Pròleg
La matinada del 5 de febrer de 1882, el naixement d’un nen a la Selva del Camp no va portar una celebració, sinó un escàndol. Havien passat només 168 dies des que la seva mare, Consol Puig i Ferreter, s’havia casat amb Joan Fortuny i Pintaluba, un propietari local. Per a Fortuny, aquell breu interval era una prova irrefutable de deshonor, un fet físicament impossible que només podia apuntar a una infidelitat.
La seva resposta va ser fulminant. Pocs dies després del part, va interposar una demanda de doble naturalesa: sol·licitava la declaració d’il·legitimitat del nen i, alhora, el divorci d’una esposa a qui acusava obertament d’adulteri. El judici resultant, conservat en un expedient de l’any 1882, no és només el relat d’un drama familiar; és una finestra oberta a les tensions de la societat catalana del segle XIX, un escenari on van col·lidir l’honor personal, els codis morals, les estructures legals i l’aplicació emergent de la ciència mèdica en l’àmbit de la justícia. El protagonista involuntari d’aquesta història, el nen repudiat, no era altre que el futur escriptor Joan Puig i Ferreter, marcat des del bressol per un conflicte que definiria la seva vida i la seva obra.
Primer Acte: L’Acusació i el Deshonor
El foc de l’escàndol es va encendre amb una rapidesa implacable. El nen, que més tard seria conegut com a Joan Puig i Ferreter, va néixer la matinada del 5 de febrer de 1882. Només vuit dies després, el 13 de febrer, Joan Fortuny i Pintaluba, a través del seu procurador Cai Rovellat Mariné, va iniciar la causa judicial a Reus. La seva demanda tenia un doble objectiu: obtenir el divorci i, alhora, una sentència que declarés il·legítim el fill nascut de la seva esposa, alliberant-lo de qualsevol obligació legal, econòmica i moral.
El fonament de la demanda de Fortuny era, en primer lloc, una qüestió de calendari. El matrimoni canònic s’havia celebrat el 25 d’agost de 1881. Entre aquella data i el naixement del nen havien transcorregut només 168 dies. Aquest fet, per si sol, era una prova gairebé irrefutable segons el marc jurídic de l’època. L’article 58 de la Llei Provisional de Matrimoni Civil de 1870[1] establia que “es presumirà il·legítim el fill nascut en els 180 dies següents a la celebració del matrimoni”. Fortuny va negar rotundament haver mantingut relacions prematrimonials amb Consol, l’únic escenari que hauria pogut invalidar l’argument temporal.
Però la demanda anava molt més enllà del simple càlcul de dies; era una acusació directa i personal que buscava exposar la traïció. Fortuny va acusar directament la seva esposa, Consol Puig, d’haver comès adulteri amb el seu propi cunyat, Jaime Egué.
Aquesta no era una simple calúmnia, sinó la causa legal necessària per a la segona part de la seva petició: el divorci. Així, Fortuny va construir un cas amb dos pilars: un d’aritmètic i un de moral. El primer desafiava la biologia i la llei; el segon, l’honor i la decència de l’època. La batalla legal havia començat.
Segon Acte: La Paraula i la Ciència
Un cop presentada l’acusació, el tribunal va passar a examinar les proves. La defensa de Joan Fortuny va combinar l’escàndol públic amb la fredor de la ciència per construir un cas que es pretenia aclaparador, deixant poc marge de maniobra a la defensa de Consol Puig.
En primer lloc, la part demandant va presentar una extensa llista de testimonis les declaracions dels quals van dibuixar un relat coherent sobre la relació entre Consol i el seu cunyat, Jaume Egué. Diversos testimonis van afirmar haver-los vist en públic en actituds afectuoses i impròpies d’una relació de cunyats, arribant a declarar que es feien petons (“dándose besos”) i passejaven junts com si fossin una parella. El fet més contundent, però, va ser la declaració de múltiples testimonis que van confirmar que, durant els mesos d’octubre i novembre de 1881, poc després de casar-se, Consol va abandonar el domicili conjugal per anar a viure a casa del seu cunyat. La trama es va tancar amb una declaració demolidora: una testimoni clau va assegurar que Jacinta Puig, germana de la demandada, li havia confiat que Consol “se hallaba embarazada cuando casó”. L’escàndol ja no era un rumor, sinó una veritat processal.
Si els testimonis van construir el relat moral, la ciència va aportar la prova física irrefutable. A petició de Fortuny, el jutjat va ordenar el reconeixement mèdic del nen per determinar si havia nascut a terme. Tres metges —Ignasi Jolin, Josep Maria Mallefé i Joan Antoni Borés— van examinar el nadó i van emetre un informe detallat que va resultar decisiu. Les seves conclusions, basades en l’observació directa, no deixaven lloc a dubtes: el nen tenia “movimientos libres, lloro fuerte, respiración libre, circulación completa” i “mama bien”. Pesava “seis libras y una y media onzas” i feia “cuarenta y seis centímetros de longitud”. Aquestes mesures, juntament amb altres detalls físics, certificaven que el nadó no era prematur. Aquesta prova pericial va ser determinant perquè proporcionava un contrapunt objectiu i científic que corroborava la tesi de Juan Fortuny: era biològicament impossible que ell fos el pare. La paraula del carrer i el veredicte de la ciència s’havien alineat en contra de Consol.
Tercer Acte: La Sentència
Després de l’aclaparadora presentació de proves, el resultat del litigi era previsible. El 26 de juny de 1883, el Jutjat de Primera Instància de Reus va emetre la seva sentència definitiva, donant la raó en tots els punts al demandant, Joan Fortuny i Pintaluba. El veredicte va ser demolidor per a Consol Puig i es va fonamentar en tres punts clau:
-
- L’Article 58 de la Llei Provisional de Matrimoni Civil del 18 de juny de 1870. Aquesta disposició va ser el fonament de l’acció judicial, ja que establia el criteri temporal mínim per a la presumpció de paternitat. Contingut de l’Article 58: L’article establia: “Es presumirà il·legítim el fill nascut en els 180 dies següents a la celebració del matrimoni…”.
-
- Impugnació de la Paternitat. La sentència va declarar explícitament que el nen nascut de Consol Puig no era fill de Joan Fortuny. Aquesta declaració alliberava el demandant de tota responsabilitat paterna, tant legal com moral.
- Condemna en Costes. Com a part vençuda en el judici, es va condemnar Consol Puig al pagament de totes les costes processals generades durant el litigi.
El raonament del jutge es va basar en la contundència de les proves acumulades. La sentència recull que la decisió es fonamenta en la “infidelidad probada” de la demandada, demostrada a través de les nombroses declaracions testimonials. Aquestes proves, unides a l’informe pericial mèdic, van portar el tribunal a concloure que el nen era el resultat de les “relaciones ilícitas con D. Jaime Egué”.
Epíleg: L’Ombra del Judici
La sentència no només va tancar un cas legal; va marcar de per vida els seus protagonistes i va deixar una empremta en la història social i jurídica. El veredicte va reafirmar la importància de l’honor masculí en la societat del segle XIX i com la llei oferia mecanismes per a la seva restauració pública davant d’una ofensa com l’adulteri.
Alhora, el judici destaca per l’ús decidit i modern de la prova pericial mèdica. L’informe dels facultatius no va ser un element accessori, sinó una prova objectiva i determinant que va desplaçar la resolució del cas del terreny de la paraula contra paraula al de l’evidència científica, un exemple notable del poder emergent de la medicina forense als tribunals.
Finalment, la sentència va ser una condemna implacable sota les normes morals de l’època, on la infidelitat femenina era severament castigada amb la pèrdua de la llar, l’estigmatització i la ruïna econòmica. Aquesta va ser la llosa que Joan Puig i Ferreter, el nen al centre de la disputa, arrossegaria tota la seva vida, tal com ell mateix va reflectir en les seves memòries a Camins de França. Expedients com aquest són testimonis directes, fotografies en negatiu que ens permeten conèixer els conflictes i els valors que van donar forma al nostre passat social i jurídic.
[1] L’Article 58 de la Llei Provisional de Matrimoni Civil del 18 de juny de 1870. Aquesta disposició va ser el fonament de l’acció judicial, ja que establia el criteri temporal mínim per a la presumpció de paternitat. Contingut de l’Article 58: L’article establia: “Es presumirà il·legítim el fill nascut en els 180 dies següents a la celebració del matrimoni…”.