Pregó de la 68ª Exposició Nacional de Roses del Centre de Lectura

Em complau moltíssim que el Centre de Lectura m’hagi ofert l’oportunitat de fer aquesta glossa, un fet que agraeixo de tot cor. Vostès me l’han ofert en un any especialment complicat, amb tres conteses electorals a la vista. Tenim les municipals d’aquí a pocs dies i les eleccions al Parlament de Catalunya al setembre. Estem encara en plena crisi econòmica, o sigui que de tot menys un camí de roses.

glossa_Roses2015Molt Il·lustre senyor Alcalde,
Digníssimes autoritats,
Senyor president i membres del consell directiu del Centre de Lectura,
Senyores i senyors del Jurat i participants al 68è Concurs Nacional de Roses,
Senyores i senyors,

Em complau moltíssim que el Centre de Lectura m’hagi ofert l’oportunitat de fer aquesta glossa, un fet que agraeixo de tot cor. Vostès me l’han ofert en un any especialment complicat, amb tres conteses electorals a la vista. Tenim les municipals d’aquí a pocs dies i les eleccions al Parlament de Catalunya al setembre. Estem encara en plena crisi econòmica, o sigui que de tot menys un camí de roses.

D’entrada, ja em permetran que faci el meu modest homenatge a tots aquells que fan possible que un any més la planta baixa del Teatre Bartrina ofereixi aquest espectacle extraordinari capaç de sacsejar tots els nostres sentits. Com diria el Petit Príncep, “és el temps que vostès han invertit en la seva rosa, que fa les seves roses tan importants”.

La rosa ha estat destinada a ser útil en la nostra societat de mil formes diferents. En fem perfums, cosmètics, sabons, i fàrmacs diversos. La fem servir com a símbol de reivindicacions, d’estima, d’escut de nissagues senceres, de font d’inspiració de pintors, fotògrafs, cantants, poetes, escriptors, d’artistes de tota mena. La utilitzem per fer gelats, licors i amanides. La declinem per introduir-nos en l’estudi del llatí. I sobretot, per nosaltres, per haver-ne fet un dels distintius i l’emblema de la nostra ciutat.

Per cert, li volia demanar a la Isabel Besora que una altra vegada que li hagin de col·locar una rosa, demani que a més de posar-li a la galta li posin al cor, que és el lloc on la portem tota la gent de Reus, perquè bategui en tot moment per donar-nos força i coratge. I és que la rosa, senyores i senyors, és com la vida.

Per tal de familiaritzar-m’hi, amb les roses, fa pocs dies me’n vaig anar a passejar amb la meva dona pel roserar del Mas d’Iglesias. I en veure la diversitat de persones que s’hi passejaven, vaig entendre que les roses són també un notable element d’integració.

Alerta! També hi havia una colla d’esnobs que comentaven que les roses de tija llarga, la tenen per poder fer-se selfies amb comoditat.

I jo em preguntava com s’hauria escrit El retrat de Dorian Gray si haguessin existit els telèfons mòbils amb càmera fotogràfica integrada.

La rosa també ens serveix per a orientar-nos. Tots els oratges es retroben en la rosa dels vents. Els vents que ens porten tempestes i pluges i els que s’encarreguen d’escombrar el cel per fer lluir el sol. El sol que ens alimenta a nosaltres i fa créixer les roses.

platea_Roses2015Deia que la rosa és com la vida. Un camí, una llarga tija, on si no vas alerta pots punxar-te. Al nostres dies, d’entrebancs, de punxes en el camí n’hi ha i de molt importants. Segurament la que fibla més a la nostra societat, és l’atur, la falta de treball. També la possibilitat de quedar-te sense pis, per no poder pagar la hipoteca. La punxa d’aquells immigrants que no arriben al seu destí. O les enormes dificultats per poder dialogar amb el govern d’un estat que s’entesta a voler convence’ns que és el nostre i alhora ens fueteja perquè en marxem. Si tens sort, i pots sobreviure a totes les punxes –encara que sigui guarint-se amb la rosa mosqueta– al final hi ha la flor, hi ha la rosa.

Quan he dit que estem en un moment de crisi, ens referim generalment a la crisi econòmica, que hi és. Però també a la crisi de valors. Estem en un moment en què sembla que tots els elements de benestar que s’han aconseguit en els trenta-cinc anys d’ajuntaments democràtics, ens hagin caigut del cel. I no és així.

No hi ha res fàcil. Si vols veure l’arc de sant Martí, primer has d’aguantar la pluja. I si vols aconseguir alguna cosa, fes-ho. Tret de la pluja no hi ha res que caigui del cel.

Permeteu-me una rosa per a cada una de les persones, dones i homes, que han fet possible una extraordinària transformació de la nostra ciutat, la que avui dia en gaudim. I no és una proclama política sinó un reconeixement amb estricte sentit de justícia.

I parlant de crisi, sembla que tothom ho sap, menys qui ho hauria de saber, que el millor antídot per la crisi se’n diu cultura. Cultura que ve de conrear, és per exemple el que vostès fan amb les roses. Cultura és el que fa i promou el Centre de Lectura des de fa cent cinquanta anys. Cultura és el que fa a les persones i pobles més preparats per conviure dins el respecte, la comprensió i la mútua col·laboració.

I com que estem al Centre de Lectura i a l’escenari d’un teatre acostumat a les proclames, deixim expressar que gravar amb l’impost del valor afegit del 21% els béns i les activitats culturals d’aquest país, és una agressió de tal magnitud que es mereix ser jutjada al tribunal dels drets humans. O si voleu, al tribunal ordinari dels drets de les persones. Reivindico un IVA zero per la cultura. I això no és una proclama política més sinó altra vegada un estricte sentit de la justícia, feta precisament des del temple de la cultura de Reus.

Per cert, el voluntariat, o sigui la gent que presta un servei a la comunitat sense contraprestació de cap mena, és a dir, sense cobrar, segurament ja existia abans del naixement de la nostra ciutat. El que no n’estic tan segur és que hi hagi gaires ciutats i pobles que tinguin un cens tan nombrós i divers d’entitats que encara que no siguin reconegudes com a entitats de voluntariat, sí que ho són. Registrades, en aquest moment, a Reus cinc-centes cinquanta-nou. Una riquesa impagable.

En aquest context, em permeto sol·licitar a qui gestioni a partir del mes de juny, les activitats culturals de la ciutat, que s’adoni que recolzar el nostre teixit associatiu és garantia d’eficàcia i d’èxit. I amb una relació qualitat/cost que el seu pressupost s’estirarà com una escala telescòpica. Si ho saben fer, per a ells una rosa.

Mirin, vostès saben que hi ha pàgines viscudes que potser millor no explicar-les. Són fets personals, a vegades entremaliadures, que no aporten res de bo als altres. Però avui és un dia especial i estem entre amics. Veuran. He de confessar que aquesta nit, quan vostès se n’han anat al llit després de preparar aquest espectacle que tenim al davant, m’he colat al teatre. N’estava segur que les roses aprofitarien el silenci per a xiuxiuejar-se coses interessants. I no m’han decebut.

Aquestes són alguna de les coses que he pogut sentir:

Deia una: “No et preocupis, els brètols poden arribar a tallar totes les flors, però no podran tallar mai la primavera”.

Una altra: “L’amor, l’estima és l’única cosa que creix quan es reparteix. I si la pots acompanyar d’una rosa, molt millor”.

Des d’aquell racó he escoltat, referint-se a tots nosaltres: “Només hi ha dues coses que les dones i els homes poden perdre, el temps i la vida. Que perdin la vida és inevitable, però que perdin el temps és imperdonable”.

Ho deien amb delicadesa, ho deien amb sinceritat. Coses que havien copsat en la seva curta vida entre nosaltres. Afegien:

He vist que el problema de les persones amb ment tancada és que sempre tenen la boca oberta.

Una, que volia menys xerrameca i més tranquil·litat, observava: “Noies, hi ha paraules que no diuen res i silencis que ho diuen tot”.

Les roses són intel·ligents. Mentre tu te les mires, elles et llegeixen i t’analitzen. I si aconsegueixen un llaç d’intimitat, fins i tot les pots sentir.

Al cap d’una estona m’ha agafat son i me n’he anat al llit. El president m’havia dit que havia de ser puntual, com cal i no havia d’arribar pas amb cara de no haver dormit. Al sortir encara m’ha semblat escoltar una que deia: “No es preocupeu gens ni mica pel futur immediat. De sempre, una generació planta un arbre i l’altra en rep l’ombra”.

Ep!, això va amb mi.

En arribar al Mercadal, he vist la meva estelada i m’ha semblat que l’estel era el B612 del petit príncep. És un privilegi viure en un temps en què les utopies s’encaren, es treballen i al final algunes es fan realitat. He dormit plàcidament i aquí estic.

En pocs dies, he après molt de les roses. Qui ho havia de dir. Tants anys contemplant-les i ni sospitar que amaguen una sensibilitat tan extraordinària.

No sé qui ho va dir, però estava del tot encertat: “contempleu una rosa i us tornareu al·lèrgics als moments tristos”. Des d’aquest escenari es veu perfectament la cara de felicitat de tots els concursants i exhibidors. Heu fet la vostra feina amb passió, com sempre patint fins a l´últim moment i us ha sortit bé, molt i molt bé.

Gràcies a Internet he descobert que hi ha roses de deu colors diferents i una varietat que té tots els colors alhora. En veure-les se m’ha acudit de fer el meu propi concurs personal de roses, això sí, imaginari. Ja em perdonaran.

Voldria atorgar la rosa negra amb moltes punxes per a aquells que ens volen fer desaparèixer com a poble i que fan servir el seu poder per atacar una vegada i una altra la nostra llengua i la nostra cultura.

La rosa blanca de la puresa per als practicants de la floricultura, de la flor i de la cultura, que any rere any ens ofereixen aquesta exhibició, d’un bon gust exquisit.

La rosa vermella no pot ser per ningú més que per al Centre de Lectura, per a la seva gent i com a reconeixement a l’esforç diari per mantenir el nivell cultural de la ciutat sempre dalt del cim.

Deixi’m encara que atorgui la rosa multicolor a tots els candidats que es presenten a les eleccions municipals, disposats a exercir el dret democràtic i a ser útils a la nostra ciutat. Són moments no gens còmodes i la seva voluntat de treballar per Reus i per Catalunya és molt lloable. Lloable i decisiva. Podria ser que tinguéssim un ajuntament de molts colors, però solament aconseguiran aquesta rosa si són capaços d’unir esforços i d’establir un pacte de ciutat que ens garanteixi la força suficient per aconseguir fer realitat els reptes que tenim.

Em diran que aquest no és el lloc adequat per plantejar l’actualitat política. Però estaran d’acord amb mi que en aquests moments, el món de la política, que ens afecta a tots, necessita de vostès, necessita sensibilitat i moltes, moltes roses.

Ara, acabat aquest discurs, vostès, que són gent educada, segurament aplaudiran. No ho facin per a mi. Jo els demano que els seus aplaudiments vagin adreçats, avui, al treball abnegat dels rosalistes i, especialment, a tots els que fan possible aquest miracle permanent, diari, que és el Centre de Lectura de Reus.

Moltíssimes gràcies.

Tomàs Barberà
2 de maig de 2015