El 1911 el nou president del Centre de Lectura, Jaume Simó i Bofarull, funda el primer sanatori mèdic gratuït i promou un congrés d’ateneus i societats culturals, en què s’honra el Centre. Comença, ara, a tenir un pes preponderant el català de manera que és en aquesta llengua que es comencen a redactar les actes. En aquests moments, és quan surt a la llum la desitjada galeria de reusencs il·lustres que, després, serà traslladada del Centre per anar a parar a l’Ajuntament durant el franquisme.
Malgrat tot, els problemes econòmics persistien fins que Evarist Fàbregas va comprar el local per al Centre i també els locals del costat i en va pagar les reformes. De manera que, aleshores sí que es podia convertir en la pretesa universitat popular. El Centre va agrair-ho nomenant el senyor Fàbregas president honorari i dedicant-li un banquet el 2 de juliol de 1916.
D’aquesta època daten també algunes donacions d’Eduard Toda, Miquel Ventura, Joan Ruiz i Porta i de la vídua de Casals i Vernis.
El 7 de febrer de 1919 es refusa la petició d’alguns socis de declarar que el català sigui l’idioma oficial del Centre, sota el pressupòsit de la tolerància.
El 1920 comença una altra època, la tercera, de la Revista del Centre de Lectura. Serà fructífera i sòlida, a causa dels nombrosos treballs científics que s’hi publiquen. Aquesta nova etapa s’allargarà fins al 1934.
El 30 d’octubre de 1921 s’inaugura el local reformat. Llavors es va nomenar Evarist Fàbregas fill predilecte de Reus per la lloable acció per al Centre de Lectura i en relació amb l’Institut de Puericultura, entitat que també va fundar ell mateix. L’alcalde de Reus –Juan Loperena– va inaugurar-ne el bust. A la tarda d’aquest mateix dia, es van donar els premis del quart certamen literari. Entre els premiats figuren J. Pin i Soler, Bertran i Pijoan, Miquel de Palol, Joan Amades, Higini Anglès, Apel·les Mestres, Ambrosi Carrion i Alfons Maseras. Va actuar de president del jurat Pere Corominas. A la nit, es va celebrar una funció de gala, en la qual s’estrenà la comèdia en tres actes del señor Palol: Les petites tragèdies, premiada al certamen.
El Centre es va adherir a la petició d’autonomia universitària i al missatge enviat per la Cambra de Comerç de Barcelona al rei en què es demanava l’ús lliure del català i la presència de la senyera, en tots els àmbits. Durant els anys 1925-1935, el Centre aconsegueix una gran importància a nivell nacional gràcies al pes que hi prengueren els noucentistes reusencs. Aleshores la Revista del Centre de Lectura va obtenir un gran ressò ja que a les seves pàgines hi escrivien la gent de més alta volada del moment. Aquest auge s’estronca amb la revolta militar del 1936. El setembre de 1937 va caure una bomba al Centre. Afectà, sobretot, la biblioteca i en matà una bibliotecària. A causa d’això, s’obrí una subscripció, encapçalada pels grans intel·lectuals catalans, per a recaptar diners per a la reconstrucció de la biblioteca.
El 1939, quan les tropes franquistes van ocupar la ciutat, l’alcalde –Enric Aguadé– va clausurar el Centre i en va segellar les portes, acte que va impedir-ne el saqueig. De totes formes, la CNS s’hi instal·la i, més tard, l’Ajuntament intenta quedar-se amb la titularitat de l’edifici, però no ho aconsegueix; tot i que es convertirà, això sí, en la delegació municipal de cultura i, a partir d’aquí, anirà albergant diferents organismes de caire municipal.
Serà el 1948 quan el Centre de Lectura es reobrirà tot i que es trobin el local en pèssimes condicions i amb el material desordenat, cremat o espoliat. Tot i que s’ha de redactar un nou reglament en què figura que el Centre de Lectura està “al servicio de la Patria” i tot allò que això representa, es reprènla tasca cultural. El 1949, s’inicien les converses de temes locals i Josep M. Arnavat, Xavier Amorós i Ramon Amigó creen els Amics de la Poesia que va comptar amb la presència deCarles Riba, entre altres personatges eminents.. També, de la mà de Bonaventura Vallespinosa –que fou el president de la secció de lletres– es fa, el 1955, un recital de poesia dels diferents poetes locals; es publiquen, des del 1956 al 1961, les antologies de poesia reusenca; es representen o es llegeixen obres teatrals que, de vegades, ha traduït ell mateix i es fan instal·lar els bustos de Maragall, Fabra i Verdaguer a la biblioteca.
De mica en mica es va reorganitzant tot. El 2 de gener de 1952 es decideix convocar un certamen literari per tal de celebrar el centenaridel naixement de l’arquitecte Gaudí, en destaquen els textos de Lluïsa Vilaseca, Cèsar Martinell, Xavier Amorós, Cèsar Ferrater, Pere Miralles, Enric Aguadé i les composicions poètiques en català de: Josep M. Arnavat, Antoni Correig i Oleguer Huguet.
Aquest mateix any es reprèn la que serà la quarta etapa de la Revista del Centro de Lectura, que es comença a editar en espanyol a causa de les circumstàncies històriques i que, a partir del 1969, ja apareixerà totalment catalanitzada. Perquè amb la reforma dels estatuts el 1965 s’aconsegueix que el català sigui la llengua d’ús del Centre de Lectura.
El 1959 es convoca un altre certamen literari, en aquest cas per celebrar el centenari de la fundació del Centre. La presència de treballs en català, ara, ja és majoritària. Destaquen les obres de: Ramon Folch i Camarasa, Josep M. Espinàs, Josep A. Romagosa, Joan Besora, J. M. Guix i Sugrañes, Pere Català i Roca, L. Vilaseca, E.Fort i Cogul, Ramon Amigó, Xavier Amorós, J. M. Arnavat, A. Correig i O.Huguet.
El Centre passava per una gran època, com ho van demostrar els premis Reus de Teatre, que es van convocar més tard, l’any 1970, any en què, precisament, s’havia deixat d’atorgar el premi Josep M. de Sagarra. Aquests premis van representar una gran valoració del Centre de Lectura a nivell català, ja que es demostrava la sensibilitat que aquesta entitat tenia vers aquest àmbit de la literatura catalana i que semblava no reconèixer-se per cap altre organisme. Es va aconseguir, així, fer de Reus la capital del teatre català. Els guanyadors van ésser Jaume Melendres, Xavier Fàbregas i Carles Reig i Morell. I, per ambientar la diada, es van presentar les Varietats 2 de Maria Aurèlia Capmany.