«Intempèries» és el títol genèric per al cicle d’art contemporani que la Secció d’Art del Centre ha programat per aquest hivern. En aquests cicles, que el Centre va recuperar fa quatre anys, la Sala Fortuny acull propostes creatives formulades en llenguatges artístics contemporanis, que proposen reflexions sobre el món que ens envolta, que conviden a pensar, qüestionar, jugar amb les imatges, les formes visuals i els seus sentits possibles.
Fa trenta anys la Sala Fortuny va ser pionera en la programació d’exposicions d’art contemporani, en les que van participar mots artistes emergents del país. Però en els darrers anys, quan semblava que les institucions públiques estaven en condicions de normalitzar el desplegament d’una xarxa de centres d’art pel territori, tot torna enrere. La crisi serveix d’excusa per desmantellar-ho tot i, a la nostra ciutat, el Centre de Lectura ha de recuperar novament el seu paper de suplència i tornar a servir com a plataforma cultural per tal de donar sortida a aquelles propostes que s’escapen del convencionalisme i l’esperit comercial.
Per fer un breu repàs dels cicles anteriors, recordem que L’any 2012 hi van tenir cabuda tres exposicions: la primera d’Alba Sotorra que va presentar la videoinstal·lació documental «War Games», en la qual utilitzant tècniques de mapping i realitat augmentada ens endinsava en la memòria i el viatge personal d’un soldat que acabava de tornar d’Afganistan; i l’exposició col·lectiva «Present continu», diàlegs visuals intergeneracionals, que relacionava joves artistes del Camp de Tarragona amb artistes visuals dels anys 80 i 90.
L’any 2013 el cicle d’art va incloure l’exposició «Mirades en escac» on hi van participar Manel Margalef, Aureli Ruiz, Lluís Vives, Lluc Queralt, quatre artistes que s’han ocupat de la visibilitat i els seus significats possibles. I ho han fet servint-se de llenguatges i mitjans artístics ben diferents però amb un nexe comú: fer-nos reparar en modes de visió no convencionals. A continuació, «Lectures del Centre» amb Ester Fabregat, Ester Ferrando, Jordi Abelló, Àlvar Calvet i Àngel Pomerol, els quals van triar un racó del Centre de Lectura i en van proposar una relectura, una reinterpretació, una reflexió sobre els sentits que acumula un espai tan carregat de memòria personal i col·lectiva.
L’any 2014 el cicle es va anomenar «Resistències», i plantejava portar a la llum propostes artístiques que es revelen contra les col·lectivitats prefabricades i la política hipòcrita sotmesa als dictats d’una economia depredadora. A l’exposició «Polítiques de la resistència» hi van participar Jordi Abelló, Pau Francesc López, David Curto, Raquel Friera i Alfred Porres. A «Dissidències»: Ro Caminal, Sílvia Iturria, Marcel Pey i Joan Morey. A «Poètiques de la resistència»: Jordi Llort, Pilar Lanau, Quim Packard i Rufino Mesa.
Cicle d’hivern d’art contemporani 2015: «Intempèries»:
Per al cicle d’enguany, com dèiem a l’inici, el títol triat ha estat intempèries. La intempèrie, la manca d’un aixopluc còmode i fiable, és una metàfora prou escaient per als temples que corren. La societat contemporània tracta d’orientar-se enmig d’un procés de «liquació», per dir-ho amb una expressió de moda, de referents i certituds. La caiguda dels Grans Relats anunciada fa ja una colla d’anys, sembla encara un os de mal rosegar per als partidaris d’una visió ordenada i racionalista del món. Un dels àmbits en què es reflecteix de manera més evident la sensació d’intempèrie que ens han llegat les successives crisis de fonamentació que va viure el segle xx és en les maneres d’habitar el món. Si la geografia era la disciplina encarregada de representar el món i els seus llocs, potser caldria començar a pensar seriosament en una «antigeografia», en un estudi dels llocs de la intempèrie. Si més no, aquesta ha estat una preocupació recurrent de les arts visuals en les darreres dècades: la (im)possibilitat de representar l’indret en tota la seva plenitud de significats possibles. Quina és la vertadera muntanya de Sainte-Victoire, el piló de roques, terres i vegetació incontestablement plantat al sud de França o la col·lecció de pintures que va obsessionar Cezanne durant els primers anys del segle xx? O potser la teranyina de relacions que sorgeix a partir d’aquestes pintures, en què el paisatge esdevé llenguatge, i activa circuits de significat? Quin indret és més real, el monticle de terra que Robert Morris substrau al paisatge per presentar-lo en un espai carregat de significat, com una galeria d’art, o el lloc anònim d’on l’ha extret?
Contra la geografia convencional, aquesta antigeografia, a l’empara (improbable) de la intempèrie contemporània, s’ha ocupat dels no-llocs, dels llocs inexistents, de l’experiència subjectiva del lloc, dels llocs virtuals o de com un indret ens repta per la seva impenetrabilitat. Així mateix, ha entrat en escena una extensa varietat d’accepcions del terme cartografia, emprat recurrentement en l’art i el pensament contemporanis, en expressions com «cartografies de la memòria», «cartografies de la revolta» o «cartografies interiors». El mapa és explorat i reinterpretat, com a símptoma eloqüent de la crisi dels sistemes de representació.
El cicle «Intempèries» vol temptejar algunes dimensions d’aquest problema en tres exposicions successives.
Quaderns de viatge, que s’inaugurarà el 9 de gener, reunirà treballs dels artistes: Carles Oriol, Mikel Oristegui, Ana Soler i Alba Sotorra, que s’han ocupat de l’alteralitat, l’experiència de descoberta inherent al viatge, la sorpresa o l’empatia davant el que ens és cultural i geogràficament llunyà, i també de les formes de desarrelament que acompanyen la vivència de l’exili.
Paisatges interiors, una col·lectiva amb Mariona Moncunill, Cristina Serra, Arnau Casanovas i Evru agruparà a partir del 13 de febrer propostes creatives que imaginen, redescobreixen, reinventen i reproposen les relacions possibles amb el paisatge, que exploren la constel·lació de significats que atribuïm a un lloc.
Estranyaments ens proposarà, el 20 de març, mirades individuals d’Enric Llevat Patricia Dauder i Nil Bartolozzi que se situen de ple en la intempèrie, ullades intempestives al límit d’allò comprensible, propostes que cal afrontar des de la intuïció perquè es proposen posar en escac la nostra tendència natural a «voler comprendre».