Resum
Fi de la història? L’historiador Josep Fontana aporta en aquest compendi d’articles –ressenyat per Xavier Ferré– un conjunt d’escenaris culturals i polítics que tenen en comú les contradiccions socials del poder. L’assaig aboca el lector a prendre una actitud activa al voltant de la base econòmica i política de l’emergència del feixisme tecnocràtic i, en conseqüència, de l’organització i projecció de vies alliberadores a les societats industrials avançades. El materialisme històric, malgat tot, no és mort.
Josep FONTANA: La crisi com a triomf del capitalisme. Anàlisi del passat i perpspectives marxistes, València: Tres i Quatre, 2018, 228 p.
Les dotze aportacions de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) prenen, com a pedra de toc, la irradiació del programa revolucionari soviètic derivat de la revolució política (i cultural) d’octubre de 1917 (1905-1928). Aquest motiu serveix per a desenvolupar una hipòtesi, que serà sostinguda com a rerefons de la resta de reflexions de l’assaig: l’estat del benestar fou una etratègia política per a frenar la socialització dels principis comunistes a Europa entre 1945 i 1973. Aquest model reformista estatal tenia com a principal objectiu impulsar un model de societat fonamentat en la despesa pública per a ssegurar les necessitats fonamentals de la majoria social. La socialdemocràcia, doncs, com a concepció política hegemònica a l’Europa Occidental sense dictadures militars (Estat Espanyol, Portugal i Grècia).
Ara bé, el retrocés de l’influx comunista, entre les limitacions del ‘socialisme real’ i la ingènua política de liberalització de Gorbatxov, possibilitaren l’esquarterament de les polítiques socials i el rearmament ideològic i polític de l’onada neoliberal fins avui. El període “encetat” el 1973 estableix el cicle del que hom coneix com a ‘socialització de la misèria’ i ‘privatització del guany’. Aquest marc complex –amb conjuntures internes com el període 1968-1973, amb possibilitats d’impulsar una ofensiva política a mans d’organitzacions polítiques i militars d’esquerra revolucionària– serveix Fontana per a reflexionar sobre qüestions pendents actuals. Uns reptes que giravolten, segons aquest intel·lectual, al voltant del canvi de les regles del joc per part de les elits econòmiques que són les acaben per controlar i determinar el comportament polític dels estats. L’economització de la política –amb la seva corresponent judicialització i corrupció– és consubtancial per a situar –en el context d’una cobertura ideològica cultural elitista, darwinista social– l’emergència de nous feixismes i autoritarismes. L’estat com a focus d’anàlisi i objectiu de lluita, i la ideologia criticista de la ‘societat líquida’ (Bauman),[1] motor legitimador neocapitalista del presentisme devorador sense memòria.
Aquest fil conductor, que és ben útil per a pensar la textura merament formal, és clar, de la democràcia burgesa, es complementa amb una reflexió historiogràfica, que constitueix un balanç ben clar sobre els usos i enfocaments del materialisme històric. Fontana en vol recuperar el potencial evident, lluny del mecanicisme, pel que fa a la interpretació total de les contradiccions de la societat capitalista.
Aquest complex argumentatiu en diversos fronts –a mode de restitució dels estudis sobre els ‘damnats de la terra’– fineix amb l’estudi ‘La necessitat del socialisme’, un mural polític que serveix per a comprendre els viaranys de la instrumentalització capitalista de la socialdemocràcia. Socialdemocràcia i capitalisme com a vies recíproques de la modernització de l’estat: modernització econòmica i modernització repressiva.
L’aportació d’aquest ‘testament polític’ de Josep Fontana incideix en claus analítiques que hores d’ara són a la base –en societats nacionals sense estat– de l’inexorable doble alliberament: nacional i de classe. El significat de classe del referèndum de l’1-0-2017 cal situar-lo en aquest context.
Si Eva Serra (1942-2018) situa la dimensió moderna –per estructural– dels conflictes polítics contemporanis, a partir del cicle nodal 1640-1715; Josep Fontana aporta paràmetres explicatius per a comprendre la crisi estructural contemporània de legitimitat de l’estat espanyol. Dos models que intersecten.
[1] Caldria escatir els paral·leismes entre la tesi contralliberadora de la ‘fi de la història’ de Fukhuyama i el nihilisme contrarevolucionari de la ‘societat líquida’ (=‘no hi ha referents’) del pensador social-liberal Bauman.