Elogi a la pedra

Salvador Juanpere ha centrat la seva trajectòria escultòrica en trobar especials maneres d’interpel·lar la història de l’art fora dels tòpics i en dialogar amb els artistes del passat com a companys d’un ofici complex. Es troba ara davant la immensa figura d’Antoni Gaudí convertida, en el centenari de la seva mort, en un fenomen mediàtic que empeny els estaments civils i eclesiàstics a agosarades desfiguracions d’aquest “català de fons tràgic” com el descrivia Juan Bassegoda Nonell  l’any 1986. 

Per contrarestar aquesta controvertida figura avui esdevinguda atracció turística que fa opacs aquests debats, Juanpere s’acosta al rostre de Gaudí com ha fet darrerament en nombroses ocasions reproduint retrats d’artistes del passat (J.Beuys, L.Bourgeois, J.Gonzalez, M. Duchamp, Bernini, R.Opalka…), abismant-se en l’interior de la persona. L’excepcionalitat en aquesta ocasió ve del  fet atzarós que l’any 2016 caigués a les mans de Juanpere una reproducció de la màscara mortuòria que li va fer el 10 de juny de 1926 al seu llit de mort el fidel company Joan Matamala. 

Buscant crear un espai net des d’on  sigui possible reconsiderar la seva imatge, Juanpere refà el camí d’aquests cent anys sotmetent la màscara a un joc especular d’un centenar de repeticions consecutives. L’artista fins ara ha estat essencialment un escultor de processos constructius o de talla directa (recordem la sèrie de “Puntelli” extrets de l’estatuària clàssica, fets  en marbre entre 2011 i 2021, o els nombrosos “Caps,…D’après Brancusi”). Aquí en canvi s’enfronta a un procés escultòric bàsic que no havia fet servir des de jove, el motlle d’escaiola, per ell el material més primigeni de l’escultura després del fang. Un procediment, per altra banda, que el mateix Gaudí va practicar durant més de quaranta anys, a partir de coneguts i de treballadors que tenia al voltant, des que el novembre de 1883 li encarreguen prosseguir el projecte d’edificació del Temple de la Sagrada Família, iniciada l’any anterior.

En cada operació de deconstrucció es va transformant el rostre anterior per reducció del volum, deformació involuntària i possibles errors sorgits. La llarga seqüència de rostres avança lentament cap a una fisonomia desconeguda a mesura que la matèria va minvant, fins que les últimes peces acaben convertides inexorablement en petites masses amorfes que cabrien en una mà. En aquesta instal·lació anomenada Oblidar Gaudí Juanpere reivindica l’oblit de la imatge inicial com un acte de neteja i cura de les màscares postisses amb què se l’ha volgut  revestir. Ens convida així a repensar el personatge, no des de la genialitat mística que se li vol infondre, sinó des de la mera condició d’aquell  home de personalitat controvertida, marcat per una exacerbada espiritualitat i una acusada sensorialitat artística, altament disciplinat i  incansable estudiós de certes lleis naturals que el fessin avançar en solucions arquitectòniques renovades, inventant mètodes de projecció nous.

Un artista-arquitecte que es va entestar en  crear una opera magna on traslladar coneixements bàsics d’estructura a partir d’ensenyaments obtinguts de certs corrents del món medieval, connectant amb una època en què la Natura havia de servir a l’home com a mitjà per arribar a una dimensió espiritual, abans que l’individu es convertís en el centre del món en el Renaixement.  

La crida de les runes de Poblet

Tenim un indici de les seves preferències pel món medieval en la fascinació que va rebre del cenobi  de Poblet fundat en 1115, en visitar-lo per primera vegada l’any 1867 degut a la insistència del seu amic Josep Ribera. L’estat ruïnós del Monestir va propiciar que tots dos  juntament amb el seu amic d’estudis, Eduard Toda, el després diplomàtic reusenc, elaboressin  l’estiu de l’any 1870  un estudi de les solucions per a la reconstrucció  d’aquell incomparable colós semi-derruït. D’allà va sorgir un projecte utòpic de comunitat igualitària escrit al “Preámbulo” (en l’informe manuscrit “Poblet: datos y apuntes”) on art i agricultura, indústria i literatura, poesia i física, ciència i història, havien de crear un nou model de poble amb l’objectiu de convertir el lloc en  un Temple de la Humanitat que s’oposés a la superstició i a la tirania que atribuïen al poder exercit per l’església fins aleshores. Aquest posicionament radical podia haver estat esperonat per les visions laïcistes, liberals i aperturistes del sexenni republicà, viscudes de forma exaltada a la ciutat de Reus aquells anys seixanta. 

L’espontani projecte frustrat de Poblet sembla que va ser seminal per a tots dos. Toda (que després va ser egiptòleg, filantrop, historiador i diplomàtic) s’havia d’encarregar de recopilar un important fons bibliogràfic sobre Poblet. Afició que queda palesa en la prolífica Biblioteca, amb més de 75.000 volums,  que va reunir en 14 sales del Castell Monestir d’Escornalbou, que va fer restaurar en 1911 des de Londres, sent nomenat finalment en 1930 President del Patronat de Restauració de Poblet. Respecte a Gaudí, s’hi constaten les preocupacions socials de fons sempre tractant d’entendre el comportament de la pedra constructiva del passat, com demostren també les seves visites a l’aqüeducte de Tarragona i a la pedrera romana del Mèdol. A partir del 1873, ja matriculat a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, Gaudí entra en contacte amb les teories de  Violet-le-Duc, gran especialista en art gòtic que advocava per una arquitectura cristiana i medieval, que tenia la seva major expressió en l’arc.  

La màscara minvant i l’home

La instal·lació de caps minvants acaba per fer descansar tot el mite gaudinià en el potencial originari d’una pedra, on ressona la simple idea que prové de l’alquímia segons la qual tot el que proporciona la natura, inclús la pedra, és viu, enllaçant amb el seu obstinat propòsit de fer una arquitectura més depurada que les catedrals medievals sense estructures de sosteniment  alienes a la Natura, com un cant a la vitalitat constructiva  de la mateixa.

Juanpere desfà el rictus mortuori del rostre dorment de Gaudí, que acaba de donar el darrer alè, per projectar-lo  cap a un estat matèric nou. Un procés regenerador que el treu de la mort per portar-lo a una nova vida. Alliberat de totes les càrregues mundanes, el fa volàtil i neutre per tal que puguem mirar-lo de nou, alleugerit de traves adherides, oferint una alliberadora versió del rostre gaudinià en el seu centenari. Una manera de treure el personatge de la Història i retornar-lo a la terra. Fora bo que aquest centenar de rostres en disminució, fluint cap a una vida renovada, fossin portadors de cura per a tanta literatura, anècdota i relats interessats sobre el geni gaudinià. 

Un home de caràcter certament polièdric,  s’explica que era rabiüt, intolerant, malcarat i d’una intimitat no compartida, intransigent i alhora tendre, superb i devot, insolent i humil, irascible i  caritatiu. Igualment  dual de creences, revolucionari i conservador, catòlic i maçó, heretge i ortodox, que en part expliquen l’ambigüitat dels missatges escultòrics en la seva obra. El que no treu que, l’endemà de la seva mort, el diari “La Publicitat” es fes ressò de la festa d’esperit que era conversar amb el gran arquitecte (per) les frases que el seu enginy i la seva agudesa intel·lectual han laborat, (sent) una embriaguesa de sentir-lo,(…) tot espurneig i brasa. 

Hi ha tot un enigma arran del canvi que es produeix en el pas del seu primer caràcter extravertit, com a dandi  que freqüenta tertúlies (participant assidu del “Cenacle del Café Pelayo” a la Rambla dels Estudis, on segons Domènech i Montaner es reunia una penya literària d’arquitectes, escultors, i escriptors… ), que esclatava en  boutades irreverents i amant d’ una  vida de relacions socials burgeses. Actitud que s’ha interpretat com a extravagàncies pròpies de l’artista bohemi de l’època per imposar el seu gust a la clientela aristocratitzant, però potser també, com explica Juanpere, té quelcom d’aquella típica cuirassa dels triomfadors torturats que es mouen entre el fràgil món privat i l’èxit públic. Fins que en les darreries del segle XIX fa un radical gir  cap a un caràcter introvertit, obstinat, retret i descuidat després que Josep M. Bocabella, llibreter al carrer dels Cotoners i creador de l’Associació Josefina,  el proposés  com a Director d’obres d’ un temple expiatori, dins l’onada papal de recatolitzar la societat en una època de descreença religiosa, la qual cosa fa dir a Juan José Lahuerta que aquell edifici es va crear contra la Barcelona proletària i revolucionària. 

Una de les causes principals del gradual tancament d’Antoni Gaudí va ser  la seva obsessió malaltissa per la gran obra, i segurament també el fet d’ haver entrat en contacte amb  reveladors coneixements sobre geometria, càbala, significats esotèrics, numerologia hermètica i alquímia, amb la gran oportunitat que se li oferia d’abocar-los lliurement a una construcció finançada amb donacions de catòlics laics, on va tenir sempre plena llibertat d’actuació. Un ingent saber a assimilar que el va aïllar del món amb l’objectiu de traspassar-lo en nombroses claus, després de la utopia del Temple de Poblet, ara sí a aquella també colossal arquitectura infinita de la Sagrada Família, que el devia arrossegar cap a una enfervorida missió creativa. 

La disciplina de l’experimentació constructiva

La reconversió de la vida i costums de Gaudí, així com l’acumulació de nombrosos coneixements de simbolisme aplicats al Temple barceloní, inclús la severitat del seu enterrament que va reclamar en testament, presenta una curiosa analogia amb els “Cavallers de l’Orde del Temple”, frares-guerrers (grans coneixedors de les arts de la construcció i estudiosos dels secrets de l’hermetisme i la matemàtica). Malgrat els escassos dos segles d’existència entre 1129 i 1307 (aniquilats per Felip IV rei de França) varen crear una reglamentació basada en l’austeritat, la disciplina, la castedat, la pobresa, la frugalitat i la senzillesa d’indumentària que ressona en Gaudí.

Salvador Juanpere tracta sempre de portar a un pla d’igualtat el valor escultòric de les  idees, la matèria i l’eina. En la instal·lació Instruments d’obra l’artista elogia la constant actitud gaudiniana d’obtenir solucions arquitectòniques mitjançant la provatura de taller. Les representacions en escaiola d’utensilis usuals, meres extensions de la mà, evoquen les eines de la maçoneria, com l’escaire i el compàs, a més del punxó i el martell, inclosa la “G” -de geometria, Gaudí i God- que està inscrita en nombrosos edificis seus. La “G” connecta també amb l’especial geometria per la visió, una geometria no pura, no euclidiana, -com matisa Roberto Pane- sinó la que refà el camí de la Natura, sense imitar-la, capaç de crear un espai arquitectònic viu en expansió que pot esclatar en moltes direccions, a partir de la troballa constructiva del paraboloide hiperbòlic com a síntesi de la geometria, que servia de ple a l’obsessiu programa de Gaudí en què l’arquitectura havia de ser mera ordenació de la llum, en pro d’una major espiritualitat. 

Els domicilis de Gaudí i el clima social a la fabril ciutat comtal

D’altra banda, l’obra de Juanpere Les cases barcelonines de Gaudí, abans de ser Gaudí (1868-1906) recrea les localitzacions, extretes de GoogleMaps, dels diferents domicilis on va viure des  que arriba a Barcelona. L’any 1868 s’està amb el seu germà a casa d’un oncle matern al carrer Picalquers i després a un minúscul altell d’una xarcuteria a la placeta del carrer Montcada. Fins  que el 1870 la nombrosa família Gaudí-Cornet, de nou membres, s’instal·la a Barcelona per facilitar els estudis de Medicina al germà gran, que more prematurament el 1876, i d’Arquitectura al germà petit. Als inicis dels setanta viuen plegats als carrers Espaseria, Montjuïc de St. Pere (ara Verdaguer i Callís) a la dreta de la Via Laietana, i al carrer Sant Rafael (casa avui desapareguda)on actualment hi ha la Rambla del Raval. Buscaven quasi sempre pisos alts, més econòmics en aquella època, amb fàcil accés al terrat on podien tenir cura d’animals per alimentar-se.  

Gaudí  va haver de combinar els estudis amb la feina de delineant d’arquitectes i, poc després d’obtenir el títol el 1878, obre el seu estudi d’arquitecte a un pis del, aleshores, refinat carrer del Call (el pare acabava de vendre la casa de Reus i parcel·les a Riudoms), lloc que va simultaniejar amb els posteriors domicilis familiars al carrer Consell de Cent i al carrer Diputació, a la dreta d’aquell nou eixample encara inhòspit, terrós, ple d’obres, d’horts i de barraques de pagès, degut a l’obertura de la ciutat gràcies al “Pla Cerdà” iniciat el 1860. A la segona meitat dels anys setanta havien mort també la mare i la germana de Gaudí i, al darrer domicili on s’instal·len a finals dels vuitanta, només són tres de família, Antoni, el pare i la neboda. Mentre s’anava forjant la seva fama d’incomparable arquitecte, en privat durant aquells 38 anys  es va veure abocat a una solitud que va anar en augment al llarg de tota la seva vida. 

Poc abans de morir el seu pare, Francesc Gaudí i Serra, l’any 1906 Antoni ja té 54 anys (acaba d´iniciar la construcció de les cases Batlló i Milà, La Pedrera, al Passeig de Gràcia) i es compra el seu primer habitatge, a la Carretera del Carmel, en un projecte d’urbanització moderna al Parc Güell que no va prosperar. Fins que els darrers vuit mesos de la seva vida a finals del 1925, com ell deia sense amics, clients ni família, decideix no moure’s del lloc de treball  i pernoctar a la pròpia Sagrada Família, sortint en algunes ocasions a dormir a la casa que el sacerdot i educador Josep Pedragosa i Conclús havia construït per a desemparats i per a rehabilitació de  delinqüents.

Abans que Gaudí contribuís a deixar la seva empremta arquitectònica en el mapa barceloní, la vivència  d’habitar a la Ciutat Vella fent un periple pels Barris del Raval i de la Ribera  on estava circumscrita la vida de la ciutat, el posa en contacte directe amb els insalubres centres fabrils, les instal·lacions hospitalàries, la majoria situats a l’esquerra de La Rambla,  i el brogit de la vida menestral de l’època,  permetent-li  conèixer de primera  mà  els efectes del conflictiu augment de  població humana en pocs anys (de 100.000 a 300.000 habitants), que van comportar uns tràgics anys de misèria i grans reivindicacions obreristes a la ciutat més industrialitzada a les darreries del S. XIX. Fet que podria haver ajudat a incrementar el seu interès social per la condició humana i que pot fer entendre certes flamarades anticlericals atiades pel descontentament arran  d’aquelles grans desigualtats socials. 

El tens clima social de Barcelona reproduïa a major escala el que el jove Antoni acabava de viure a Reus, una de les més dinàmiques ciutats de Catalunya, important motor comercial i ideològic, que també havia anat absorbint renovacions tècniques en xoc amb la reconeguda  menestralia del lloc. Circumstància que va poder influir en què la família de Gaudí, de tradició calderera, més tard abandonés el negoci i optés per traslladar-se a Barcelona, alhora que també podia haver proveït Antoni d’un contacte directe amb les savieses artesanals.  Les grans empreses tèxtils de “El Vapor vell” i “el Vapor nou” i les noves foneries de ferro, -com fa notar Pere Anguera- empenyien els menestrals cap a la proletarització  fomentant en Gaudí, en el pas de l’adolescència a la joventut, un probable afecte als desvalguts (…).Antoni Gaudí havia crescut a Reus entre idees reformadores com el socialisme utòpic, el federalisme catalanista, les organitzacions obreres i el foment del cooperativisme. Com diu Josep M. Carandell, allà podria haver-se fet aprenent de revolucionari, (…) amb la voluntat de distingir-se  dels altres, (…) alimentat pels ideals i l’ambició, pels complexos i el ressentiment. 

Dels eclipsaments cap a una zona zero

“Oblidar Gaudí” té, al meu entendre, una especial connotació ja que Gaudí ha patit al llarg de dècades a Catalunya dos eclipsaments irreconciliables que han condicionat la interpretació de la seva figura. La dedicació exclusiva de Gaudí (des del 1914 fins a la seva mort) a un grandiós temple religiós va provocar, en l’època de l’obertura laica postfranquista dels anys 60 i 70, uns incendiaris atacs per part de la intel·lectualitat catalana que van condicionar la percepció local del fenomen gaudinià. A l’altre extrem, el rabiós compromís a aquella desafiant gesta de fer una edificació religiosa tan ambiciosa com única, ha abocat el món catòlic a apropiar-se de Gaudí com a home d’una aurèola beatífica que el podria fer  dipositari de la santedat.

Ara sabem que la dedicació de Gaudí als temes bíblics  potser no l’havia apartat tant de la visió de les qüestions socials, com fa evident la decisió d’incloure la imatge d’un possible anarquista amb una bomba a la mà entre les nombroses figures del Temple. O tenint en compte el projecte educatiu que Gaudí va plantejar entorn a la Sagrada Família de crear escoles semi gratuïtes per a 200 nens, escola nocturna per obrers, un ateneu, o un patronat de l’obrera cristiana, i el fet que el 1909 (l’any de la “Setmana Tràgica”a Barcelona) construís de la seva pròpia butxaca una escola per als fills dels obrers que treballaven al Temple i per a nens del barri. 

La sèrie Desdibuixar Gaudí, que refà en dibuix passos concrets del procés escultòric, ens confronta a un rostre viscós, humit, turgent, deformat i quasi monstruós, que sembla explorar les profunditats d’un home atordit per un turment interior a causa del pes d’aquella ingent responsabilitat que s’havia posat a sobre en voler plasmar els seus estudis científics, d’ofici i experimentacions constants a un desafiant edifici enciclopèdic conscient que no podria acabar-lo mai. Uns rostres que semblen anunciar la por, amb una mirada astorada, sobre el futur incert d’aquest gegant de pedra que encara avui creix i creix imparablement, havent suportat durant cent anys la reinterpretació, amb un rar biaix modern, de l’indesxifrable llegat de Gaudí.

El llibre d’artista G., acompanyat d’un poema de Vicenç Altaió, convida a passar una  a una les fotografies del rostre gaudinià en mutació geològica des del 1926. Podem notar com  la imatge decreix, minva i s’escola ara en les nostres pròpies mans, fins el darrer humil vestigi en què s’ha convertit aquesta faç el 2026, fent-nos entrar en una zona zero, desactivada i neutral, on poder superar aquest present ancorat en rígids eclipsaments. 

OBLIDAR GAUDÍ vol dir oblidar el mite, els prejudicis, els posicionaments preconcebuts per entrar en la lluminosa zona d’una comprensió més humana del personatge gaudinià, on amarar-nos almenys de les lliçons i enigmes  fruit de la complexa visió holística d’aquell gran mestre de la PEDRA.