Resum
Títol: La Història del Moviments Nacionalistes, de Rovira i Virgili. Xavier Ferré va impartir, el 21 de gener de 2015, dins la programació del Campus Extens Antena del Coneixement de la URV que programa el Centre de Lectura, una conferència sobre el centenari de la publicació, l’any 1914. S’hi detallen els vint-i-dos casos que va analitzar Antoni Rovira i Virgili sobre els moviments nacionalistes abans de la Gran Guerra.
Dins la programació del Campus Extens Antena del Coneixement de la URV que programa el Centre de Lectura, el dimecres 21 de gener vaig tenir ocasió de recordar, a la sala d’actes de l’entitat, el centenari de la publicació de la Història dels Moviments Nacionalistes (1912-1914) d’Antoni Rovira i Virgili.
La motivació que dugué Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) a escriure els tres volums de La Història dels Moviments Nacionalistes (1912-1914) fou situar la realitat política del Principat en el mapa anterior a la guerra europea (1914-1918). Els vint-i-dos casos que s’hi analitzaven –entre nacions sense estat i regions autònomes– exemplificaven causes nacionals pendents o –com deia Pere Coromines en el pròleg de l’obra– exposaven el dret de les nacions a determinar lliurement llur futur polític.
Rovira, però, no partia de nou a l’hora d’elaborar aquesta panoràmica circumscrita a Europa. La seva trajectòria de periodista polític a la redacció d’El Poble Català entre 1905 i 1914 tenia com a objectiu –a més d’analitzar episodis polítics interiors– comentar fets polítics internacionals des d’una òptica que unificava la doctrina socialdemòcrata i la nacional republicana. Podem dir, doncs, que la Història s’inscrivia, si més no, en el marc del programa polític de la Unió Federal Nacionalista Republicana –organització fundada el 1910– i fou editada en una plataforma editorial que s’identificava amb els principis polítics catalanistes republicans: la Societat Catalana d’Edicions.
Amb tot, com observava Coromines, aquesta obra anava més enllà d’una concepció partidista (com, de fet, denotava tota l’obra teòrica de Rovira) en aportar al lector del país la radiografia d’una altra Europa que, de fet, era la que subjeia al conflicte bèl·lic endegat el juliol de 1914: la raó dels pobles i la dissolució de l’expansionisme turc, germànic i austrohongarès. Per assolir aquest objectiu la panoràmica roviriana –concebuda com a ‘història natural’–partia de l’afany d’objectivitat, amb el suport d’analistes coetanis de relleu com l’etnògraf txec Lubor Niederle (1865-1944) i la seva obra La race eslave.
Rovira i Virgili fixava per a cada país objecte d’estudi la panoràmica social i geogràfica, continuava amb l’evolució històrica que permetia de situar el conflicte nacionalitari i, finalment, analitzava l’evolució del moviment de construcció nacional respectiu. En aquest sentit –només cal llegir els estudis sobre Finlàndia, Euskal Herria (‘Bascònia’)–, atorgava un relleu explicatiu al procés de les renaixences culturals europees atès que l’esperit alliberador de la ‘primavera dels pobles’ –cicle de revolucions endegades el 1848– encara es manifestava setanta-cincs anys després. El romanticisme polític glatia, segons Rovira, en la dinàmica de reivindicació nacional i, de fet, la Història era deutora d’aquest moviment cultural-polític no pas necessàriament reaccionari, o contrarevolucionari.
Pel que feia a l’aspecte ideològic, els tres volums sintetitzaven el que Rovira entenia com a ‘renovació doctrinal del catalanisme’, segons la qual –i reprenent la doctrina d’Ernest Rénan, Pi i Margall i Valentí Almirall– la projecció de les nacions es basava en la voluntat política –heus ací el dret a l’autodeterminació– de la majoria social, i no es reduïa pas a una mera afirmació culturalista, que no tenia cap futur. De fet, l’autor relacionava el principi de la voluntat i el procés de nacionalització sociocultural –lingüístic, històric– de la ciutadania, la qual cosa posava les bases de consciència de pertinença –consciència nacional– i reflectia la necessitat d’un estatus de reivindicació política.
Per aquest motiu, la recepció d’aquesta publicació fou destacada en sectors intel·lectuals i polítics del moment. L’escriptor i periodista Alfons Maseras i el filòsof Ramon Turró en destacaren respectivament l’aportació a “l’educació del nostre poble” i la condició no abstracta del fet nacional, és a dir, la seva “naturalesa viva”. També fou remarcada la capacitat de síntesi objectiva totalitzadora de l’aportació de Rovira –que s’entenia com a primer intent reeixit– a la internacionalització de la causa dels catalans. Plataformes patriòtiques com la Unió Catalanista i el seu portaveu Renaixement –per mitjà del seu capdavanter Martí i Julià– en remarcaren la “gran causa humana” que representava la lluita de les nacions –fet que l’oposava al conservadorisme– i la contribució a la conscienciació política. El polític i parlamentari republicà Luis de Zulueta escriví a Rovira dient que el (primer) volum era un “libro único en su genero que habrá que manejar y consultar a cada paso”.
El ressò de l’estudi abastà els nuclis territorials patriòtics del país, entre els quals la recepció que se’n féu al portaveu reusenc de la Unió Federal Nacionalista, Foment. Un cop publicat el primer volum –que comprenia les anàlisis de Finlàndia, Polònia, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia, Flandes i Lituània–, Rovira fou objecte d’un homenatge (Barcelona, 13-2-1913) que comptà amb el suport d’intel·lectuals-polítics de diversos corrents ideològics. En aquest acte –al Restaurant Rhin– es valorà que aquest treball retornava al catalanisme el “sentit de llibertat”. Prova de l’interès per la Història és el fet que tot seguit de publicar-se’n el tercer volum es féu una edició popular de tota l’obra.
Després de poc més de cent anys la lliçó a retenir de l’assaig rovirià és que les reivindicacions nacionals que actualment estem vivint –deixatades d’ençà de finals dels anys vuitanta– no són conseqüència de tradicions inventades, sinó que –com enunciava la premsa de fa uns anys (Avui, 30-11-2008)– “els deu miralls de Catalunya” són espills referencials que tenen llarg recorregut de lluita, alguns dels quals –Noruega, Irlanda del Sud, Lituània, Bòsnia, Montenegro i Kosovë– han assolit la independència nacional, i, d’altres, han exercit el dret a l’autodeterminació –Quebec (1988 i 1995) i Escòcia (2014). En qualsevol cas, el factor de distorsió –tot aplicant la distinció clara de Rovira entre estat i nació– són els estats-‘nacions’, no pas els pobles que malden per continuar existint en peu d’igualtat juridicopolítica, malgrat la voluntat anihiladora dels estats convencionals (d’Ancien Regime).