Resum
El text que segueix va ser llegit el passat 17 de setembre, en l’acte commemoratiu del setanta-novè aniversari d’un bombardeig aeri sobre Reus que, a més d’altres edificis i persones, afectà la seu del Centre de Lectura i causà la mort de la jove bibliotecària auxiliar Regina Figuerola i Rebull. Aquell fet provocà, en plena guerra Civil, un molt destacable moviment de solidaritat social i cultural a tot Catalunya.
El bombardeix de l’aviació feixista que es perpertrà ara fa 79 anys, en plena guerra Civil, fou un dels molts atacs aeris sobre la nostra ciutat que, malauradament, anirien in crescendo fins al final del conflicte. Una de les bombes va caure damunt la biblioteca del Centre de Lectura i ocasionà la mort de la bibliotecària auxiliar Regina Figuerola i Rebull, qui només tenia dinou anys. Aquell mateix divendres 17 de setembre de 1937, la Junta del Centre va decidir tancar temporalment l’entitat per a evitar-hi possibles enrunaments perillosos i per a començar les obres de consolidació. La premsa de Reus i de tot Catalunya se’n va fer ressò, del bombardeig, primer de manera poc detallada (per qüestions de prudència bèl·lica, calia no donar detalls d’interès per als rebels i els seus espies), però ben aviat es va a donar a conèixer la greu afectació patida per la seu del Centre. El diumenge 19, el Diari de Reus va publicar un article intitulat “Una incursió de la criminal aviació facciosa”, en què –entre altres coses– s’hi deia: “Els centres culturals, cases de maternitat, llars de famílies humils. Heus ací els «grans objectius» perseguits pels pirates de l’aire”. I, més avall, donava compte de “l’enterrament de les dissortades víctimes de la metralla del feix, el qual va resultar una imponent manifestació de dol, associant-s’hi la ciutat en massa”.
El dia 23, el conseller de Proveïments de la Generalitat, Miquel Serra i Pàmies, i el seu secretari, l’artista i escriptor Antoni Fuster i Valldeperes, comunicaren al Centre que farien totes les gestions necessàries per adobar les destrosses. Fuster ja havia iniciat, des de Ràdio Barcelona, el dia 21, una campanya de sensibilització pública a favor de l’entitat cultural reusenca i de denúncia contra els seus destructors i, per la seva banda, Josep Andreu i Abelló organitzà una mobilització nacional a favor del Centre. Josep Recasens i Mercadé, a les planes del Diari de Reus del dia 26, va fer una “Crida Patriòtica Pro «Centre de Lectura»”, en la qual digué que “la desgràcia del Centre de Lectura és, en efecte, de les que arriben a l’ànima, perquè es tracta de la joia més preuada del nostre poble, de la més alta espiritualitat reusenca, de l’entitat ateneista i cultural més important i admirada de les terres catalanes”. El dia 29, al Centre, s’habilità provisionalment el saló d’exposicions com a sala de lectura.
Des de l’Ateneu Barcelonès es prestà ràpidament suport a l’entitat germana. Els diaris catalans donaren informació resumida (com El Día Gráfico) o publicaren íntegrament (com La Vanguardia, en castellà, o el Diari de Reus, en català) el text d’“Una al·locució dels intel·lectuals per a la restauració del Centre de Lectura”, signada per Josep Pous o Pagès, Pompeu Fabra, Pere Bosch Gimpera, Jaume Aguadé, Josep Andreu i Abelló, Aureli Capmany, Antoni Rovira i Virgili, Alfons Maseras, Josep Maria de Sucre, Jordi Rubió, Joan Rebull (oncle de Regina Figuerola), Joan Santamaria, A. Castelltort, Cèsar August Jordana, Brauli Solsona, Miquel Masriera, Pere Cavallé, Jaume Cardús, Ignasi Mallol, Joan Oliver, Francesc Trabal, Lluís Montanyà, Josep Maria Francès, Josep Dunyach i Francesc Domingo. Val a dir que a la versió apareguda al Diari de Reus, el dia 2, hi ha qualque imprecisió als noms dels darrers signants i per això he fet servir la relació nominal de La Vanguardia del dia 1, per bé que matisada amb les correccions fetes per Pere Anguera al seu llibre El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana (Barcelona: Ed. 62, 1977, p. 185). Al text, i entre altres coses, els signants afirmaven que “el Centre de Lectura era un gran lluminar de l’esperit encès a les terres tarragonines. Tota la gent del Camp n’estava orgullosa, i amb molta raó. I els reusencs més que ningú. Lentament, de mica en mica, havien aplegat els materials d’aquell noble fogar de cultura. L’un hi portava un llibre, l’altre un mineral, aquest un document d’arxiu, aquell una pedra històrica, l’artista l’obra eixida del seu llapis, de la seva paleta o del seu cisell. I tots plegats hi posaven aquell escalf d’amor que fa les coses vives. No fa gaires anys, un reusenc benemèrit, Evarist Fàbregas, havia ampliat i reconstruït tot el casal del Centre, fent-ne un estoig monumental, digne en tot i per tot de les activitats que en el seu si es desenrotllaven. Catalunya no pot deixar abandonats els reusencs en aquesta seva actual tragèdia. Tots els catalans els hem d’ajudar en l’empresa de restauració del palau aixecat al bell mig de la ciutat del Camp en honor de la cultura catalana. Els intel·lectuals catalans hi venim obligats més que ningú”. Al final de l’al·locució, es comunicava als lectors que s’admetien adhesions i donatius a la seu de l’Ateneu del carrer de Canuda.
El dia 3 d’octubre, el president del Centre, Pere Balagué, publicà al Diari de Reus un article amb el títol “Gràcies a tots”, que acabava així: “I els socis d’avui i els que vindran a engroixir la nostra germandat, en les hores futures en què els homes d’art i els homes de ciència, contribuint a la glòria de Catalunya, prosseguiran la història del Centre, seguirem repetint com un eco inextingible: Gràcies, a tothom, gràcies”.
A la campanya de suport s’afegí també el diari tarragoní Llibertat, amb un article especial dedicat al Centre i que començava dient “Feixisme és anticultura. Feixisme és anticivilització. Per aquesta raó els feixisme persegueix acarnissadament totes les manifestacions de la cultura i de la civilització. Les persegueix en forma inhumana i criminal. Vol la seva destrucció per a imposar l’imperi de la barbàrie i de la incultura”. Una mica més avall, en centrar-se en l’entitat malmesa per les bombes, el redactor anònim (que potser era el sacerdot reusenc Pere Batlle i Huguet) afirmava: “No és precís de fer història d’aquesta magnífica institució. Basta dir per al nostre objecte que era l’orgull de Reus i de les seves comarques: espill de propis i estranys. Era una cosa que ens donava to a tots. El Centre de Lectura havia col·locat a la nostra ciutat germana en una posició envejable. Tots l’admiraven i sentien enveja –una noble enveja– de Reus que posseïa en el seu clos tan meravellós tresor de cultura i civilització” (transcripció publicada al Diari de Reus el 9 d’octubre).
Tal com explicà el Dr. Anguera al llibre que he citat més amunt, Evarist Fàbregas, en una nova prova d’amor i afecte al Centre, renuncià a la pensió que li passava l’entitat i la Conselleria de Cultura oferí al Centre el seu suport. L’entitat demanà aleshores dues-centes mil pessetes per a sufragar les obres, de les quals es va fer responsable l’arquitecte Josep Simó. La subscripció pública oberta per l’Ateneu s’engegà amb un ingrés de cinc mil pessetes donades pel president de la Generalitat, seguides per les mil del president del Parlament de Catalunya i unes altres mil del president del Tribunal de Cassació. Hi aportaran diverses quantitats moltes més persones, a més dels signats del manifest ja esmentat. La recaptació a Reus es va fer a la seu de l’Associació de la Premsa, amb aportacions de l’Ajuntament (dues mil pessetes), de Pere Balagué (dues-centes), de Pere Cavallé (dues-centes), de Jaume Sabater Vallès (dues-tes) i de molts altres (amb quantitats més reduïdes). Fins al final de l’any, es recolliren així més de vint-i-quatre mil pessetes, a les quals s’afegiren les vint-i-cinc mil de Presidència de la Generalitat, les vint-cinc mil de la Conselleria de Cultura i altres vint-i-cinc mil del Ministerio de Trabajo y Asistencia Social, aleshores encapçalat per Jaume Aguadé i Miró. Així mateix, es van fer dues sessions de teatre a benefici del Centre, el dissabte 20 i el diumenge 21 de novembre, al Teatre Fortuny, amb representacions de les obres “Madame”, de Lluís Elies, i “Los intereses creados”, de Jacinto Benavente. Els treballs de reconstucció tiraren endavant i el Centre recuperà a poc a poc la seva activitat habitual, una prova de la qual és la celebració de la reunió general ordinària de socis, el 30 de desembre. És clar que cal tenir en compte els condicionants del moment, i que la vida quotidiana de l’entitat anà necessàriament lligada a les de la ciutat i del país fins al final de la guerra, però encara l’acta de la reunió de la Junta del Centre del 29 de setembre de 1938 (la darrera consignada al període), en fer constar el condol per la mort a Barcelona d’Evarist Fàbregas, espressà la voluntat de fer-li una vetllada d’homenatge quan “la situació estigui normalitzada i les circumstàncies siguin propícies”. No cal dir que, perquè la situació es normalités i les circumstàncies fossin propícies, van haver d’escolar-se unes quantes dècades.