Resum
El doctor en Història Contemporània i professor de Pedagogia de la URV Xavier Ferré Trill presenta, en format de carta, una ressenya sobre la novel·la Diana Palmer del pensador i activista Manuel Costa-Pau (Garriguella, 1936). La novel·la exposa l’ambient sociopolític entre Portbou-Figueres i el Rosselló de la segona meitat dels anys quaranta (1946-1948).
Diana Palmer, darrera novel·la –amb ressons autobiogràfics– del pensador i activista Manuel Costa-Pau (Garriguella, 1936), exposa l’ambient sociopolític entre Portbou-Figueres i el Rosselló a través dels records adolescents d’un grup d’amics sota la segona meitat dels anys quaranta (1946-1948).
La novel·la de 281 pàgines, editada per Editorial del Segle (Girona, 2015) es presentarà en properes setmanes al Centre de Lectura de Reus.
PORTBOU
Benvolgut Manuel,
la teva novel·la té claus autobiogràfiques, amb el rerefons d’ambient social transcorregut entre 1946 i 1948. Nun és el protagonista de la narració, nascut a Montpeller de pares empordanesos exiliats d’ençà de l’ensulsiada de 1939. És aquest protagonista, que es transfigura en el narrador, qui reflecteix, a través de tu mateix, les significacions del retorn al món del passat –d’ençà de 1945– encarnat en l’eix primordial Figueres-Portbou.
Molts retorns falsament esperançats es trobaren en el país. Però, a més, és una conjuntura –aquesta que caracteritzes de la immediata segona postguerra mundial– molt rellevant per a copsar alguns senyals de l’evolució posterior del franquisme. A més, tens l’amabilitat d’explicar –fora d’obra, a tall d’observador extern– algunes característiques d’un franquisme falangista tardoral: com ens trobem amb una obra on la foscor total deixa entreveure alguns claps, ni que sigui en clau cinematogràfica, de la qual –es percep amb claredat– ets un gran seguidor.
La vida quotidiana d’uns vailets, centrats en el Nun, que es retroba amb un paisatge empordanenc, és una brúixola que denota el temps polític i social d’un règim que es debat cap a una progressiva projecció europea (millor dit: europea dirigida des dels EUA). ‘Debat’ vol dir que Franco després de 1945 va saber llegir, vés per on, viaranys pels quals seguir… fins a 1975 (i la seva renovació monàrquica). Aquest context postfranquista bé valdria una altra introspecció des de Gaüses!
Hi expliques, en un moment, el viatge d’Eva Peron a Espanya (1947). Aquest fet és especialment important perquè l’estat franquista trobà una línia de connexió enmig de l’aïllament polític. D’aquí també es podria extreure una reflexió sobre l’aleshores funció políticament legitimadora dictatorial a càrrec del populisme.
La trama històrica de rerefons és la que m’ha cridat més l’atenció. Però, com que la història és “càlida”, la percepció que en tenien els protagonistes és fonamental. I, especialment, la “fixació” de Flora per Nun. És ara quan introdueixes Reich: és un amor freudià, d’un jove de nou anys, un amor prematur? Aquest aspecte és comú a tota infantesa adolescent…, oi?
Finalment, dos trets essencials: la geografia i el registre –a tombs molt ben introduït– dialectal. Pel que fa al micromón definit per l’àrea d’influència portbouenca, el llibre m’ha ensenyat a aprendre que la “frontera oficial” no és tal. Que allò que determina la realitat és les maneres de fer i les relacions humanes. Els maquisards, aquí, hi tenen paper preponderant. Trobo que la millor manera de fer aprendre geografia als minyons, i adolescents, és resseguir petits àmbits territorals que, a grans trets, se solucionen ben aviat amb la ideologia de “frontera”. Hi he après molt, en aquest sentit. De fet, la quitxalla d’aleshores, que tan bé retrates, ho devien tenir ben après com a acció generacional. I el Règim ho sabia…
Crec que el món que descrius en la teva autobiografia és molt proper al món de referències terrals. Nun deus ser tu mateix amb una projecció d’estil que deriva cap a d’altres companys generacionals. No és un Nun-personatge-de-ficció a l’ús, ans és ben viu –ben versemblant històricament parlant– a l’hora de resseguir lectures primerenques que devien fer aquells xiquets coetanis teus.
Diana Palmer és, doncs, una obra ben viva que retrata un Alt Empordà que, malgrat l’oficialisme feixista espanyol, entreveu Europa via Perpinyà i Montpeller. Amb un curiós moment ‘Alexandre Deulofeu’: la teva vida.
Xavier Ferré Trill
Doctor en Història Contemporània URV