El catàleg del fons antic de la Biblioteca del Centre de Lectura

 |   |  Twitter

foto llibres anticsEl llibre antic actualment, a banda de l’interès que pot suscitar entre els investigadors, s’ha convertit en una peça de col·leccionista. Les biblioteques de llibres antics ens permeten conèixer no només els múltiples elements de la cultura i de la societat que els va produir, que és obvi, sinó també la història del llibre.

Durant l’edat mitjana els monestirs i altres institucions eclesiàstiques van ser els principals centres de producció de llibres a través dels copistes, de manera que es pot afirmar que els establiments religiosos eren els autèntics dipositaris del coneixement d’aquell temps. Això justifica el predomini de la temàtica religiosa en el conjunt de tota l’obra manuscrita que ha arribat fins els nostres dies. Altres centres que també van disposar de biblioteques eren les universitats i algunes corts, com per exemple la de l’emperador Carlemany amb la biblioteca palatina d’Aquisgrà. Difícilment un particular, si no era de la noblesa, de les jerarquies eclesiàstiques o de les capes altes de la burgesia hi tenia accés a causa del seu cost, però també i principalment a causa del seu analfabetisme.

La impremta que a Europa va aparèixer a mitjan del segle XV, es va convertir en l’eina més transcendent per contribuir a la difusió del llibre. La seva invenció en va facilitar la producció en grans quantitats i per tant es va ocasionar una reducció dels preus, a la vegada que va possibilitar l’accés a un major nombre de població. El llibre podia sortir de les elits.

Durant l’època moderna la proliferació de publicacions serà un fet, i això impactarà directament sobre la temàtica dels textos. Per bé que la religiosa encara era predominant a la meitat del segle XVII amb un 60% dels llibres editats, el canvi de mentalitat que va significar l’arribada, primer del Renaixement i posteriorment, al segle XVIII, de la Il·lustració, ajudarà a ampliar horitzons i a desenvolupar les publicacions de contingut científic i literari.

Alguns d’aquestes volums, prop de tres milers, impresos entre els segles XVI i XVIII (els incunables ja van merèixer un article de  M. Rosa Molas en aquest mateix diari el passat 6 d’abril), s’integren en el catàleg de llibres antics del Centre de Lectura. Les donacions, entre les quals destaca la del filòleg i professor Miquel Ventura, en determinen la seva procedència.

En la valoració del llibre antic s’ha de tenir en compte la temàtica, l’autor i l’edició, però també la ciutat on es va estampar, l’impressor, l’enquadernació i el tipus de paper que es va utilitzar.

Si ens referim a la temàtica, el predomini correspon a la Religiosa (40%), li segueixen les Ciències Socials i Dret (30%), la Història i la Geografia (10%); i amb percentatges menys significatius la Literatura i les Ciències Aplicades, on podem incloure la Medicina i la Filologia.

A l’època moderna el mercat del llibre ja s’havia internacionalitzat, bona prova és que en aquesta nòmina hi figuren impressors d’arreu d’Europa: Amsterdam, Basilea, Friburg, Londres, La Haia, Lió, Milà, Nuremberg, Paris, Roma, Ruan, Venècia, per citar-ne algunes. Entre les espanyoles tenim aportacions de Madrid, Saragossa, València o Valladolid. I de Catalunya, Barcelona, Reus, Tarragona i Vic.

La llengua de referència en el món de la cultura, el llatí, no era cap obstacle per a la comunicació. Més de dues terceres parts de la col·lecció del Centre de Lectura dels segles XVI i XVII està escrita en llengua llatina i una quarta part en castellà. De manera minoritària n’hi trobaríem també en català i italià. Destaquem un volum on es combina l’àrab i el llatí.

Quan accedim al catàleg del segle XVIII podem veure que els textos escrits en llengües nacionals, és a dir, en castellà, francès, català o anglès, guanyen terreny en detriment del llatí.

Per destacar alguns exemplars de què es disposa citarem el llibre més antic publicat per un impressor català, Pere Posa, Extragrauatorium curiarum de Jaume Callís. El més antic editat en llengua catalana: Pratica mercantiuol; composta e ordenada per Joan Vantallol, estampat el 1521 per Jean de La Place. Alguns exemplars que mereixen una menció especial pel seu interès serien els volums de les constitucions catalanes: Constitutions y altres drets de Cathalunya reproduïts per Hubert Gotart el 1588 i, posteriorment, el 1704 per Joan Pau Martí i Josep Llopis.

Del segle XVII hi ha un atles magnífic, l’Atlante Veneto on el pare Vincenzo Cornelli reprodueix l’estructura de l’univers segons els diversos astrònoms i fa una descripció geogràfica dels continents. Un exemplar curiós, datat el segle XVIII, el tenim en: Libro de los secretos de agricultura, casa de campo, y pastoril de Miquel  Agustí i de la mateixa impremta, Joan Piferrer, un diccionari català-llatí,  També del segle XVIII volem reflectir el compendi de Claudio Perrault dels deu llibres de l’arquitectura de Vitruvi i els dos exemplars de la Guide des négocians de Laurent Lipp, un veritable manual de comerç. Del nostre entorn més proper no podem passar per alt les Constitucions provincials de Tarragona que va fer imprimir l’arquebisbe Joan Terés, la història escrita en català del cavaller Partinobles, ni els sermons del també prelat Francesc Armanyà, impresos a Tarragona. Dels estampats a Reus volem subratllar dos títols que van sortir del taller de Rafael Compte, Entremés famoso del zapatero sordo del 1763, o posterior, i La negociante feliz: villancicos … , de 1788.