Per situar-nos: el dia que vaig néixer, el 23 de juny de 1944, en feia pocs que s’havia produït el desembarcament de Normandia, una fita històrica que representà l’inici del final de la Segona Guerra Mundial. A casa nostra, la Guerra Civil havia acabat feia escassament cinc anys. Reus havia sofert durant aquells anys nombrosos bombardeigs amb molts morts i edificis destruïts. La població era avisada constantment mitjançant sirenes de l’arribada dels avions, cosa que obligava a tothom a amagar-se als diversos refugis subterranis que s’havien construït per tota la ciutat.
La meva mare m’explicava l’angoixa que representava haver de córrer sovint i precipitadament cap al refugi, i que ella ho havia de fer amb el meu germà, petit com era, ja que havia nascut just començada la guerra, el setembre de 1936. Sortosament, tenien un gos que sentia el soroll dels motors dels avions abans que sonessin les sirenes i això ja els posava en prealerta.
El pare era amb les tropes republicanes, encara que no va anar al front perquè li van assignar un càrrec d’intendència a la rereguarda. Però en finalitzar la guerra va haver d’exiliar-se a França junt amb molts dels perdedors. Allà hi va ser prop de cinc anys amb molta por de tornar, perquè les represàlies dels guanyadors eren molt dures i molts dels que decidien tornar eren empresonats, i alguns fins i tot executats sense miraments. Gràcies a l’aval d’un capellà que va certificar que era persona de bona conducta, però, va poder tornar sense cap problema.
El carrer Alt del Carme, que és on vaig néixer, era aleshores un dels principals carrers de Reus més enllà del tomb de ravals. Amb una pavimentació de llambordes amorterades amb ciment i voreres fetes amb pedres de granit, perfectament alineades, i ja enrajolades amb els clàssics panots de nou pastilles, sobresortia totalment en contrast amb els carrers dels voltants, la majoria dels quals ni tan sols estaven pavimentats.
La bona execució de l’obra s’atribuïa al fet que el cap de la Brigada Municipal, responsable del treball, era veí del carrer i és per això que s’hi van mirar força a l’hora d’aconseguir un bon acabat, i la prova més evident d’això, és que, avui dia, gairebé vuitanta anys després, encara es manté tot en perfecte estat de conservació.
Era un carrer ple d’establiments de tota mena. Recordo, a la part de baix, cantonada amb l’anomenada plaça de la Font, el Bar Iris, que encara existeix, però amb un altre nom, i just al davant la merceria, on la meva mare, que era sastressa, hi comprava els fils i vetes per a la seva feina. A mig carrer, una tenda de verdures i el magatzem de l’empresari d’obres Nogués, pare de la notable pintora Magda Nogués. Més amunt, el taller d’ebenisteria de Salvador Cavallé (oncle meu).
Però l’establiment més peculiar era la ferreria de Pere Llauradó, justament situada davant de casa nostra, a la part alta del carrer. Des del balcó podíem veure els treballs de forja: com, a cops de martell, amollaven un tros de ferro roent i el convertien en una aixada o qualsevol estri similar. Però el treball més espectacular era quan muntaven les rodes de carro: primer situaven el bastiment de fusta, pla, amb l’eix sobre un suport a una alçada convenient, i després col·locaven el cercle de ferro, encara roent, al voltant, i tres ferrers, amb uns bons malls a les mans, l’envoltaven i el colpejaven simultàniament en una mena de dansa ben harmonitzada, mentre el ferro s’anava refredant i en contraure’s quedava sòlidament adherit a la fusta. Era tal l’espectacle, que qualsevol vianant que passés pel davant no podia evitar aturar-se embadocat a contemplar-lo.
A l’altre costat del carrer, davant per davant, just als baixos de sota casa nostra, ferraven els cavalls, i encara recordo l’olor de socarrim que ens pujava quan els ajustaven les ferradures roents. Una mica més amunt, on el carrer conflueix amb els de Sant Pancraç i del Sol, hi havia els rentadors, que posteriorment s’han convertit en un annex del Centre Cívic del Carme.
També hi havia, davant mateix, la sabateria on hi portàvem les sabates gastades perquè els posessin mitges soles i talons nous, i a l’altre costat una tenda de queviures que havia obert feia poc amb el rètol Ultramarinos. Però per a nosaltres era Ca l’Emilio, que així es deia el propietari. Era una botiga on ja havien incorporat aparells més moderns que en altres llocs. Per exemple, ja hi havia una balança, com les d’ara, en què el pes el marca automàticament una agulla sobreposada en una pantalla on hi figura la senyalització dels grams corresponents. Fins llavors, les balances eren de dos plats: en un s’hi posaven els pesos del total que es volia obtenir (mig quilo, un quilo, etc.) i a l’altre el producte corresponent, i amb l’equilibri dels dos plats s’obtenia el resultat desitjat. Cal recalcar, però, que tot i que la nova balança ja només marcava el pes en grams i quilos, encara perdurava el costum d’utilitzar les paraules onzes i lliures per demanar un pes determinat, és a dir: tres onzes en lloc de 100 grams, o mitja lliura en lloc de 200.
El trànsit del carrer era bastant escàs, generalment només hi circulaven carros. Un era el de la brossa, que cada dia passava puntualment a una hora determinada i el brossaire feia sonar una trompeta advertint els veïns que havien de baixar el seu cubell al portal de la casa, i ell mateix, des d'allí el buidava al carro. Llavors el reciclatge era un tema desconegut, però moltes de les deixalles eren reutilitzables: les ampolles de vidre buides es bescanviaven per altres de plenes, els papers i els cartons es podien vendre al drapaire i el plàstic no existia. Així doncs, gairebé totes les restes eren material orgànic.
Un altre personatge singular que vèiem passar de tant en tant era l’esmolet. Anava muntat en una bicicleta que portava incorporat un cavallet de fusta amb una pedra d’esmolar que feien girar amb els pedals Emetia un so molt característic, una mena de xiulet que servia d’avís perquè els veïns sortissin a portar-li els ganivets i navalles per esmolar-los. També teníem, a l’estiu, la visita del venedor de gelats que, proveït del seu especial carretó, anava oferint el seu producte cantant «mantecauet geladet de la fàbrica del Pepet».
El pis on vivíem amb els meus pares i el meu germà era un primer d’una casa de dos, on hi érem de lloguer. A la porta del carrer, la figura d’una mà gafant una bola, era el picaporta: un cop per trucar al primer, dos cops per trucar al segon.
En aquella època no disposàvem de cap electrodomèstic, la roba es rentava en un safareig en una galeria exterior i els plats a la pica, al costat de la cuina, que era de llenya, amb dos fogons i un forn, era la clàssica «cuina econòmica». El lavabo era una comuna, és a dir, un seient amb un forat on evacuar les necessitats fisiològiques, que quedaven emmagatzemades en un dipòsit situat a la planta baixa de l’edifici que quan era ple es buidava mitjançant un transport especial. La nevera era de gel, que anàvem a comprar a una fàbrica que hi havia prop de casa, al Camí de Riudoms, i només s’utilitzava a l’estiu per refrescar les begudes o la fruita fresca.
Amb tot i això, ens podíem considerar afortunats perquè, a diferència de moltes cases, nosaltres teníem aigua corrent. Una de les conseqüències de no tenir-ne era que calia anar a rentar la roba en aquelles basses que s’havien de compartir amb tothom. El nostre carrer era camí de pas cap a les basses i des del balcó vèiem passar amunt i avall tot de dones carregades amb la roba bruta de pujada i neta de baixada.
Però el fet més significatiu del carrer era la Festa del Barri. Generalment, s’iniciava la vigília del dia de la festivitat de la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol, i durava fins el 18 que aleshores era festiu. Aquesta era una commemoració que havia instaurat Franco per celebrar el dia que va començar la guerra, i per això el van anomenar el Día del Alzamiento Nacional. Però per a nosaltres era el dia de Santa Marina i coincidia amb la fira que es feia als voltants del Santuari de Misericòrdia, a les parades de la qual es venien bàsicament tota classe de joguines per a la menudalla: fireta, bastons i espases de caramel, les pilotetes de goma amb cinta elàstica i els espanta-sogres. Molts dels visitants de la fira després feien cap al carrer del Carme i li donaven un bon toc d’animació.
Dies abans, el carrer ja s’havia guarnit amb tires de serrell de dalt a baix i també s’hi havien col·locat altaveus que emetien música tot el dia, amb discos dedicats entre els veïns. També s’hi anaven donant diverses notícies i la programació del dia. Aquesta programació estava farcida d’actes: el dia de la vigília hi havia la tradicional revetlla amenitzada per una bona orquestra local instal·lada a la plaça de la Font. Una de les tardes es feien els tradicionals jocs de cucanya: carreres de sacs, enfilada per un pal ensabonat, etc. Un dels més divertits consistia a encerclar anelles subjectades a cintes penjades d’una corda… però anant en bicicleta i sense posar els peus a terra.
Els grans artífexs de tota aquesta festa van ser, durant molts anys, per una part, Eudald Masvidal, que s’ocupava personalment de tot el gran parament, i per l’altra, Josep Cases, empresari de transports d’àrids, més conegut com a Pepito de l’arena, que era un dels principals contribuents a l’hora de pagar les despeses i que, fins i tot, cada any obsequiava amb un berenar els nens d’un asil d’orfes.