Quan la perifèria és centre

Pedrolo, un dels grans novel·listes socials del nostre imaginari literari, concreta a Tocats pel foc uns ambients que hom creu marginals però que acaben esdevenint pólvora alliberadora. Els ambients oprimits, enllà de caure en la decrepitud, acaben esdevenint una égloga al socialisme. Ressenya de Xavier Ferré del llibre de Manuel de Pedrolo: Tocats pel foc, Manresa: Tigre de paper, 2017, 116 p.

Resum
Pedrolo, un dels grans novel·listes socials del nostre imaginari literari, concreta a Tocats pel foc uns ambients que hom creu marginals però que acaben esdevenint pólvora alliberadora. Els ambients oprimits, enllà de caure en la decrepitud, acaben esdevenint una égloga al socialisme. Ressenya de Xavier Ferré del llibre de Manuel de Pedrolo: Tocats pel foc, Manresa: Tigre de paper,  2017, 116 p.


img-pedroloAbans d’Els altres catalans, del gran Francesc Candel, Pedrolo. El quadre sociològic definit a la novel·la Tocats pel foc [1959 (1976)], ara intel·ligentment reeditada per edicions Tigre de Paper (2017), se centra en tres espais interrelacionats: una família que es desplaça del camp al suburbi urbà –Anton Fargues (pare), Isa (mare) i Sogues (filla), la irrupció al seu si –com a  refugiat– d’un organitzador de quadres d’un moviment clandestí –Ange– i el paper secundari d’un treballador sense consciència de classe –Jau. Aquest ambient situa la tesi narrativa: Ange explica a la família la raó de la seva lluita, que no és altra que l’oposició a la “mentalitat de propietat”, a la propietat privada dels mitjans de producció i, per derivació, a l’individualisme possessiu, que acaba creant dependències clientelars.

La narració –un al·legat contra l’explotació de la força de treball i l’anul·lació de l’individu en favor del bastiment de la nova societat basada en el gaudi de béns en comunitat– no és altra cosa que l’apologia de la raó d’ésser per sobre de la raó de tenir: cadascú segons les aptituds i segons les seves necessitats, és a dir, el dret a ser un mateix. L’argumentació d’Ange acaba per convèncer la filla, Sogues, la qual acaba marxant a la cerca de l’activista, que, alhora, havia abandonat la famílía per a realitzar una acció armada, de la qual sortí ferit.

El resultat és que Pedrolo efectua una crítica demolidora –encara prou vigent– de la base constitutiva darwinista de la societat capitalista –socialització de la misèria i privatització exclusiva dels guanys– que basa l’índex de normalitat social (sic) en el creixement quantiatiu, és a dir, en la capacitat d’acumular béns materials: “El que passa és que sempre heu viscut en un ambient de competència purament material, en el qual l’individu només es valora pel nombre i la importància de les seves possessions. Us han obligat a pensar sempre en termes d’aquesta competència, d’un reeiximent que equival a sortir de la pròpia misèria, sense preocupar-se de les destrosses en material humà, o quan es té, a conservar aquesta riquesa costi el que costi i calgui el que calgui”.

El “pròleg” de la pensadora-activista Marina Garcés que encapçala la nova edició extreu perfectament l’essència del registre polític d’aquesta narrativa quan diu que Pedrolo reflecteix la radicalitat “anticapitalista i antiestatalista”. Per què la indiferència? Massa sovint és l’actitud que emergeix en no voler acarar les qüestions pendents. És aleshores quan “disfressem” la impotència, socialitzada (l’educació hi té un paper preponderant) per l’antipraxi reformista amb l’excusa que no tot és possible. Pedrolo, en el conjunt de la seva obra, ens diu exactament el contrari: cal anar-hi, anar-hi, perquè allò que és percebut com a “no possible” pot ser assolit si ens llevem el vel de la ideologia burgesa dominant. Així, seguint Garcés, podem comprendre que l’escriptor de l’Aranyó ens deia “convèncer és comprometre”: la raó no és sinó esdevé transformació.

Tocats pel foc, oportunament editada a la col·lecció “Lletra felina” de la novella i engrescadora editorial del Bages, assoleix allò que cerca: “afinar-nos aquells sentits més adormits de la consciència”.