Casament de la seva germana (1956) 
Casament amb Josep M. Nomen (1952) 
A la galeria de casa (1972) 
Lola Xatruch (1950)
Primera comunió fills (1961) 
Amb les amigues (1948)
Els estudis de batxillerat a l’Institut de Reus en plena Guerra Civil els va viure la Lola com una gran aventura amb tota la inconsciència de la primera joventut. Eren temps de misèries i de penúries, en aquestes circumstàncies anar a classe era tota una heroïcitat i aprendre el millor dels entreteniments. Tots aquests anys a l’institut van influir molt en la seva actitud respecte a la cultura i els estudis.
Potser per això va gaudir del seguiment acadèmic dels seus fills i no es va voler perdre cap dels moments estel·lars dels seus anys escolars. Ella tenia clar el respecte cap als mestres i professors, però hi establia complicitats. I ja se sap que de personatges per les escoles i instituts n’hi ha hagut sempre, personatges que omplien la conversa a l’hora de dinar. Adquirir coneixements resultava divertit. Portar un 10 a casa era millor que portar un ram de flors o una capsa de bombons; era el millor dels presents, el millor de tots els regals que se li podia fer.
—Mama pregunta’m la lliçó?
—Són les capitals d’Europa, oi? A veure si n’ha canviat alguna.
—I també la llista de preposicions i les conjuncions copulatives.
—A, ante, bajo, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, so, sobre, tras.
—Què us han explicat avui a classe?
—Avui ens han explicat el gènere neutre i hem fet una ronda on cadascú havia de dir un exemple. Jo he dit «lo lento», però una nena ha dit «lolita».
—Quina gràcia deu haver fet oi?
—Tota la classe ha rigut molt!
L’escena s’anava repetint dia rere dia i amb els anys els temes anaven canviant i els nivells de dificultat pujant.
—No entenc massa això dels sistemes de cristal·lografia dels minerals, i segur que surt a l’examen.
—Mira n’hi ha 7: cúbic, tetragonal, hexagonal, trigonal, ortoròmbic, triclínic i monoclínic.
—Com pot ser que te’n recordis després de tants anys.?
—Teníem molt bons mestres i cap distracció més.
A casa seva en aquells temps no hi havia diners ni per comprar llibres de text, per això copiava els llibres en fulls de l’estació de tren on treballava el seu pare. Eren un fulls molt prims i calia anar amb molt de compte perquè no s’estripessin.
—I tenies diccionaris?
—No en vaig tenir mai cap.
—Ni de llatí.
—Tampoc.
—Però em sabia totes les declinacions: rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa.
Amb les labors, la seva ajuda també resultava crucial. Calia fer uns quadrats amb diferents punts de mitja, pla i revés, sempre pla, punt d’arròs… I també calia fer diferents tipus de brodats: el punt de creu, el punt mallorquí, cadeneta…
Un cop acabades totes les labors, s’havien d’enganxar cadascuna en un full i muntar un àlbum que com acostuma a passar es feia la nit abans.
—Oh quin desastre!!!! Se m’han socarrimat els quadradets de llana per l’àlbum!
—És que la planxa estava molt calenta. Ja t’he he dit que s’havia de posar ben fluixeta.
—No puc presentar això!
—Porta que en un moment ho tornem a fer.
—I sort que n’hi ha una que és igual de l’indret que del revés.
—Doncs l’enganxem per la part cremada i no es notarà.
—Salvades!
Tenia molta paciència, la Lola, i també molta traça amb les labors. De fet per treure’s el títol de Magisteri va haver de presentar una bona col·lecció de labors i treballs. Després de la Guerra Civil, un cop aprovat l’examen d’estat, que era una mena de revàlida del batxillerat, es podien apuntar a uns cursos accelerats per treure’s el títol de Mestre. Es feien a l’Escola Normal de Tarragona i es presentaven de manera lliure a unes quantes assignatures.
La Lola, però, no en va fer mai de mestra. Només un estiu va anar a Cornudella a fer classes al Gabriel Ferrater Pascual, el que va ser rector de la Politècnica, a qui admirava molt.
En parlava sovint d’aquell estiu a Cornudella, del trasllat en carro, de com de bé s’hi menjava. Feia repàs de totes les matèries a aquell nen que després arribaria tan lluny i a qui sempre va admirar. Sembla ser que havia estat malat i al setembre s’havia d’examinar, ella li embotia les lliçons. Deia que tenia molta facilitat i era molt aplicat. Aquesta va ser la seva única experiència com a mestra.
Va entrar a treballar a la biblioteca del Centre de Lectura el 1945, amb 21 anys. L’any 1939 la seu de l’entitat va ser usurpada i intervinguda per l’Ajuntament franquista. Després de la guerra civil s’havia instal·lat una mena de biblioteca popular al local del Centre de Lectura i no va ser fins al 1948 que el Centre va reobrir com a tal, encara que amb una junta designada pel governador civil.
S’hi va afegir com a directora de la biblioteca Dolors Pujol, que passava per uns moments difícils ja que el seu marit, Josep Maria Capdevila, s’havia hagut d’exiliar. Tot i que Dolors Pujol era una dona de molt caràcter, la relació entre les dues bibliotecàries va ser força fluida ja que la Lola tenia pànic als conflictes entre les persones i evitava qualsevol enfrontament.
L’oportunitat que li va oferir el Centre de Lectura la va aprofitar, i va ser un fil conductor de tota la seva vida. Perquè aquests 10 primers anys que hi va estar van ser per a ella la descoberta d’un món cultural que ja mai deixaria d’acompanyar-la. La feina de bibliotecària i els llibres van jugar un paper molt important en la seva vida.
Es va casar el 1952 i el 1953 va néixer el seu fill Antoni. Va deixar el Centre de Lectura el 1955, l’any que vaig néixer jo. Un fill el podia cuidar l’àvia, però dos ja no. En aquells temps les dones no tenien cap suport ni existien les llars d’infants. S’havia de triar o tenir fills o treballar. La va substituir la Maria Martorell, la Mari, amb qui es retrobaria anys més tard.
Després de 20 anys de dedicació als fills va tornar al Centre de Lectura, l’any 1975.
Una tarda d’estiu, la Lola va rebre la visita del Xavier Amorós i el Benet Oriol, que formaven part de la junta del Centre de Lectura. Li van proposar d’incorporar-se al Centre de Lectura ja que una de les bibliotecàries, la Maria Rosa Molas, estava de baixa maternal.
Va acceptar il·lusionada la proposta que li feia el Centre i s’hi va estar fins al 1989 en què es va jubilar amb 65 anys.
Van ser 15 anys de moltes vivències, amistat i complicitat entre les bibliotecàries.
S’exigia silenci absolut a totes les sales, però en aquell quartet a l’esquerra de la taula central de la biblioteca i darrere del diccionari Espasa, amb pupitres inclinats, les bibliotecàries, quan la feina els ho permetia, xerraven, compartien i s’esplaiaven. Estaven en moments vitals diferents la Mari, la Lola, la Maria Rosa i la Teresa. Mai es van fer una selfie, mai van anar a fer un cafè, però entre fitxa i fitxa, entre préstec i préstec es feien confidències, compartien i s’ajudaven.
—El meu fill està sortint amb una noia.
—La meva filla s’ha tret les oposicions. Estic molt contenta.
—Passa’m la recepta del fricandó, que a tu et queda molt bo.
—Els nebots m’han convidat a dinar.
—Hem de posar aparells a la boca de la xiqueta.
—No m’han faltat mai pretendents, al contrari.
—El meu petit ara diu que no vol anar de colònies.
La Mari i ella tenien la mateixa edat, molts coneguts en comú i les dues havien treballat amb la Dolors Pujol, que era tota una institució al Centre de Lectura, havia estat bibliotecària i en aquell moment vivia a Cartagena amb la seva filla Maria Elisa i cada any venia a Reus i convidava a berenar les bibliotecàries.
Per això no els va resultar estrany rebre una postal.
—Mari, he rebut una postal de la Dolors Pujol convidant-me al seu pis de Reus pels voltants de Nadal.
—Jo encara no he rebut res.
Passaven els dies i ningú més rebia la invitació.
Un dia va arribar el següent telegrama: Recepció de Reus anul·lada. Una avioneta us passarà a recollir a l’aeroport de Reus per anar a Mallorca.
—Lola, tot això és ben estrany. No concreta res.
—Potser ens fa anar a Mallorca perquè hi té un nebot.
—I vols dir que hi hem d’anar en avioneta? Jo no he pujat mai en avió.
—Jo tampoc.
—Esperem a veure si ho concreta.
—Esperem.
Varen passar els dies i no es va concretar res. El telegrama que havia de servir per posar en evidència que tot plegat era una broma encara va enredar més la troca, i la broma va aguantar uns dies més.
Finalment, l’autor de la broma, el seu fill Ton, va confessar. La bronca que li va caure va ser històrica.
—Poca-solta, més que poca-solta. Qui s’havia de pensar que tot era una broma, amb un telegrama i tot! L’hi hauré d’explicar a la Mari.
La feina de la Lola consistia a fer el que li encomanava la bibliotecària en cap, que era la Maria Rosa Molas; l’ajudava en els buidats de revistes, en la catalogació i, si calia, estava a fora al servei de préstec. Qualsevol cosa li anava bé, era eficient, discreta i amable amb tothom.
Van ser un anys de molta afluència d’usuaris, d’augment de socis i de molta entrada de llibres. El dia que li tocava estar fora es feia un tip de caminar, no hi havia encara catàlegs digitals i la gent demanava sovint els llibres amb aquella frase: «Necessito un llibre que parli de…». Arribava ben rebentada a casa.
Els diccionaris i les enciclopèdies li agradaven molt i els consultava sovint.
—On vas, Lola?
—Acaba de dinar dona que no veus que se’t refredarà.
—Deixa-ho estar ja ho miraràs després de dinar.
I és que no podia sofrir allò de tenir una paraula a la punta de la llengua, o bé una data que no li quadrava; s’aixecava com una autòmata de la taula a la recerca del diccionari o enciclopèdia més proper per trobar el mot escaient. Aquella acció avui es resoldria en treure el mòbil de la butxaca i buscar al Google.
A l’estiu quan estàvem a Salou tampoc no li feia cap mandra pujar a Reus per treballar a la biblioteca de 5 a 9. Agafava el carrilet i en mitja horeta hi arribava. El carrilet quan arribava a l’estació de Salou pitava i feia un soroll característic, l’avi el sentia i cridava:
—Perdreu el carrilet!
—No pateixi tinc temps de sobra.
Era el temps que tardaven a canviar la màquina de posició, del darrere al davant.
I no el va perdre mai, el carrilet. Tenia el temps molt controlat, no feia mai tard; tenia temps per a tot i sense córrer.
Anar a comprar cada dia també era un dels seus moments preferits, aprofitava per xerrar amb els veïns i coneguts. Li agradava molt xerrar amb la gent però encara li agradava més escoltar, sabia escoltar.
Tornava del mercat amb totes les notícies i xafarderies del dia. Portava un cistell de vímet d’aquell rígids amb una ansa al mig; avui dia ja no se’n veuen, però eren molt pràctics perquè les coses no quedaven aixafades.
Ella comprava el que cuinava cada dia i no quedava mai res. L’endemà sant tornem-hi. Tot molt ben calculat. No es guardava menjar d’un dia per l’altre ni es comprava de més. Tot fresc i de quilòmetre zero com diríem avui. Patata i bajoca, caldo, pollastre rostit, amanida, llenties, macarrons… El menjar de sempre, no li agradaven les innovacions.
És a l’hospital ingressada per una petita intervenció.
—Sento les nenes que ploren.
—Que no àvia que les nenes ja som grans i el que se sent són els bebès que estan a la secció de nadons de la planta.
—A mi em sembla que és una nena petita.
—On vas ara àvia?
—A posar l’enciam a l’aigua?
—No cal, que ja ens porten el sopar.
—No pateixis àvia.
Fins i tot en aquells moments li era molt difícil deslligar-se del seu paper i de les seves obligacions, era patidora de mena. L’hora de posar l’enciam a l’aigua era sagrada. Aquestes petites rutines que marcaven el ritme del dia la van acompanyar sempre.
El seu era un món ple de petites rutines, de gaudir de les petites coses del dia, de seguir tradicions, sense dispersions mentals, ni innovacions, d’acceptació i consciència de la realitat, d’empatia vers les persones que et rodegen. Al seu costat tot era harmonia, pau i calma.
Avui dia que la gent va estressada, que ens recomanen fer ioga i meditació per centrar la ment en el moment present, penso en ella i en les dones de la seva generació, en el seu present. No tenien res, però ho tenien tot, i el seu treball i sacrificis han fet possible que les dones de les generacions següents hagin assolit reptes més grans.