Llaç, la revista noucentista de Reus (1919 – 1920)

Els noucentistes reusencs es mobilitzen entorn de la revista Llaç, que es publicarà entre 1919 i 1920, els impulsors de la qual van ser Josep Prous i Vila i Bonaventura Vallespinosa i Salvat. Sortirà amb una periodicitat quinzenal, tot i que a partir del número VII esdevindrà mensual, i se n’allargarà, però, el nombre de pàgines i se n’il·lustraran les portades, que aniran a càrrec de diferents artistes: Joaquim Biosca, Ernest Enguin –al qual es ret homenatge amb motiu de la seva mort–, Xavier Nogués i Lluís Ferré.

revista-llasEls noucentistes reusencs es mobilitzen entorn  de la revista Llaç, que es publicarà entre 1919 i 1920, els impulsors de la qual van ser Josep Prous i Vila i Bonaventura Vallespinosa i Salvat. Sortirà amb una periodicitat quinzenal, tot i que a partir del número VII esdevindrà mensual, i se n’allargarà, però, el nombre de pàgines i se n’il·lustraran les portades, que aniran a càrrec de diferents artistes: Joaquim Biosca, Ernest Enguin –al qual es ret homenatge amb motiu de la seva mort–, Xavier Nogués i Lluís Ferré. A causa de tractar-se d’una revista reusenca, tenen la impremta en aquesta localitat –exactament al carrer de Vallroquetes, núm. 5–, però, a partir del número V, comptaran, a més, amb una redacció a Barcelona –que anirà exclusivament a càrrec d’en Vallespinosa– al carrer de la Diputació, núm. 174 3r.

És a través d’aquesta revista que els joves intel·lectuals reusencs del moment, tots vinculats al Centre de Lectura, ens presenten les seves idees, certament noucentistes, com la d’allunyar-se del romanticisme, però que també contenen un deix del model anterior –el modernisme– i, sobretot, d’algunes de les noves tendències d’avantguarda.

Aquesta revista l’enceten amb tota l’eufòria de la seva joventut i amb la intenció de fer obra més universal, però mes catalana també, «i aquesta obra és encarregada més que a ningú als joves poetes d’ara». Per damunt de tot, es manifesta la voluntat de captar noves i joves veus que es vulguin sumar a la seva proposta: la poesia, que és el gran gènere d’aquest moment, o, més ben dit, el gènere al qual pràcticament es limita la producció noucentista i això ho veurem –en aquesta revista– tant en la reproducció d’obres, com en les obres que s’hi ressenyen.

En cadascun dels números ens presenten algunes composicions poètiques o bé pròpies o bé dels gransmestres: Carner, J. M. López-Picó i, també, de J. M. de Sagarra. I és que, en oposició a allò que realment apunta aquest moviment dins del qual se situen, ells es mostren a favor d’alguns dels tributs del modernisme, com el vers espontani de Maragall, tot i que apunten –això sí– que aquesta espontaneïtat no implica deixar de banda el metre i el ritme, perquè allò que, a la fi, s’ha de cercar en un poema és la seva sensibilitat estètica i aquesta sensibilitat es copsa a través de la musicalització del vers. Són conscients que allò que realment els separa del modernisme és el retorn al classicisme. I, de totes totes, els seus poemes s’amaren realment de la temàtica pròpia dels poemes noucentistes: retalls d’una vida amable i feliç, descripcions d’una natura harmònica, de personatges bonhomiosos, a través d’un tractament irònic i plàcid de la vida quotidiana, etc.

També s’inclou en cada número d’aquesta revista la ressenya d’alguna de les obres que a nivell català van apareixent i de les quals ells rebin, com a mínim, un exemplar, d’entre les quals en tenim d’autors com Millàs-Raurell, J. M. López-Picó; i, més en concret, es refereixen als llibres d’autors reusencs com Infantaments de J. M. Prous i Vila, Buirac o Cercant la pau del cor de S. Torrell i Eulàlia, Idealitats de J. Sardà i Ferran, etc. I sempre s’expressen a través d’una dura crítica que posa l’esperança en les futures obres dels autors que esmenten, perquè creuen quesempre es pot millorar. Es tractaria d’una crítica punyent i mordaç que cerca en darrer terme una poesia catalana de màxima qualitat.

La voluntat és de fer evolucionar Catalunya; aconseguir d’aixecar-la, a través de les seves realitzacions artístiques, al nivell europeu; per això no només tindran en compte allò que en aquells moments s’està cultivant a Catalunya sinó també a la resta d’Europa. Ja ho deixen clar en el primer número quan ens diuen que: «cercarem tot allò que de cultura i de bellesa, pugui trobar-se a casa nostra i a fora d’ella. No intentem exclusivismes ni som patriotes migrats dels que criden i esvaloten sense anar a cap aquest sentit, ens ofereixen en tot moment el model que ells creuen més vàlid, per tal d’aconseguir fer dels ciutadans de Catalunya uns ciutadans amb un autèntic esperit crític i amb certs coneixements polítics, per tal de poder actuar amb coneixement de causa. Es tractaria d’allò que ells anomenen l’esperit d’observació que es basa en allò mateix que deia Xènius: «millor que llegir un llibre escullit, val més llegir-ne molts a l’atzar, ço és, acumular per a educar- se i per a criticar».

Els seus articles giren sempre entorn de la vessant lingüística, estètica, cívica i moral –les autèntiquesprioritats del noucentisme. Per això posen especial atenció a la reflexió ètica i a l’educació estètica que es manifesta en ordre, civilitat, mesura, humanisme, racionalisme, ironia –o humorisme intel·ligent– i exemplaritat; amb l’objectiu de regular i institucionalitzar una literatura, una cultura i una llengua, que volen elegant inclús a l’hora de parlar-la. Per tal d’exemplificar-ho optaran per fer arribar les idees dels il·lustres europeus. Sobretot es fixaran en els models francesos, tal com podem copsar clarament en un escrit de J. M. López-Picó per a La revista –d’on sovint extreuen articles que reprenen a Llaç– i que representa un cant a favor de la pau a través de la visió que ens ofereixen dos llibres que ens forneixen diverses imatges del demà construït sobre les rèmores d’una guerra: Le témoignage de la génération sacrifiée i la nova edició de l’enquesta d’Agathon sobre Les Jeunes-gens d’aujourd’hui. Ens ofereixen només la visió francesa, perquè –com sempre– resulta la més exemplar.

Per tal d’aconseguir que la cultura catalana vagi evolucionant al mateix ritme que a Europa, ens en van presentant en tot moment els nous corrents que hi apareixen, encara que sàpiguen que compten amb la desaprovació de molts lectors, la posició dels quals aniran criticant en tot moment, ja que aquesta postura no representa res més que un estancament. Ens parlen de les idees imatges i de la justesa de conceptes i idees, per tal de conscienciar-nos de la necessitat de retornar la paraula a la seva estricta referencialitat.

En l’aspecte artístic destaquen el darrer llibre de Joaquim Folguera, Les noves valors de la poesía catalana, un llibre a través del qual es fa evident l’entrada a Catalunya de les noves tendències, sobretot a través de dues figures: Josep M. Junoy –del qual trobarem algunes composicions poètiques en aquesta revista– i Josep V. Foix. Tot això no és d’estranyar si partim del fet que un any abans, el 1918, Prous i Vila, juntament amb Salvador Torrell i Eulàlia, ja s’havia encarregat de la publicació d’una revista reusenca d’avantguarda, La columna de foc, en la qual va col·laborar, entre altres, l’excels Joan Salvat-Papasseit.

Llaç se’ns presenta com una mirada cap endavant, atenta a les expectatives i amb la voluntat d’aconseguir fer arribar als reusencs les noves tendències per tal que ells s’hi aferrin i sàpiguen què es cou nord enllà.

Busquen motivar el seu públic i fer-lo participar en els nous moviments culturals. Bàsicament, d’aquest moment i d’aquesta revista s’obtindrà un gran gust per la poesia que es manifestarà, més tard, en l’escriptura per la qual encara optaran tots aquests intel·lectuals reusencs i els seus seguidors.