Cal parlar de dones i audiovisual, en ple 2023, quan se suposa que la situació de les dones que treballen en aquest món està ja normalitzada del tot? Algú pot pensar que els percentatges de dones que treballen en diferents àrees del món de la creació audiovisual són tan significatius com els d’altres àrees professionals —dret, educació, salut, serveis, etc.—, i que igualen els homes. Certament, això no és així.
Cal, igualment, plantejar-se si les pel·lícules fetes per dones tenen la mateixa ressonància mediàtica que les realitzades majoritàriament per homes: si són guardonades amb premis als festivals de cinema, si són reconegudes per la crítica especialitzada de la mateixa manera.
Sobre això, i sobre moltes altres qüestions, vam tenir l’oportunitat d’escoltar i dialogar, durant quatre sessions al llarg del mes d’octubre del 2023, amb sis dones que treballen en l’àmbit audiovisual a Catalunya, desenvolupant-hi tasques diferents. Totes elles, grans i reconegudes professionals arreu, dins i fora del territori.
Seran útils abans, per contextualitzar el que després direm, algunes dades que ens donen una idea més acurada d’aquesta participació femenina a Europa i, així, entendre més bé la nostra realitat propera.
L’Observatori Audiovisual Europeu és una institució de la Unió Europea que fa estudis periòdics sobre l’audiovisual a Europa. Un d’aquests és el que analitza la presència femenina al cinema. L’últim, coordinat per la Patrizia Simone: Female Professionals in European Film Production[1] es va publicar al 2022, amb dades extretes entre el 2017 i el 2021.
L’estudi és extens i detallat i recull moltes dades sobre diferents aspectes. Ens diu, per exemple, que, del total, només el 25% han estat dones realitzadores i el 28%, guionistes, mentre que sembla que hi ha hagut més dones productores, el 34%, i el 39% dedicades a tasques directives variades (directores artístiques, de càsting, etc.), davant de només el 10% de dones compositores de bandes sonores o directores de fotografia.
Aquests percentatges apunten ja un dels temes que es van tractar durant les jornades. Va ser l’Alba Sotorra (Reus, 1980), directora i productora de cinema documental, qui des de la primera sessió va fer referència a diversos canvis que, a l’Estat espanyol, han propiciat de manera ben clara la presència femenina al cinema: Mujeres de cine (http://www.mujeresdecine.com/) és una associació que des del 2010 impulsa i dona visibilitat al cinema fet per dones. Va ser precisament aquesta associació, segons ens explicaven Sotorra i altres de les participants a les jornades (Neus Ballús, Belén Sánchez), que ha treballat molt i bé a favor de les dones del cinema, la que va impulsar el canvi en les lleis de l’audiovisual a l’Estat espanyol, com la que,[2] promoguda pel ministre Iceta, a finals del 2022, estableix mesures clares per a l’impuls del cinema fet per dones: el 35% mínim de produccions fetes per dones, ús d’un llenguatge no sexista i altres mesures que han materialitzat moltes de les reclamacions que des de l’associació esmentada i altres agrupacions es venien demanant. Sánchez (Chaco, Argentina, 1981) insistia a recordar-nos que, davant la possible consideració que es podia percebre anys enrere al voltant d’una hipotètica «minva de qualitat», si «es forçava» aquest percentatge obligatori de cinema femení, posició defensada per un sector que, fins aquell moment, era majoritàriament masculí i veia «amenaçat» el seu estatus, calia esmentar que als estudis d’audiovisual de les universitats ja fa molts anys que hi ha majoria aclaparadora de dones i, per tant, de dones preparades i capaces, en tenim de sobres.
Un altre aspecte que va ser abordat en diversos moments de les jornades va ser si realment es pot parlar d’un cinema diferent si és fet per dones, si existeix aquesta mirada femenina. Sotorra va parlar d’aquesta qüestió tot recalcant que, per a ella, és molt important no només que la realitzadora i la productora siguin dones —ella dirigeix i produeix els seus films des de fa temps— sinó també la directora de fotografia, funció que, si ens guiem per les dades que s’han donat abans, resulta difícil d’encaixar, però que ella ha aconseguit, i és que, segons ella, la mirada femenina ho ha de ser també des del visor de la càmera. En aquest sentit, Ariadna Pujol (Barcelona, 1977), que va compartir sessió amb Sotorra, ens va parlar de com ella, com a realitzadora, estableix vincles amb els personatges que filma i la manera de fer-ho és, al seu parer, molt femenina, basada a establir complicitats i dedicar molt temps a preparar la pel·lícula, de manera que, al final, els personatges se senten còmodes i perceben la presència de la càmera amb naturalitat. A través d’alguna seqüència de la seva pel·lícula Aguaviva (2005) va fer palès que el resultat hauria estat molt diferent sent ella un realitzador masculí. Aquesta complicitat, que esdevé amistat en molts casos, ens la mostrava també Sotorra; només cal veure la Comandant Arian al film del mateix títol (Comandant Arian, 2028) per entendre de què estem parlant.
Sobre aquesta relació amb els personatges, que requereix temps, dedicació, paciència i intuïció, ens explicava Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980), participant a la segona sessió de les jornades, com fa un cinema que va començar sent documental, com el que fan les altres dones presents a les jornades, però que ha anat evolucionant cap a una ficció que s’apropa i/o parteix molt de la realitat, que és, per a ella, la matèria primera de què s’ha de partir quan es vol fer cinema. A través de diversos moments de Sis dies corrents (2021), multipremiada en diversos festivals i on brilla especialment la interpretació dels tres actors protagonistes, tots tres amateurs, Ballús ens explicava les estratègies que li han permès aconseguir aquests resultats: un càsting obert a qualsevol, moltes hores d’assajos basats en la improvisació, molt humor i, sobretot, molta observació de la realitat. Els tres personatges són lampistes, professió que potser podem pensar que pot no interessar gaire, però Ballús arrenca de les seves vivències personals. La parella de la seva mare és lampista i és qui li ha anat explicant, al llarg de molts anys, anècdotes, experiències reals que han anat abastint tot un món que ella recull amb humor i tendresa, i del qual nosaltres, com a espectadors/es, acabem participant. Precisament era Ballús qui, com altres de les participants, ens recordava que potser caldria que els homes aprenguessin d’aquesta paciència femenina, així com d’algunes de les altres qualitats que sovint ens retraten, en lloc de demanar-nos que ens apropem a la manera de fer «masculina» per mirar de demostrar que som tant com ells.
Amanda Villavieja (Barcelona, 1975) és una de les dissenyadores de so més reconeguda i talentosa del cinema espanyol. Villavieja va estar present en la segona sessió —compartida amb Ballús: precisament és qui ha fet el so dels seus films— i ens va donar una lliçó magistral, clarificadora i esplèndida, sobre l’ús del so en l’audiovisual. Procedent del món del documental, ha anat construint al llarg dels ja molts anys de recorregut professional, un estil propi, minuciós, delicat, subtil, que li ha fet obtenir molts premis en festivals espanyols i arreu del món. Com la construcció del so és també la construcció de l’espai fílmic va ser un dels aspectes més interessants de la seva intervenció. Quan i com sentim, com a espectadors/es, un soroll, una paraula, un so qualsevol, ens dona molta informació sobre l’espai on es produeix aquest soroll, aquesta paraula, aquest so. N’entenem la proximitat o llunyania, el temps que triga a fer-se audible, i això ens dibuixa l’espai de la mateixa manera que ho fa la llum. Sovint, quan veiem una pel·lícula, no ens adonem de la importància dels sons, no els escoltem. Villavieja ha aconseguit posar els sons en un lloc molt important del panorama audiovisual.
Amb ella vam parlar, també, del fet de ser dona dissenyadora de so; i tanmateix ens la imaginem, prima i delicada com és, portant el peu del micro, capturant sons, fent-se gairebé invisible per tal de prendre del món els sons adients per construir el film que el/la director/a vol fer. Villavieja va dubtar a l’hora de concretar una mica més si és diferent ser home o dona dissenyadora de so, per arribar a reconèixer que el fet de ser dona és impossible d’obviar i, per tant, segurament ella es fixa més en certs elements als quals possiblement un home no pararia la mateixa atenció.
La darrera sessió va comptar amb la participació d’Eva Vila (Barcelona, 1975), que, a més de realitzadora i música, és l’actual codirectora del màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, bressol de moltes de les dones i homes que es dediquen actualment a la creació audiovisual des de la realitat. Vila ens va fer participar a tothom —públic i convidades— en un documental performatiu[3] amb la seva intervenció: va col·locar la seva càmera en un racó de la sala i ens va demanar permís per filmar tota la sessió perquè, ens va explicar, actualment està fent la seva tesi doctoral sobre cinema documental i la filmació li podia servir com a font d’informació. Vila va plantejar el tema de la seva investigació que, va afegir, és, a més, una proposta creativa cabdal i necessària en el món audiovisual contemporani: la sostenibilitat del cinema de la realitat. Quan interpel·lem la realitat —va explicar—, interactuant, per exemple, amb persones que no són actors o actrius, però són els/les protagonistes de la nostra pel·lícula, estem deixant una empremta, generem expectatives, provoquem conflictes interiors, i, després, quan acaba el film, on queda tot això? No podem «utilitzar» les persones per després deixar-les i no tornar mai més amb elles. En aquest sentit, totes les participants de les jornades ja havien fent esment de com aquestes relacions s’han de mantenir, els vincles no es poden trencar. Va parlar Vila de tots els altres elements que poden no ser sostenibles: aparells elèctrics que han d’anar amb energies sostenibles, plàstics, etc. Ens va recordar que hi ha normatives recents que estableixen com han de ser les produccions audiovisuals per no deixar deixalles. Vila va aportar amb la seva intervenció la necessitat d’anar a favor del món en què vivim, de tenir-ne cura. I la creació audiovisual és també una indústria que genera, com totes, deixalles que poden fer malbé l’entorn en què vivim.
Finalment, per cloure les jornades, vaig aportar la meva visió com a espectadora de cinema, fent una reflexió sobre les dones protagonistes d’alguns films europeus recents, tot partint de la pel·lícula considerada recentment[4] com la millor de la història del cinema, Jeanne Dielman, 23, Quai du Commerce, 1080 Bruxelles (Chantal Akerman, 1975), pel·lícula precisament dirigida i protagonitzada per dones. Es tractava de veure quins trets tenen les protagonistes femenines dels films realitzats per dones europees dels darrers anys, com ens les fan veure les seves realitzadores. El recorregut partia de la Jeanne Dielman d’Akerman per anar a films més recents com Corpo celeste (Alice Rohrwacher, 2011), Portrait de la jeune fille en feu (Céline Sciamma, 2019), L’Événement (Audrey Diwan, 2021), fins a la recent Corsage (Marie Kreutzer, 2022). En totes elles, les actrius protagonistes, amb variacions d’edat —una nena preadolescent a Corpo celeste, una mare en la quarantena a Jeanne Dielman, joves d’edats diferents en les altres—, a banda de les seves preocupacions, conflictes i situacions pròpies, encarnen personatges per als quals el cos és un important objecte de reflexió i/o de conflicte, fet que les imatges ens mostren amb molta proximitat, sense prejudicis: el cos femení és observat de prop per mostrar-se de manera ben diferent de com moltes pel·lícules dirigides per homes ho han fet. El cos d’una dona no és necessàriament un objecte de desig, un subjecte eròtic, sinó un instrument d’expressió i reflexió sobre què vol dir ser una dona al segle xxi.
Vila, que va compartir sessió amb mi, va coincidir plenament amb aquesta idea, que ens va portar a recordar com de prop ella ens mostrava el cos envellit —amb més de noranta anys—, tremolós, de la senyora que, al seu film Penèlope (2017), com una Penèlope contemporània, espera la tornada del seu marit, cosint a casa seva, esperant la mort.
Les jornades «Les dones en el món audiovisual» ens han aportat visions lúcides i molt contemporànies sobre què vol dir ser dona i fer cinema en el món en què vivim, alhora que ens han fet reflexionar profundament sobre el món que, des de la creació, des de l’art, volem i estem construint. Tant de bo iniciatives com aquesta es consolidin i ens permetin seguir reflexionant i construint.
[1] Female Professionals in European Film Production (octubre de 2022) (Coord.: Patrizia Simone) European Audiovisual Observatory. [Consultable a: https://rm.coe.int/female-professionals-in-european-film-production-2022-edition-p-simone/1680a886c5.]
[2] Llei del cinema i de la cultura audiovisual. [Consultable aquí: https://www.cultura.gob.es/dam/jcr:37fe1acb-663d-4053-b1d9-5dc7a6f7f1be/221227-apl-cine-y-cultura-audiovisual.pdf.]
[3] Bill Nichols (1942), crític i teòric nord-americà, va establir ja fa temps la classificació que, amb algunes variacions, és encara vigent sobre el cinema de la realitat. Un film performatiu és aquell en què el/la realitzador/a interpel·la la realitat, hi participa activament, per tal de provocar reaccions, que la càmera recull, tot construint el film.
[4] Segons el darrer llistat elaborat el 2022 per la revista anglesa Sight &Sound, publicada pel British Film Institute, de les millors cent pel·lícules de la història del cinema. [Consultable aquí: https://www.bfi.org.uk/sight-and-sound/greatest-films-all-time.]