Resum
El 12 de febrer de 2017 ha fet cent vint-i-cinc anys de la mort de l’il·lustre arxiver, escriptor i historiador Antoni de Bofarull i Brocà (Reus, 1821 – Barcelona, 1892), un dels elements claus de la Renaixença catalana i –entre moltes altres coses– soci de mèrit del Centre de Lectura de Reus. Arran de l’efemèride, Jaume Massó ha redactat una breu notícia biobibliogràfica d’aquest personatge, sobre el qual s’estan preparant diverses activitats commemoratives que en recuperin la memòria cívica i cultural.
L’advocat, arxiver, escriptor, historiador i àdhuc traductor Antoni de Bofarull i Brocà, nascut al capdamunt del carrer de Monterols (no al palau del carrer de Llovera) el 3 de novembre de 1821, va morir a Barcelona ara fa cent vint-i-cinc anys, concretament el 12 de febrer de 1892, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, lloc on treballava i on havia patit –tres dies abans– un atac de feridura que l’obligà a romandre-hi i del qual no es recuperà. Per a conèixer a bastament la biobibliografia d’aquest personatge és imprescindible la consulta de l’excel·lent i documentadíssim estudi de Jordi Ginebra, Antoni de Bofarull i la Renaixença, publicat per l’Associació d’Estudis Reusencs (AER) l’any 1988.
Tot i que potser no sigui tan conegut pels reusencs actuals com el seu germà Andreu (1810-1882), també historiador i arxiver, Antoni (els seus amics li deien Anton) fou un dels personatges claus de la cultura catalana de la segona meitat del segle XIX. Joaquim Santasudagna, que li dedicà un capítol del seu llibre Reus i els reusencs en el renaixement de Catalunya fins al 1900, destacava que “l’afecte patriòtic […] li pot ésser assenyalat com el seu superior distintiu i apareix com el motor que l’impulsà a escriure i a actuar. Tothom l’hi reconeix i ell se’n feia una honor per poc que li vingués a tomb”. Més recentment, el recordat amic Pere Anguera, afirmà que “el nom del reusenc Antoni de Bofarull pot sintetitzar en l’esquematització exigida pels manuals bona part de l’esperit de la Renaixença”. Cal, doncs, arran de l’efemèride esmentada, que recordi ara i aquí la seva vida i obra, ni que sigui de manera massa sintètica i incompleta, tot avançant-me als actes cívics o acadèmics que al llarg de l’any 2017 es portaran a terme en memòria seva. Entre altres coses, em sembla important de tenir en compte que l’Arxiu Comarcal del Baix Camp conserva una vintena de manuscrits inèdits d’aquest reusenc il·lustre.
El 1839, Antoni de Bofarull es traslladà a Barcelona per a estudiar la carrera de Dret, tot treballant alhora en una casa de comerç. Molt aviat compaginà la seva vida laboral i universitària, força agitada, amb la direcció de la revista satírica El Hongo i amb la publicació de poemes, signats amb el pseudònim “Lo Coblejador de Montcada”. Fou també redactor i cronista teatral dels diaris El Fomento (1845) i El Sol (1849), així com col·laborador del Diario de Barcelona i d’altres periòdics i revistes. El 1846, el seu oncle Pròsper li facilità una feina estable a l’arxiu reial, que –com ja hem vist– esdevindria vitalícia. Fou un veritable apologista de la llengua i de la cultura catalanes i participà de manera decisiva en la restauració i el manteniment dels Jocs Florals de Barcelona (sempre va lamentar no haver estat nomenat Mestre en Gai Saber). També va ser soci de mèrit del Centre de Lectura de Reus i membre –de número o corresponent– de diverses acadèmies nacionals, estatals i estrangeres, entre les quals la de Bones Lletres i la de la Història. Treballador infatigable, redactà un gran nombre de textos, assaigs, discursos i monografies, tant de caràcter històric i biogràfic com literari (poesia, teatre i novel·la), tot publicant en vida més d’un centenar de títols, entre articles i llibres, una part considerable dels quals van ser reimpresos o reeditats després de la seva mort.
Edità la primera antologia poètica renaixencista, Los trobadors nous (1858), i –en castellà– una Gramática de la lengua catalana (amb Adolf Blanch, 1867, reeditada posteriorment) i les grans cròniques medievals catalanes. És autor de la primera novel·la del segle XIX en català, La orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant (1862, amb múltiples edicions posteriors), i d’un molt interessant volum de memòries i de costumisme local, Costums que’s perden y recorts que fugen (Reus de 1820 a 1840) (1880, reeditat el 1982). Destacaré, a més, el primerenc recull Hazañas y recuerdos de los catalanes (1846, amb reedicions de 1956 i 2000) i els nou volums de la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-1878, igualment reeditada a posteriori), que completà amb una Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-1887) i amb una Historia de la Guerra Civil de los Siete Años (editada pòstumament, el anys 1999 i 2000, per l’AER). L’any 1996, l’AER publicà un recull de la seva producció poètica, a cura de Xavier Vall, i, el 2006, Pragma reedità la seva novel·la La mancha del siglo, que havia signat amb el pseudònim “Fr. Anastasio Timora” (la primera edició és de 1850).
El dia de l’enterrament de Bofarull (13 de febrer de 1892), l’historiador i polític Josep Coroleu publicà a La Vanguardia una necrologia –força llarga– del seu amic, que començava així: “Confieso que escribo estas líneas hondamente conmovido. Al proponerme trazar a vuela-pluma los rasgos típicos del anciano escritor, del historiador insigne, del catalán fanático por su patria, recuerdo al amigo fiel, al venerado maestro y siento el corazón henchido de amargura a la idea de que no volverá a resonar en mis oídos su voz ni a ilustrar mi entendimiento su experiencia”. El dia següent, al mateix mitjà, el periodista, escriptor i polític Josep Roca i Roca glossà Bofarull amb un article –d’extensió similar a l’anterior– il·lustrat amb un retrat a la ploma del finat (dibuixat per Josep de Passos). Roca encetava la necrologia d’aquesta manera: “La vida de don Antonio de Bofarull está enlazada íntimamente con el movimiento literario de Cataluña, a partir del año 1840. De este movimiento es el insigne historiador uno de los más denodados atletas. Su fallecimiento, ocurrido en el Archivo de la Corona de Aragón, a consecuencia de un ataque de aplopegía, que le sobrecogió precisamente el día mismo que se cumplían 46 años de su ingreso en aquella casa, presta a la figura del laborioso y sabio archivero un color especial, que tiene algo de la suerte del soldado pundonoroso, que muere valientemente al pie del cañón”.
Com és natural, el seu retrat figura a la Galeria de Fills Il·lustres de Reus i, des del 1979, porta el seu nom un carrer de la ciutat, perpendicular al passeig de Prim (per damunt de l’antic Velòdrom).