El Rusiñol del Centre de Lectura

 |   |  Twitter
img-bosc
Fitxa de l’obra pictórica – Autor: Santiago Rusiñol . Títol: “Bosc de Cuní, Olot”. Data: 1888. Técnica i format: oli sobre tela, 151 x 300 cm. Propietat i lloc d’exposició permanent: Centre de Lectura (Sala de converses Ramon Amigó), Reus.

Rusiñol presentà el 1888 a l’Exposició Extraordinària de Nadal de la Sala Parés de Barcelona en solitari aquest quadre de gran format, que en la crònica de “La Publicitat” (25-XII-1888, pág.2) per la tècnica desimbolta i l’ús profús de l’espàtula fou considerat com un magnífic esbós. Pertany al gènere de paisatge amb figures. Descriu una devesa amb una filera d’arbres ordenats en paral·lel a un mur de tanca fet amb grans fragments de material de la colada de lava que procedeix del volcà Garrinada, als afores de la ciutat d’Olot. El paratge que dóna nom al quadre és un bosc amb roures centenaris proper al Mas de Cuní i a la font del mateix nom. Les figures femenines, situades a la meitat dreta del quadre, no són treballadores del camp, ni pageses ni pastores, sinó visitants d’aire menestral o burgès. És probable que siguin l’esposa Lluïsa i la sogra del pintor. Asseguda al peu del gran arbre que destaca en primer terme, una vella dama vestida de negre està llegint, mentre a curta distància i lleugerament més cap al centre, una jove dempeus vora el mur, elegantment vestida de blanc i amb barret, tot passejant, s’allunya cercant la solitud i la llum mentre contempla el paisatge que es tanca en l’horitzó.

Sembla una tarda de finals d’estiu amb un cel força ennuvolat, possible presagi de tempesta. La llum és somorta i deixa apreciar els matisos variats del color verd que domina en tota la superfície del quadre i es superposen en estrats. A baix, el verd més clar, groguenc i brillant, del prat molsut i esponerós, aplicat a cop d’espàtula, contrasta a la vora inferior del quadre amb unes breus notes de taques florals vermelles, amb les clapes ocres del terra humitós i amb les img-perspectivapedres volcàniques grisenques amuntegades. En segon nivell el verd més intens, un punt blavós, del bosc i prats que envolten la masia i que constitueixen el rerefons paisatgístic. El nivell superior està ocupat per l’arrancada del brancatge arbori amb les fulles més esclarissades en el primer arbre però que es van compactant i enfosquint en els arbres més allunyats.

El quadre té una composició molt simple. La línia de l’horitzó està quasi bé a la meitat del quadre, cosa que dóna  un ritme estàtic, amb sensació de calma i silenci. La disposició horitzontal dels estrats de color queda equilibrada amb la verticalitat dels arbres. La profunditat vé donada per la perspectiva lineal que té el punt de fuga en el mateix marge esquerre del quadre. Les grans línies diagonals que hi conflueixen assenyalen la base dels arbres, els perfils del mur i la separació entre el cel i la terra.
Aquesta obra la podem situar en l’etapa del naturalisme pictòric, ple de subjectivisme poètic, de Santiago Rusiñol (1861-1930), anterior a la seva evolució cap al simbolisme modernista. És un corrent que deriva dels mestres ruralistes de l’escola de Barbizon, en la línia de Daubigny que, amb la seva pinzellada solta, influí en els impressionistes Monet i Cézanne. I des d’aquí la influència li arribà a Rusiñol a través dels pintors de l’escola d’Olot, sobre tot de Vayreda, atret per la “manera” del qual va anar a Olot l’estiu-tardor del 1888 a pintar del natural la seva millor sèrie de paisatges rurals, entre la que excel·leix aquesta gran obra que fou reproduïda i glossada per la premsa del moment.

("L'Esquella de la Torratxa", 23-II-1889, p.113)
(“L’Esquella de la Torratxa”, 23-II-1889, p.113)

Rusiñol admirava Joaquim Vayreda perquè no es limitava a copiar la vegetació del natural sinó que copçava les íntimes sensacions de les fulles, és a dir, afegia al realisme el sentiment de la més sincera intimitat i de l’amor per la Natura.

Amb motiu de l’exposició de Nadal del 1889 a la Sala Parés, quan Rusiñol ja residia a París, el naturalisme pictòric va aparèixer com una nova escola catalana amb Baixeras, Joan Llimona, Casas i Rusiñol com a figures principals. En la temàtica dels “Jardins d’Espanya”, paradigma de la interioritat del subjecte tancat en la seva solitud i el seu silenci interior, que Rusiñol iniciarà en 1898, desenvoluparà una espiritualitat ja incipient en l’obra que comentem.

L’obra  “Bosc de Cuní, Olot” de Santiago Rusiñol, que presideix la Sala de converses Ramon Amigó, va ser donada l’abril de 1983 al Centre de Lectura de Reus per Teresa Carreras Bartomeu (?- 2002), rebesnéta de Josep Bartomeu i Andreu dit “Lo Barberet”, filla del Dr. Francesc Carreras i Verdaguer, eminent ginecòleg, de qui heretà el quadre, i de Teresa (Tissy) Bartomeu i Granell (Reus, 1889- BCN, 1969), que fou una guardonada esquiadora i, arran de la coneixença feta en 1907 en un estiueig a La Garriga, l’amiga blanca de la “Cançó d’un doble amor” (Verger de les galanies) de Josep Carner. El marit de la Teresa era Enric Gomis Perera, enginyer industrial, un dels puntals de la família Gomis, constructora i propiètària de pantans i centrals hidroelèctriques properes als Pirineus. Pel testimoni del Sr.Aureli Argemí i del Sr. Jaume Corbera Pou sabem que gairebé des del començament, entorn del 1976, ambdós es van associar al CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions). Durant uns anys l’Enric va ser-ne el president, i tots dos van ser-ne mecenes. Entre altres coses img-teresavan regalar el pis del carrer Pau Claris, 104, de Barcelona, d’on procedia el quadre de Rusiñol, per ser la seu del CIEMEN, i van contribuir a capitalitzar la Fundació pels drets col·lectius dels Pobles, fundació del CIEMEN. Ambdós es van distingir com a militants o adherents de diversos moviments per a l’emancipació nacional dels Països Catalans, moviments per a la pau i la no-violència, seguint les línies marcades per Lluís Maria Xirinachs. Del seu oncle, Josep Bartomeu i Granell (1888-1980), enginyer i mecenes musical, n’heretà la magnífica casa d’estil noucentista de Pedralbes, coneguda com el “Jardí dels Tarongers”, que donà a la Generalitat de Catalunya.

Feia temps que la seva antiga propietària buscava  un lloc adient per deixar el quadre i en realitzar una visita al Centre de Lectura va quedar prendada de l’ambient ple de vida i de joventut que s’hi respirava, i fou ella mateixa qui va decidir que l’emplaçament del quadre fos l’antiga Sala de converses des d’on el podem gaudir des de l’any 1984 ençà.

Aquesta mecenes va ser un model de generositat i de civisme, potser massa poc imitat per la burgesia dels nostres dies, i que tanmateix caldrà sempre enaltir i recordar amb agraïment per part dels socis del Centre de Lectura i de tots els catalans.