Aida Basora Zanon
A finals dels 70 la senyoreta Misericòrdia Besora, que havia iniciat l’Escola de Dansa el 1948, va començar a anar preparant la seva jubilació i ens va proposar a la Teresa M. Abelló, la Teresa Aguadé i a mi que col·laboréssim amb ella. Érem les més grans de l’Escola i ja feia molts anys que hi estàvem ballant. Va ser tota una oportunitat. Els primers dos anys hi vam estar com a auxiliars, vam començar a tenir algunes responsabilitats amb les alumnes i ens vam iniciar en les coreografies. Vaig estar els cinc cursos següents impartint classes, després altres tres cursos col·laborant i, finalment, uns anys fent de monitora a les colònies que l’escola organitzava. El 1981 vaig acabar magisteri i el curs 85/86 vaig començar a fer classes en escoles de primària. No podia compaginar unes classes i les altres, feia substitucions per diferents comarques. M’havia de decidir, continuar amb les classes de ballet o fer de mestra d’educació primària. Em vaig decantar pel segon.
Els anys impartint classes a l’Escola de Dansa del Centre de Lectura van ser un temps d’intens aprenentatge i creativitat. Són molts els continguts que giren al voltant d’aquells anys de ballar i ensenyar a expressar-se mitjançant el ballet: treballar en equip, responsabilitzar-te del grup d’alumnat, millorar tu mateixa en el ballet, buscar músiques, crear coreografies, dissenyar vestits, preparar el festival de final de curs…
Recordo moments diferents d’aquella època: quan començàvem a preparar el curs a casa la senyoreta Misericòrdia Besora; moltes de les cares de les alumnes que encara ens anem saludant pel carrer; quan el Roger, el primer nen que venia a l’Escola de Dansa, va començar; les classes amb els seus moments d’escalfament del cos, dels exercicis de barra, després passàvem al centre, fèiem diagonals encadenant diferents passos i, finalment, preparar i repassar les coreografies; els nervis a final de curs, el disseny dels vestits que sempre em costaven; anar al Barato a escollir les robes que s’haurien de fer servir pels diferents dissenys; les reunions amb les mares per explicar com havia de ser aquest vestuari; els assajos al Teatre Bartrina que sempre eren especials; anar a cal Salvador Llaurador, al carrer Ample, a gravar les músiques; com ens divertíem amb els tramoies del teatre; i, finalment, el festival, que implicava treure tota l’adrenalina acumulada els últims dies en un moment: la desfilada final era l’alliberament total i, en darrer terme, el sopar que fèiem les mestres, en el qual, a més a més de la valoració del curs, ja començaven a sorgir noves idees.
També recordo molt bé els viatges amb tren amb la Teresa anant cap a Barcelona per anar a classes de ballet, si havíem de fer classes nosaltres també havíem de millorar. Ens aixecàvem a quarts de sis del matí per anar a buscar el tren que venia de Bilbao i que, sovint, portava retard o que havia de passar per la via de Vilafranca per algun tipus de problema i que ens feia arribar corrents a les classes o arribar-hi tard. Aquelles estones de tren, però, donaven molt per planificar, pensar noves idees, preparar activitats que s’anaven afegint a les classes. La Teresa sempre tenia noves idees a proposar.
Una altra activitat que queda a la memòria és la participació al concurs «Gente joven» ballant un fragment de La consagració de la primavera de Stravinsky, que ens va permetre després de passar la selecció de Barcelona anar a Madrid amb les despeses pagades, veure Prado del Rei per dins i divertir-nos, alhora que va ser una responsabilitat perquè portàvem alumnes menors d’edat.
Per escriure aquestes quatre línies he rebuscat antics papers que tenia guardats en un arxivador amb el nom «Ballet». Guardava els programes tots desordenats —i ara els he ordenat—, llibretes amb diferents esquemes de les coreografies, els dissenys dels vestits, apunts per a les classes d’història de la dansa que havíem començat, apunts de conferències de professors de l’Institut del Teatre, altres apunts de cursos de maquillatge, programacions i quadres de professors i despeses de cursets que organitzàvem…
Va ser una època intensa, que ens vam prendre seriosament i en la qual vam créixer, divertir-nos, aprendre i ens va obrir portes cap al nostre futur.
Asun Gómez
Després de quaranta anys tot el meu agraïment al Centre de Lectura i a l’Escola de Dansa per haver-li donat més vida a la meva vida.
Clàudia Espinar
Per a mi, l’Escola de Dansa del Centre de Lectura és casa. Sempre ha estat més que una escola, un dels llocs on he viscut les millors experiències de la meva vida, on he conegut i treballat amb gent meravellosa i on espero sempre poder tornar.
Gemma Creus
Soc la Gemma Creus, vaig començar a ballar als 3 anys a l’Escola de Dansa del Centre de Lectura amb la senyoreta Besora. Dono gràcies als meus pares per aquesta elecció ja que l’Escola ha sigut per a mi més que un espai en el qual s’aprenen passos i coreografies. Allí hi he trobat una família que m’ha ajudat a créixer com a persona i com a professional. He sigut mestra de música dels nivells elementals durant més de 20 anys i encara ara m’agrada anar a visitar les meves amigues i a fer alguna classe de flamenc.
Moltes felicitats per aquests 75 anys, desitjo que en puguem celebrar molts més.
Gemma Espada
I tot va començar allí, com una activitat extraescolar. Una barra de ballet, unes sabatilles i un monyo, han fet de la meva vida una emoció. Soc una ballarina que puja i baixa, gira i fa piruetes per la vida. Alguns cops he pensat que soc com la protagonista de la famosa pel·lícula Les sabatilles vermelles de Michael Powell i Emeric Pressburger, que no pot baixar de les puntes.
La vocació em va portar a ser alumna i professora de l’Escola de Dansa, on guardo molt bones amigues. La meva vida professional sempre ha estat lligada a la dansa, professora i directora en diferents escoles de dansa de les comarques del Baix Camp i del Tarragonès.
Mònica Rincón
Vaig començar sent alumna i vaig acabar sent professora de dansa jazz. El meu pas per l’Escola ha representat mil records i moments impossibles de resumir en poques línies. M’emporto grans amistats, aprenentatge i creixement personal i professional. L’Escola de Dansa ha estat casa durant molts anys. Sempre estarà al meu cor.
