El Centre de Lectura neix arran del retard cultural en què es trobava Reus el 1859 com una entitat instructiva que es convertirà en una universitat popular a causa de tots els ensenyaments que s’hi acabaran impartint. D’aquesta manera, doncs, en néixer pretén lluitar per combatre l’analfabetisme i treure la massa obrera dels bars i els altres actes lúdics, per apropar-la més al món cultural i intel·lectual. A més, el valor del Centre de Lectura rau, també, en els nombrosos documents i llibres d’innegable valor històric. De sempre, s’ha intentat que fos un centre totalment obert i tolerant a les diverses ideologies. És la primera societat cultural reusenca, tot i que es crea en un moment en què a Reus ja existien altres societats literàries i polítiques tot i que no prendran la consolidació del Centre que, superats els estralls del principi, ha sobrepassat àmpliament els seus objectius, amb un ressò i prestigi nacional. En els inicis trobem un Güell i Mercader que es trobava amb els seus companys per llegir el diari al Cafè de la Música –situat al raval de Santa Anna. Després d’haver-se conscienciat, arran de les tertúlies que feien, de la precarietat cultural en què es trobava la societat de Reus, decideixen endegar una agrupació que vetlli per combatre aquest estat. Un dels primers problemes amb què topa és el del nom, perquè si volien ésser tolerants havien d’anar amb compte i, finalment, opten pel de “Centre de Lectura”. En aprovar-ne el Reglament el Govern Civil, el 20 de juny de 1859, comencen a buscar un local i l’amo del Café dels Amics, situat al carrer de Vallroquetes, fou qui els va cedir l’entresòl del mateix local. En aquests moments els socis ja comencen a fer donacions dels seus llibres i el Centre comença a subscriure’s a diverses revistes i diaris, com La Discusión i Diario de Barcelona, ja que a Reus només hi havia el Diario de Reus, de petit format.
Güell i Mercader comença la publicació del Eco del Centro de Lectura, un periòdic de literatura i d’interessos locals, sota el lema: “Moralidad, Instrucción y Amor al Trabajo”, que sortia els diumenges amb 12 pàgines, la majoria de les quals eren escrites en espanyol i es referien als interessos locals. Serà a la sessió del 27 de febrer que es decideix buscar un altre local més ampli. Per fer-ho, s’opta, també, per obrir una subscripció a la qual es van sumar molts socis. És aleshores que s’aconsegueix llogar una casa d’Antoni d’Aixemús al carrer de la Presó. Pel juliol de 1860, Güell i Mercader publica el primer número del diari El Porvenir, un diari defensor dels interessos morals i materials de Reus, tot i que realment era un diari polític, marcadament democràtic. Aquesta publicació es va finalitzar el 17 de novembre del mateix any a causa de la seva gran envergadura –sobretot si es comparava amb el Diario de Reus– i perquè els integrants de la redacció podien patir algun greuge en qualsevol moment.
Malgrat tot, d’aquestes dates són les donacions de llibres per part de Víctor Balaguer, el diputat a les Corts per Reus (Josep Gener), Joan Prim i Andreu de Bofarull, entre alguns altres.
El Eco del Centro de Lectura, segona època, torna el 15 de gener de 1862 com a setmanari de 8 pàgines, amb el lema, ara: “Instrucción y Moralidad, Trabajo y Progreso”. Aquesta segona etapa va cloure’s el 23 de novembre d’aquest mateix any. Dins d’aquest curt període, però, es va comptar amb un número extraordinari que constava d’una corona fúnebre dedicada a Teresa Òdena Foguet, amb poesies de Josep Güell i Mercader, Eusebi Cort, Joan Rofes i Marià Escolà. I va deixar de publicarse per ordres governatives, ja que el Centre de Lectura va ser acusat de propagador d’idees democràtiques. La majoria d’escrits eren en espanyol tot i que hi havia les poesies de Güell i Mercader i de Francesc Bartrina, en català. El 1861 la vida al Centre era molt intensa, per això, finalment, a la junta del 17 de març de 1863, es decideix traslladar el Centre al carrer de l’Hospital, xamfrà amb la plaça de la Sang –l’edifici que fou l’hospital vell i que en aquells moments era el domicili del “Centro Republicano Autonomista”. En aquest nou local, el primer acte públic que s’hi va celebrar fou nomenar soci d’honor Pere Mata. Pel setembre d’aquest mateix any el Centre ja comptava amb 1.380 socis. En pro dels obrers sense treball, el 23 de novembre, la secció coral va celebrar dues festes públiques musicals amb les quals es van aconseguir uns quants milers de pessetes. Aquest acte marca l’inici de la crisi que germinarà en l’ordre de tancar temporalment la societat, el 8 de gener de 1866, acusada de conspirar contra el govern. Tot i la negativa d’alguns dels membres de la Junta, es va haver de complir l’ordre per les amenaces que es feren. El 3 de febrer de 1866, es van reunir els senyors de la Junta detallant els resultats de les seves gestions vora el sotsgovernador per aconseguir l’obertura del Centre. A causa d’haver-se declarat Espanya en estat de guerra per l’alçament de Prim, les autoritats civils s’excusaven en les militars i van indicar que quan la biblioteca, per la qual cosa l’assegura i hi instal·la ventiladors i aparells contra incendis. La tasca del Centre es va distingir per les seves vetllades literariomusicals que eren concorregudíssimes però no van aconseguir donar vida pròspera al Centre, que no va aconseguir sortir dels seus problemes econòmics.
El 1896 la casa on estava ubicat el Centre és declarada ruïnosa i el canvi de domicili es presenta com una cosa urgent El 1897, es va aconseguir llogar el palau dels marquesos de Tamarit –al carrer Major– amb la qual cosa va millorar moltíssim la vida del Centre. Amb la millora del local es van celebrar múltiples festes, també de caràcter benèfic, com la que es va dedicar als nens asilats a la Casa de la Caritat amb la implantació del teatre dels Nens a Reus.
El nou segle comença amb bon peu i sembla esperançador i prolífic. Es duu a terme la consolidada idea del teatre que, conjuntament amb una secció artística que es presenta amb una gran vitalitat, es mostraran com un pedestal econòmic del Centre. S’aposta per les sessions cinematogràfiques, però aquestes sessions, malgrat els esforços, no acaben de quallar. Pel gener de 1 906 serà elegit president Evarist Fàbregas. És aleshores quan s’acaba el primer catàleg en fitxes de la biblioteca i comencen les cessions importants de llibres.
Amb l’adquisició de la propietat de l’edifici l’any 1916 per part d’Evarist Fàbregas el Centre es consolida: la biblioteca no deixarà de créixer amb donacions d’Eduard Toda, Miquel Ventura, Joan Ruiz i Porta i de la vídua de Casals i Vernis i les activitats artístiques, literàries o teatrals en faran un dels ateneus més importants del país.