El Teatre Bartrina i el cinema (1903 – 1925)

La història del cinema al Teatre Bartrina no té, és clar, la importància que pot tenir la dels grans cinemes de Barcelona on s’estrenava puntualment el cinema de Hollywood, però marca el veritable ressò popular, intel·lectual i social del cinema a Reus i al país. Ens introdueix en la seva veritable implantació en la societat i en la cultura. Bona part de la història del cinema professional al Teatre Bartrina no difereix gaire de la resta de cinemes de Reus. La veritable diferència és la seva relació amb el Centre de Lectura.

img-articLa història del cinema al Teatre Bartrina no té, és clar, la importància que pot tenir la dels grans cinemes de Barcelona on s’estrenava puntualment el cinema de Hollywood, però marca el veritable ressò popular, intel·lectual i social del cinema a Reus i al país. Ens introdueix en la seva veritable implantació en la societat i en la cultura. Bona part de la història del cinema professional al Teatre Bartrina no difereix gaire de la resta de cinemes de Reus. La veritable diferència és la seva relació amb el Centre de Lectura.

Un precedent i la primera projecció.
Si bé el Teatre Bartrina no s’inaugura com a tal fins al 1918, el 1905 es creà el primer Teatre del Centre de Lectura, i des de 1904 es feien representacions teatrals als jardins de l’entitat. La seva relació amb el cinema és anterior en el temps. En ple apogeu del cinematògrafs ambulants, el 1903 es produí la primera experiència del Centre amb el nou mitjà d’entreteniment i comunicació. L’abril de 1903 s’inaugurà una exposició de fotografies, per la qual es llogà un cinematògraf per 8 dies per 200 ptes. i s’instal·là al cafè, i el cafè es traslladà a una sala del costat de la Secretaria. El cinematògraf serví per projectar diapositives de les fotografies guardonades en el concurs, però, a més, s’efectuaren sessions de cinema que s’alternaven amb concerts, entre el 10 i el 17 de maig. Tot i que costaven 20 cèntims per als socis –per cobrir-ne les despeses- segons el Diario de Reus, eren afavorides amb una important assistència. Entre les novetats que aportava hi havia la projecció en colors de l’incendi d’una casa de pagès. L’experiència, però, no fou gaire positiva i aquest fet marcà l’evolució de les relacions entre el cinema, el Centre de Lectura i el Teatre Bartrina durant els primers anys. L’exposició acabà tenint un important dèficit. La Junta Directiva criticà la mala gestió de l’exposició i les grans despeses ocasionades a la Junta de la Secció Artística. Aquesta, per eixugar el dèficit, decidí crear accions de 5 ptes. per als socis «amb una amortització mensual del 50% de recaudació de la mateixa».

Però el cinema ja havia impregnat la ciutat i la Revista del Centre de Lectura, l’octubre de 1903, inserí l’article «Lo que es un cinematografo», que dóna petites nocions sobre el funcionament d’aquest aparell. L’article s’inscriu en la línia didàctica dels primers temps del cinematògraf, però al mateix temps és una crítica al cinema, ja que l’autor el qualifica de vulgar. També, en la línia apuntada pels germans Lumière, creu que no té gaire futur a la nostre ciutat atès que han passat els seus dies de glòria, una gran equivocació.

El cinema després dels espectacles Graner.
Tot i que les experiències fins al 1907 havien estat ruïnoses, s’intentà un altre cop el gener de 1908. El llavors president del Centre i empresari del Teatre, Evarist Fàbregas, inicià gestions per portar els espectacles de la Sala Mercè de Barcelona, dirigits per Graner. Fàbregas acorda emprendre els espectacles pel seu compte enlloc de llogar el Teatre a Graner. Així s’adquireix un cinematògraf a la Casa Gaumont de Barcelona per 1.797,50 ptes. També es fan modificacions al corrent elèctric de l’Electra Reusense, i s’augmenta l’assegurança del Teatre a 35.000 ptes per poder-hi fer tota classe d’espectacles.

Per tal d’adequar el Teatre augmenten les despeses, els espectacles de l’abril resulten poc rendibles i es suspenen a finals de mes, tot i que era un dels espectacles cinematogràfics més importants de Catalunya i, en els quals, es projectaven algunes pel·lícules d’estrena abans que a Barcelona. Entre els films projectats trobem Peripecias de un presidiario, Fiesta del árbol de oro (en colors), Botadura del acorazado Roma, Desastre ferroviario en Milán i Llegada de S.M.D. Alfonso XIII a Barcelona.

El setembre de 1908 el Teatre és llogat per a la resta de 1908 i 1909, però continuen les sessions de cinema amb les estrenes de Maldito viento, En Australia o Paseo accidentado, i cada dimarts es canvien els films. Per popularitzar el cinematògraf i, seguint l’exemple d’altres sales, el maig de 1909, Fàbregas proposa a la Junta fer unes sessions benèfiques i de moda de les que «el 50% de la recaptació aniria a beneficiència i un 25 % a les classes del Centre». Un concert de l’Orfeó Reusenc inaugurà la primera sessió el 2 de juliol. Les sessions, però, no van tenir gaire èxit de públic i són suspeses a finals de mes i «s’acorda ingressar el 75% dels beneficis als fons de la Societat».

La màquina cinematogràfica com a negoci, el lloguer de l’aparell.
Diversos factors influïren en la decisió de deixar, de moment, les sessions de cinema i llogar la màquina a altres. L’escassa recaptació de les sessions de moda, la manca de condicions i l’oferta que fa el Teatre Circ el juliol per llogar l’aparell, foren el motius principals per apartar temporalment el cinema del Centre fins al 31 d’octubre de 1915. Aquests anys la màquina cinematogràfica és converteix en un negoci pel Centre de Lectura mitjançant el seu lloguer.

Els intel·lectuals i el cinema cap al 1918.
El cinema s’havia consolidat com a entreteniment per al públic. En canvi per alguns intel·lectuals, -amb honroses i significades excepcions, com la d’Adrià Gual- havia passat de ser un invent nou i interessant a ser immoral i perniciós, especialment per als intel·lectuals catalans del Noucentisme. Reus no va ser cap excepció i la Revista del Centre de Lectura va reflectir aquesta enemistat entre la intel·lectualitat i el cinema comercial que es projectava a les pantalles reusenques.

El cinema instructiu
La idea de fer «cinema instructiu» es discuteix primera vegada en una reunió de la Junta Directiva el 24 de març de 1914, però les primeres sessions començaren el 6 d’abril de 1923, com a part dels actes culturals que es realitzaven els divendres a les 10 de la nit. Prèviament, l’1 d’abril es publicà un anunci a la Revista del Centre de Lectura en què es demanava als socis que acreditessin la seva condició per gaudir de preferència, ja que eren actes públics. Però inicialment aquestes sessions eren el complement d’alguna conferència adient a la pel·lícula que es projectava. En les dues úniques sessions que apareixen a la revista de 1923 els films són el complement d’una conferència sobre l’esporga i el «Problema hidro-eléctrico en Cataluña y los Bancos».

L’any 1924 es celebren tres sessions de «cinema instructiu» el 25 de gener, el 8 de març i el 15 d’abril, es projectaren únicament els films documentals i ja no es van fer les conferències. Les sessions continuen oferint-se de manera escadussera durant els anys següents fins a l’arribada del cinema sonor.