’Exposició d’Art Català de París del 1937 i la inicitiva democristiana de cerca de pau a través de Roca Caball i Marc Sagnier, recerca iniciada per qui tingué cura del fons històric d’UDC, Ferran Camps i Vallejo. Hi hagué, però, dues fites fonamentals: el Comissionat de Propaganda, orientat per Jaume Miravitlles, i el conflicte de «competències» entre el govern de Companys i l’espanyol de Juan Negrín. El 1938 indicava un viratge substancial en el final de la contesa bèl·lica peninsular. Les pàgines 91-100 de l’estudi que comentem presenten els objectius de difusió cultural-política a ciutats europees (Londres, París) impulsats per la Propaganda del govern català. Amb tot, la secció més rellevant del darrer capítol del treball és la dedicada a mostrar la política ‘centralitzadora’ (per no dir assimilacionista) del govern espanyol de Juan Negrín envers la política de guerra i l’acció exterior de la Generalitat Republicana, és a dir, la iniciativa d’armistici amb el govern anglès, via Batista i Roca, i el suport del govern basc del Lehendakari Agirre. El rerefons polític aconduït per la Batalla de l’Ebre– una acció de desgast– i les diferències de criteri entre Azaña i el doctor Negrín explicaven potser l’ànsia de «concentració de poder». Amb tot, hom semblava ignorar que la guerra dita civil tenia, sobretot, una dimensió nacional: la guerra d’alliberament dels pobles ibèrics contra el feixisme en el marc d’una cerca de contrapesos entre les democràcies burgeses i el progressiu expansionisme hitlerià.

La projecció exterior introdueix el lector en un vessant de l’acció nacionalitzadora del catalanisme que compta amb recerques ben eloqüents. En condensa les línies mestres i hi aporta reflexions suggeridores en el panorama europeu que n’establia l’escaquer.