Una mica de contextualització
Tot comença el 1968, quan es programaren una sèrie d’actes per commemorar el centenari del naixement (el 20 de febrer) del “seny ordenador de la nostra llengua”, Pompeu Fabra, als quals es volgué sumar l’excursionisme –Fabra estava molt vinculat amb aquest món tan arrelat entre els catalanistes, que hi veien una manera de conèixer a fons i en primera persona tots els indrets i racons del país. Hi va haver ganes que l’esdeveniment tingués continuïtat i per això, des del 1970, any rere any i en el decurs del mes de febrer, té lloc la Renovació de la Flama que, organitzada per una entitat o un club excursionista pertanyent a la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya), vol retre homenatge a la figura de Pompeu Fabra refermant alhora la voluntat popular de mantenir ben viu el català.
Els actes de la Renovació tenen tres indrets emblemàtics: Prada de Conflent (on va morir Fabra, el 25 de desembre de 1948, i on està enterrat), el Tossal del Rei (a la confluència de Catalunya, Aragó i el País Valencià, tres territoris històricament catalanoparlants) i la basílica de la Mare de Déu de Montserrat, a l’atri de la qual crema tot l’any la simbòlica Flama sota el lema: “L’encengué la fe, la portà l’esforç i la manté la voluntat d’un poble.”
Així, seguint sempre aquest protocol ben consolidat, la Flama s’encén a la tomba del Mestre, al cementiri de Prada, el primer cap de setmana de febrer; el segon, es desplaça al Tossal del Rei per fer-ne partícips els valencians i, finalment, el tercer cap de setmana arriba a Montserrat, portada a peu des de Monistrol o Collbató pel grup excursionista responsable de l’organització(*).
La renovació de la Flama aquest febrer de 2026
Enguany, amb motiu del 125è aniversari de la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus, ara mateix la més veterana de l’entitat, s’han programat nombrosos i variats actes per dur a terme una commemoració com ha de ser. No hi podia faltar, doncs, l’adscripció a la Renovació de la Flama i l’organització del Camí de Muntanya. La junta seccional va nomenar les corresponents comissions responsables, coordinades pel president de la secció, Josep Garcia, i pel membre de la junta Joan Papaseit. La comissió de la Flama ha estat constituïda per Josep Garcia, Cesca Guinovart, Dolors Fort, Jaume Gilabert-Padreny i Fina Masdéu.
Seguint les directrius de la FEEC i dels encarregats de cadascun dels tres actes estel·lars en els indrets ja referits, els comissionats de la Flama vam establir els contactes pertinents i vam presentar als socis excursionistes les propostes de sortides i activitats que es desenvoluparien al llarg de tot el febrer, entenent que també s’havien de fer extensives a altres clubs i entitats. Com a síntesi, perquè tots els actes consten detallats al programa i a la memòria, lliurats a l’arxiu del Centre de Lectura per a qualsevol consulta, cal remarcar que la participació dels nostres socis va ser nombrosa i entusiasta, així com també l’adhesió de grups externs però afins a l’objectiu de la Flama.
La intenció primera era deixar constància d’una secció, l’excursionista, implicada fins al moll de l’os en les responsabilitats que assumeix, i d’una entitat, el Centre de Lectura, fent costat a les activitats dels socis que la integren. Objectiu assolit. I encara més si destaquem que, a Montserrat, vam comptar amb la col·laboració de tres referents del nostre ateneu: les Escoles de Música i de Dansa i el Taller de Lectura en Veu Alta.
Per tant, podem afirmar, sense dubtes ni exageracions, que la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus ha conduït amb fermesa i encert la 57a Renovació de la Flama de la Llengua catalana i ha reeixit en les expectatives marcades.
Què reivindiquem, doncs, renovant la Flama?
Com que els parlaments són indestriables d’aquests tipus d’actes –i de qualsevol, en línies generals–, pot ser interessant recordar resumidament, de les diferents intervencions, les idees que més van destacar-se en relació a la llengua catalana, nucli i causa principal de l’efemèride en qüestió.
En primer lloc, els orígens històrics, la unitat lingüística i la importància com a patrimoni literari, dins la riquesa variacional dels Països Catalans: tres evidències inqüestionables i, per tant, la base de les reivindicacions, tenint en compte l’statu quo sociolingüístic, perquè malgrat el nombre teòric de catalanoparlants, la llengua està en perill, no se’n fa un ús satisfactori –cosa que s’accentua en determinats àmbits– i, a més, hem d’estar sempre alerta a les amenaces externes i no podem abaixar mai la guàrdia. Tot això, repetit com un mantra –i amb raó.
En conseqüència, hem de refermar la convicció en la vitalitat de la llengua catalana, simbolitzada en aquesta Flama que no s’apaga. I cal ser optimistes i entendre que, en qualitat de llengua viva, canvia i evoluciona; compta amb 10 milions de parlants, dels quals, no ens enganyem, aproximadament la meitat en són parlants teòrics, a estones, o de circumstàncies, però no hem de perdre de vista l’altra meitat per extreure’n una lectura en positiu. És a dir, que una llengua de prestigi, activa, com és el cas de la catalana, reconeix i utilitza totes les seves variacions lingüístiques: les dialectals o geogràfiques, les socials, les funcionals i, quan convé, les històriques. I té un model de llengua, l’estàndard, que proposa i facilita unes normes comunes a tots els seus usuaris i que la fa apta per a ser considerada una llengua normalitzada. Aquesta normativa va ser establerta per Pompeu Fabra l’any 1913: fa 113 anys, fa poc, si ho comparem amb la situació d’altres llengües; però aquesta conjuntura, en comptes de condicionar-nos negativament, ens ha de fer comprendre que tenim totes les eines a l’abast per emprar el català en qualsevol moment i en qualsevol àmbit, parlant-lo i escrivint-lo. Tot això és innegable i no hi hem de renunciar, si bé no garanteix de manera immediata que l’ús de la llengua sigui tan satisfactori com voldríem, per motius diversos i prou sabuts.
Així que hem de ser optimistes, per descomptat, però també realistes, i en aquest sentit hauríem de reclamar que les polítiques lingüístiques que s’anuncien com a estratègiques per part del govern de torn vagin més enllà de dades, estadístiques i projectes a llarg termini –i més enllà de condicionals i de subjuntius– i siguin convincents, valentes i eficaces, tinguin caràcter peremptori i no recorrin cada dos per tres a un victimisme que no ens aporta res de bo. Prou sabem que el problema d’una llengua –de qualsevol llengua, aquí i arreu– és que pot ser manipulada sense punició pels més poderosos. El missatge final, doncs, és concloent: hem d’estar alerta i defensar el català, el nostre idioma, en qualsevol circumstància i, sobretot, no ens hem d’arronsar davant de missatges catastròfics i d’actituds tendencioses. O dit amb altres paraules: siguem assertius, respectem la nostra llengua, estimem-la i mantinguem-la activa, sempre.
Per acabar i reforçar el missatge extret dels discursos, vet aquí una dada històrica que ens toca ben de prop: molt i molt abans d’aquests actes reivindicatius, l’erudit reusenc Antoni de Bofarull (1821-1892) escrivia l’any 1878, en plena Renaixença, a propòsit de la unitat de la llengua: “És gran error sostenir que una llengua parlada i escrita per espai de molts segles, que ha servit als savis, als oradors, als poetes, a les cancelleries règies […], a la legislació i a les institucions, es [pugui] perdre o partir-se.”
* Qui vulgui aprofundir en el tema, pot consultar el llibre Quaranta anys de la flama de la llengua catalana (1968-2008), de Francesc Roma i Casanovas (2008), publicat per la FEEC arran del 40è aniversari de la celebració d’aquest acte. I també accedir a l’enllaç de la FEEC: https://www.feec.cat/activitats/activitats-feec/flama-de-la-llengua-catalana/