Associacionisme: canvi de paradigma

 |   |  Twitter

Resum
Amb motiu de la presentació del llibre de Ramon Arnabat i Xavier Ferré, editat per la Federació d’Ateneus de Catalunya, Ateneus: Cultura i llibertat. Associacionisme a la Catalunya contemporània, Xavier Filella reflexiona sobre el moment actual del món associatiu i quin és el paper que juguen els ateneus de Catalunya dins el panorama cultural. Quan la burgesia catalana era il·lustrada pensava més en la col·lectivitat, ajudava, suportava, feia tasques de mecenatge a favor de moltes entitats de progrés que ensenyaven a llegir, creaven les primeres biblioteques, formaven corals, estrenaven les noves peces teatrals o acollien els artistes que anys després tothom reconeixeria. La societat ha anat avançant, s’ha vençut l’analfabetisme, s’ha democratitzat però alhora s’ha tornar menys solidària, entén que la part pública ha d’assumir la creació d’equipaments bàsics culturals i cívics i considera que tot l’hi ha de venir donat.


 

img-articleEl passat dia 4 de juny es va celebrar el Dia de l’Associacionisme Cultural promogut per la Generalitat de Catalunya. Amb motiu d’aquesta celebració al Centre de Lectura es va fer una jornada de portes obertes, que incloïa una visita guiada per l’entitat, i es va presentar el llibre de Ramon Arnabat i Xavier Ferré editat per la Federació d’Ateneus de Catalunya Ateneus: Cultura i llibertat. Associacionisme a la Catalunya contemporània.

El llibre fa un repàs a les entitats històriques que es van crear dècades enrere: els primers ateneus com la Societat El Círcol de Reus (1852), el Foment Vilanoví (1853), els Lluïsos de Gràcia (1855) o la Societat Amics de la Instrucció de Mataró –Ateneu Matatoní- (1854) van donar pas a importants ateneus populars: Centre de Lectura de Reus (1859), Ateneu Barcelonès (1860, com a Ateneu Català ), Ateneu Lliure de Terrassa (1879-1898), Circulo de Artesanos de Tortosa (1840-1898) i als Ateneus obrers: Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (1863), Ateneu Obrer de Vilafranca (1885), a molts cors, corals i orfeons com l’Orfeó Català (1891) i van sorgir els anomenats casinos “dels senyors”: Casino de Vic (1848-1936), Casino la Constància de Sant Feliu de Guixols 1851-1894, Casino de la Unió de Vilafranca del Penedès (1888),Casino Menestral Figuerenc (1856), etc.

La publicació analitza el desenvolupament de l’associacionisme des de 1887 fins a 1939, els congressos d’Ateneus (el primer el 1911 al Centre de Lectura), la repressió i la reorganització que es va dur a terme els anys 1939 a 1979 i les noves sociabilitats creades des de 1979 fins ara. Un capítol final descriu l’arquitectura dels ateneus.

Com diu a la solapa “el llibre recorre històricament l’evolució dels centres associatius del Principat contemporani tot destacant la seva aportació a la formació intel·lectual de les classes subalternes. A més de remarcar la centralitat dels ateneus en la tasca culturitzadora i polititzadora de les classes populars, l’obra incideix en la tipologia d’aquestes entitats associatives, les quals, des de vessants ideològics diversos, acompleixen un objectiu cohesionador dels sectors socials que s’hi identifiquen”.

I com es veu el paper que juguen actualment els ateneus a Catalunya?

Quan parlem d’associacionisme cultural penso que ara estem assistint a un canvi de cicle que va més enllà de l’actual conjuntura de crisi i que té a veure amb un canvi de pensament, en un canvi de paradigma, respecte el perquè van ser creats, el que són ara, el que han de ser i com les veu la societat d’avui en dia.

És paradoxal veure com la societat en general viu d’esquena al món associatiu si no és només per aprofitar-se dels serveis directes que els hi presta. Quan la burgesia catalana era il·lustrada pensava més en la col·lectivitat, ajudava, suportava, feia tasques de mecenatge a favor de moltes entitats de progrés que ensenyaven a llegir, creaven les primeres biblioteques, formaven corals, estrenaven les noves peces teatrals o acollien els artistes que anys després tothom reconeixeria.

La societat ha anat avançant, s’ha vençut l’analfabetisme, s’ha democratitzat però alhora s’ha tornar menys solidària, entén que la part pública ha d’assumir la creació d’equipaments bàsics culturals i cívics i considera que tot l’hi ha de venir donat. En certa manera s’intueix una menysvaloració de la tasca que fan moltes associacions com si això fos cosa dels que ho gestionen i prou.

La nova burgesia s’ha eixamplat, no són uns pocs com abans, però també ha anat perdent compromís, deixant de retornar el guanys de les seves empreses en benefici d’una millor ciutadania. Els impostos que ara ha d’assumir tothom hi tenen alguna cosa a veure, però no tot. En general – cal reconèixer sempre que hi ha casos puntuals que ho desdiu- cal observar que la burgesia ha perdut admiració pel coneixement, s’ha anat desil·lustrant i en molts casos ha deixat d’actuar amb la generositat d’abans, participant només de projectes que el màrqueting recomana. Les empreses i els particulars rarament fan aportacions econòmiques desinteressades o altruistes. Les classes mitjanes ho veuen des d’una altra perspectiva. Ara ni tan sols hi pensen, excepte casos molt puntuals, en el moment de fer testament a favor d’entitats culturals o cíviques. Sobre això em ve a la memòria una anècdota de l’any 2003 quan l’escriptor nord-americà Noah Gordon va venir a parlar amb Pere Anguera amb motiu de la novel·la El celler que estava escrivint –volia demanar-li dades sobre l’assassinat de Prim-. La trobada va tenir lloc al Centre de Lectura, i després de veure’n la transcendència i observar el valor del patrimoni de l’entitat, al cap d’unes setmanes va enviar des de EE.UU un xec a favor de l’entitat. El pensament anglosaxó segurament és diferent, per a nosaltres el gest ara és inhabitual, potser fa uns anys no ho era tant.

No es tracta ara com ara de fer un discurs nostàlgic de les entitats ni d’enaltir uns temps passats que no tornaran, però si que caldria observar el que la suma del món associatiu ha anat consolidant d’una manera tossuda, sovint contra corrent, una xarxa cultural bàsica, identitària. Les associacions continuen aportant moltes de les iniciatives que el sector públic no consolida o que fa i desfà sense estructurar-les degudament. Quan els ajuntament deixen de programar art contemporani amb l’excusa de la crisi ha de tornar a ser el Centre de Lectura qui ho recuperi, quan es deixen de contractar companyies de teatre o de dansa han de ser les entitats privades del sector que els donin aixopluc i continuïtat, quan s’atura l’extensió de les xarxa pública de biblioteques han de ser les que van néixer per iniciativa privada les que tornin a obrir-se a la ciutadania i ofereixin noves activitats i serveis.

Haurem de saber aprofitar aquesta xarxa cultural que el món associatiu ha anat teixint els darrers 150 anys, valorar-la, aprofitar-la i projectar-la al futur. No hi ha models caducs perquè faci molts anys que actuïn, hi ha la necessitat de contemplar un model associatiu que enriqueixi, que defugi del ji-ji ja-ja que s’ha instal·lat en el dia a dia i que ho embruta tot. S’han de superar prejudicis, valoracions banals i discursos egocèntrics.

Si alguna cosa hem d’aprendre del passat és a saber valorar el que tenim, el que ens ha costat i com podem fer perquè continuï essent vigent, vàlid, imprescindible.