Quan llegeixo les opinions dels polítics espanyols veig que no entenen (o no volen entendre) res de res. Recentment El Punt Avui (del passat 29 de juliol) publicava l’acudit de Pedro Sánchez que deia que als catalans ens agrada el marc constitucional de l’Estat. Un error volgut perquè són les maniobres i els enganys del PSOE, amb la col·laboració de l’aparell repressiu de l’Estat espanyol, el que els ha portat els vots que ara mal interpreten cínicament.
Què es pensa aquesta gent que atribueix sentits estrafolaris als sentiments i comportaments polítics de tantes persones? Consideraven que hi ha massa gent que no s’interessava per la pugna PSOE/PP i que per això se’ls havia d’enganyar? No entenen les mostres d’indignació que es poden expressar en un moment electoral de moltes maneres com ha tingut lloc en les darreres eleccions espanyoles. Ni tenen l’honestedat de constatar públicament que els vots que ara exhibeixen són el resultat del rebuig i alhora de la por que han imbuït en una part de l’electorat!
Potser és que pensen, d’una manera molt equivocada, que la persecució obsessiva dels catalans i la nostra llengua i cultura, per mitjà de la pràctica arbitrària d’inhabilitacions histèriques de polítics, l’encausament «capriciós» de militants d’arreu del país, farà que ens estimem més això que és Espanya? I qui els dona dret a afirmar, després de tants abusos que el seu marc polític mentider i corromput ens agrada? Estan ben bojos aquests espanyols i obcecats espanyolistes!
Estar sota la dominació espanyola que pren la forma d’un assetjament neuròtic, representa no tan sols fer-nos difícil de viure com a catalans sinó com a persones humanes: a cada cosa que fem anem trobant un abusador que ens va reforçant en la convicció que ens hem de desfer de l’ocupació espanyola. Es tracta d’una persistència d’una mena de guerra psicològica que des d’aquest escrit voldria posar de relleu exhibint-ne intencions i misèries.
Una guerra psicològica d’inspiració militar
Espanya, com a estructura de dominació, ha practicat i practica (amb una intensitat variable segons veu més o menys amenaçada la situació privilegiada de les oligarquies que tallen el bacallà) una veritable guerra psicològica contra la nació catalana. Es tracta d’una línia d’acció d’inspiració militarista que es basa en un martelleig repressiu d’estil robòtic amb la pretensió d’aconseguir la rendició de les persones sotmeses. Tothom que es mogui en defensa del poble català o contra un abús concret i que protesti contra la repressió ha de ser empaperat i acusat amb peticions desorbitades amb l’única intenció de treure’l de la circulació. D’aquesta manera les decisions només les podran prendre els espanyolistes i partidaris d’aquest règim monàrquic putrefacte (uns espanyolistes que esperen aconseguir ser més, en la confrontació política, per la simple eliminació fraudulenta de l’adversari).
I jo els dic als «espanyols de debò»: Penseu que això ens farà estimar aquest monstre construït damunt les formes més diverses de la repressió, que així s’aconseguirà atreure cap consens? Il·lusos que sou! L’únic consens que va creixent i creixent és un sentiment de rebuig, és l’extensió geogràfica i social del «català desafecte»; i només podeu rebre vots circumstancials exhibint l’amenaça del retorn del franquisme arborant uns polítics de fireta que van dient bestieses horribles mentre els jutges fan veure que no senten res.
La veritat de la situació de fons en què ens veiem immergits és que Espanya fonamenta la seva acció en la irracionalitat d’un fanatisme d’estat, insuflat al llarg d’anys i anys de pràctiques imperialistes, en una població que ha arribat a interioritzar un odi malaltís al català i a la catalanitat, de manera que es creu amb el dret de fer servir aquest objecte humà (nosaltres) per al seu propi ús i abús. Generacions i generacions que han trobat «natural» la pràctica repressiva (contra americans, contra portuguesos i gallecs, contra filipins, contra cubans, contra bascos etc. és a dir, contra tothom que gosi bellugar-se i discutir la primacia de l’oligarquia espanyola).
El que fa por a aquesta mena de zombis desnaturalitzats per aquesta pràctica degradant és que, si no poden viure dels beneficis (sovint escorrialles) que comporta la dominació colonial i imperial, els mou el pànic que els provoca el fet de pensar que algun dia haurien de treballar com fa la gent que tenen sotmesa. Sota aquest sentiment es mouen a l’uníson: el feixisme no és altra cosa que el resultat de la gent que viu a recer de l’estat i que, d’una manera o altra, se’n beneficia. I vol convertir aquest privilegi injust en una manera de viure.
Davant aquesta irracionalitat programada i calculada hi ha també un bon nombre de persones pensants que s’adonen de la injustícia d’aquesta forma d’abús i cal considerar possible que, a més de la fabricació automàtica del «català desafecte» (més que emprenyat), tingui la conseqüència greu per a les oligarquies espanyoles d’obrir escletxes crítiques importants en el seu sistema de dominació obscurantista (com passa sovint en aquests casos d’acceleració de les contradiccions en els poders que avancen cap a la seva autodestrucció).
És per això que fa temps que defensem que cal saber lluitar contra la guerra psicològica, que és el veritable cor de la repressió espanyola, per mitjà de les denúncies de les fal·làcies i abusos en què cau aquesta mena de franquisme emmascarat. Cal denunciar cada episodi, cada abús, mostrant la realitat repugnant d’aquest règim, com s’ha fet recentment en el cas de l’espionatge abjecte a Girona i a Salt, com s’ha fet explicant arreu la complicitat del PSOE i del PP en els crims dels atemptats del mes d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils que aquests partits monàrquics no volen ni tan sols investigar etc. Per això acabarem exposant quatre veritats que han de ser sabudes cada dia per més gent:
Primera veritat. La primera veritat és evident, però massa sovint s’amaga: el règim monàrquic espanyol no és altra cosa que una prolongació barroera del franquisme que ha anat aplanant el terreny per a mantenir la continuïtat de poder i de privilegis a les oligarquies madrilenyo-espanyoles.
Segona veritat. No hi ha una Espanya de dreta i una Espanya d’esquerra. Tot és un teatre, el del bipartidisme, que fa anys i panys que es practica en aquest estat. PP i PSOE (i els que puguin substituir-los en aquest joc) estan dissenyats per a anar-se alternant. El PSOE no és ni tan sols un partit democràtic perquè no ha estat ni capaç de defensar les llibertats bàsiques conculcades per la famosa Llei mordassa que no ha volgut derogar durant el seu mandat. I, com hem recordat, no ha permès investigar els crims dels atemptats del mes d’agost del 2017 i ha frenat la denúncia de la tortura que es vol portar a terme convertint la comissaria de la policia espanyola del núm. 43 de la Via Laietana de Barcelona, en un centre de Memòria contra els maltractaments i les tortures. En aspectes monàrquics, repressius i conspiratius, PP i PSOE són germans bessons.
Tercera veritat. Qüestió de noms: els defensors del règim actual no s’han d’anomenar de manera falsa «unionistes» que és un nom amable, edulcorat i fals: són monàrquics, conservadors i reaccionaris, perquè tenen com a objectiu suprem la defensa d’aquest règim que van pactar els franquistes en el seu moment, sense cap mena de ruptura amb el règim anterior, mantenint els privilegis d’unes minories i les estructures repressives precedents. La Transició va servir sobretot per a pactar la impossibilitat de retre comptes dels crims del franquisme. Són, doncs, crims que els partits del règim porten ara al seu càrrec i sobre els quals els seran demanats comptes, un cop s’ensorri, al territori de la nació catalana, el règim actual de dominació.
Quarta veritat. Sobre la situació actual. En situacions com la nostra cal un procés de clarificació de mostrar qui és qui, en la confrontació és fonamental. És per això que no podem actuar sense un esforç acurat de distinció. Cal construir sobre segur. I de cara al futur les coses han de ser molt clares: cap vot a l’espanyolisme (per molt que es disfressi). No votar tampoc cap partit que no hagi defensat activament els objectius independentistes i democràtics.
Ja hem dit en diverses ocasions que, en aquest moment de «refundació» del moviment, és especialment important que defensem aquelles persones que mereixen TOTA la nostra confiança. El nou moviment que ha de sortir dels debats presents s’ha de fonamentar en opcions segures. I hi ha molts exemples que haurem d’anar assumint. Ara només esmentaré un parell de noms recents, el de Lluc Salellas nou batlle de Girona, objectiu aconseguit per mitjà d’un pacte independentista clar i socialment compromès. És un èxit cuinat a foc lent en l’àmbit, cal recordar-ho, de la CUP-GUANYEM. I un altre exemple ben conegut també és la persona d’Albert Botran diputat de la CUP i membre de Poble Lliure. També mereix tota la nostra confiança. Jo hi he posat totes les esperances perquè és l’única persona que, entre moltes altres intervencions, ha posat en evidència que el Congrés dels Diputats espanyol és rabiosament contrari a la llengua catalana. I també en les darreres eleccions ha donat mostres de clarividència i d’honestedat presentant la seva dimissió i fent l’autocrítica necessària tot mostrant les necessitats futures, sense falsos arguments, excuses ni pal·liatius. Cal cercar el futur en persones com aquestes i en l’entorn en què es produeixen exemples com aquests.
Entenc la gent que s’ha expressat per mitjà del vot nul (i també l’abstenció, encara que la veig menys efectiva políticament). Però en el moment actual parteixo de la convicció que, al costat del vot de protesta, és molt important defensar i donar suport a aquelles persones que sabem que ens ajudaran a construir un nou moviment que ens ha de fer avançar cap a la Independència i la República d’una manera segura. Perquè l’independentisme no el salvarà cap tercera o quarta llista (que, sense l’esperit crític i autocrític necessari, només poden multiplicar els errors actuals del partidisme). El nostre moviment es reforçarà amb l’enfortiment de la xarxa territorial i sectorial de base; i amb la col·laboració d’aquelles persones que sabem que treballaran per a fer avançar el moviment cap al seu objectiu.
Els sentiments d’indignació de la majoria de membres del moviment independentista es poden entendre pel que hem descrit en aquest article sobre el marc polític espanyol del moment present i la seva obstinació repressiva malaltissa. Això d’Espanya és insalvable. I serà la indignació articulada d’una manera raonada i conscient el que ens farà capaços i capaces de construir la República catalana independent.