Octavi Fullat al Centre de Lectura

 |   |  Twitter

Resum
El 23 de gener la Secció de Ciències de l’Educació del Centre va encetar el cicle de conferències Els nostres pedagogs, amb la conferència d’Octavi Fullat (Alforja 1928), que planteja el lloc de la filosofia de l’educació en la reflexió sobre l’evolució del subjecte. I ho planteja com a conseqüència del diàleg amb l’herència del pensament clàssic (pre)socràtic i dialèctic. Una de les obres més importants de l’ètic és titula La meva llibertat (2006). L’experiència d’aquest pensador remet doncs, a la valoració del pensament clàssic i dels clàssics moderns i contemporanis.


img-article-ofEl 23 de gener la Secció de Ciències de l’Educació del Centre va encetar el cicle de conferències «Els nostres pedagogs», una tribuna oberta a educadors i pedagogs de trajectòria àmpliament consolidada, amb la conferència d’Octavi Fullat, inclosa en la programació de l’Antena del Coneixement de la URV: «Educar: què és?. Biologia, més societat i potser llibertat». Una bona oportunitat per repassar la trajectòria del filòsof.

La vindicació de la centralitat de les humanitats en la formació individual i col·lectiva constitueix la base referencial del coneixement. Aquest supòsit, que comença a ser un tòpic formal, interroga el mateix concepte d’educació com a pràctica de models pedagògics. Replantejar, novament, el sentit de l'(auto)formació suposa reprendre fils conductors que el principi de realitat -saber fer- relega a la subalternitat.

El recorregut ètic d’Octavi Fullat (Alforja, 1928) planteja intempestivament el lloc de la filosofia de l’educació -en clau d’antropologia pedagògica- en la reflexió sobre l’evolució -contradictòria- del subjecte. I ho planteja com a conseqüència del diàleg amb l’herència del pensament clàssic (pre) socràtic i diàlectic. Dialèctic perquè el subjecte com a projecte, mai no finit, ha de tenir uns referents definitoris que el facin ser més enllà de la tècnica, de l’homo faber. L’interrogant que es demana sobre la legitimitat de l’ordre (eonomicopolític) existent i les noves condicions de possibilitat és el repte que subjau a la “raó” pedagògica hegemònica. Una “raó” que planteja una suposada evolució progressiva de l’individu: socialització política, socialització cultural i socialització tècnica. En conseqüència, la submersió del subjecte en un (des)ordre cultural, social, aliè a les seves potencialitats. Conceptes com ‘alienació’, ‘existència’ ‘absurd’ poden romandre a la base del sentit utilitarista -de la formació mecánica-  que acaba per ser identificat (erròniament) com a educació. D’on, d’altra banda, la base violenta (simbòlica) de la normativa educativa: l’eixida que planteja l’absurditat a què és abocat l’individu. Aquest panorama remet, doncs, a la concepció de l’educació com a fet humà, com a antropogènesi.

Fullat i Genís, que féu el doctorat sobre l’obra de l’existencialista Albert Camus (La moral atea d’Albert Camus, 1963), remet constantment a factors transcendents per a interpel·lar sobre el saber del sentit, tot allò que pertany a la condició humana, a l’antropologia pedagógica. No es tracta, per cert, d’una apologia del pessimisme però sí de l’escepticisme fonamentat en el logos, en el discurs i el diàleg (crítics). La pedagogia, doncs, com a base que fonamenta l’humanisme i que en desconstrueix la mercantilizació. És per aquesta raó que malgrat l’axioma postmodern (neoconservador) basat en la crisi de la raó, cal retornar a la introspecció com a mínim denominador comú per a construir l’autodeterminació del subjecte davant el determinisme economicista del mercat. De fet, malgrat que Marx hagi estat un interlocutor no pas secundari en l’obra de Fullat –Marx i la religió (1974)- dins el panorama del pensament contemporani caldria demanar si en algun sentit el que ens proposa aquest pensador no és el retorn a la consciència per a si, és a dir, a la projecció del subjecte en una realitat en conflicte permanent.

L’educació-com-a-constant-realització (fer-se i refer-se) és una fita que ha de tenir en compte el procés d’aprenentatge pel que fa al context de l’individu, en tant que ésser social. Però aquest fi no ha d’excloure -si volem construir un concepte ‘total’ del fet educatiu- l’educació com a subjectivitat. És a dir, l’acte educatiu com a construcció del subjecte segons la capacitat d’autodeterminar-se (autonomia moral), com a procés d’afirmació (identitat) i com a potencialitat de futur, com a projecció, com a conseqüència de superar la conjuntura. Kant, des de la pregunta què és la il·lustració -la majoria d’edat de la humanitat en atrevir-se a pensar per ella mateixa- és, com ha subratllat Conrad Vilanou un altre referent en l’arquitectura epistemològica de Fullat.

octavi fullatAquest filòsof de l’educació ens parla de la concepció educativa tot remarcant la ‘filosofia de la consciència’ com a ressort fonamental per a no fer de l’educació un fet purament instrumental (la qual cosa pot arribar a identificar-se amb la ‘filosofia de l’estructura’). Existeix, en aquest aspecte, la pregunta de si hom ensenya a pensar, o si, per contra, no estem reproduint un model educatiu que no depassa la superficialitat dels fets socials. Una superficialitat que duu a bandejar des d’un cosmopolitisme absurd la identitat com a radicalitat de pertinença: “Els universalistes –remarca Fullat (2002) fugen d’allò real concret…solen ser covards…són gent que defugen agafar el toro per les banyes…, tot assegurant que no n’hi ha cap”.

Com mostra la trajectòria de l’autor de Reflexions sobre l’educació (1965) el necessari nomadisme intel·lectual només es fecund des de la convicció de saber-se membre d’una cultura. En aquest cas el món alforgenc de joventut aferma una sòlida base referencial sobre la qual s’ha construït una constel·lació de referents: lectures, viatges i vivències. Tal com esenta Fullat, el pedagog alforgenc Josep Fusté Grifoll fou un “tàvec”, a l’estil socràtic per a la jovent emergent d’Alforja: “Fou el pedagog que ensenyà que una vida, buida de reflexió, no valia la pena d’ésser viscuda” (“Josep Fusté, pedagog”, Vent de Serè, 8, primavera 1998: 11).

És per aquesta raó que l’acumulació vital ha dut Octavi Fullat a escriure La meva llibertat (2006), on el tercer capítol, “Els pobles de la meva parla”, constitueix una lúcida vinculació entre cultura, perfectibilitat, formació, qualitats inexorables de la personalitat. Així, ens diu “Davant del policia que m’interroga experimento por. Davant de la no-Catalunya pateixo angoixa”. És pitjor l’angoixa (mort lenta) que la por (reacció davant l’opressió fàctica). I el que és més rellevant, Fullat remet a una identitat entre paideia (‘fer créixer’) i funció essencial de la cultura: “La paideia condueix cap a la plenitud del logos valent-se del mateix logos [llengua i llenguatge]. És un procés. La naturalesa de l’home consisteix en cultura. Som Kulturkampf, combat per la cultura. Als països de parla catalana aquest combat és a vida o mort”. Pedagogia-llengua-cultura constitueix una tríada que duu qüestionar una política educativa aliena imposada pels estats. Cal destacar, en aquest sentit l’article “Educació i nació” (Avui, 6-X-1994). Educació i comunitat nacional -nació cultural- com a unitat indestriable.

La trajectòria d’Octavi Fullat i Genís esdevé, com també ha destacat el professor Conrad Vilanou, una ‘memòria pedagògica’ -com es desprèn del quart capítol “Educació” de La meva veritat (2008)- perquè el procés de formació, d’evolució, de crisi, no és produeix al marge de la consciència de situació (Karl Mannheim), de la història viscuda. Ambdós factors són condicionants de la dialèctica, de la contradicció permanent que vincula l’educació a una certa historicitat evocada: “Perseguir els orígens -ens diu Fullat- constitueix una reconquesta contra la devastació de la mort i de l’oblit”.

L’experiència d’aquest pensador remet, com hem esmentat en començar, a la valoració del pensament clàssic i dels clàssics moderns i contemporanis, car el bandejament de la formació humanística sí que pot dur al pessimisme antropològic i, per contra, a l’optimisme neopositivista basat, ara, en la substitució del coneixement com a perfectibilitat, per aquell homo oeconomicus lúcidament especificat i denunciat pel Marx dels Manuscrits.

Fullat es planteja la centralitat de l’acte humà com a “aquell acte que genera allò humà en l’home” i per aquesta raó es debat sobre el “sentit de l’educació”. Aquesta fita duria, tal vegada, a distingir  l’educació de la ciència (‘ciències de l’educació’), i podria pensar la pedagogia com a art que es planteja el sentit darrer educatiu. Què farem, doncs, si reunciem a l’acte humà i acabem per a donar el vistiplau al que aquest filòsof de l’educació qualifica com a ‘tecnologia educativa’? La Pedagogia personalista, segons l’autor de Filosofies de l’educació. Paideia (2000), pot ser un paradigma que contesti aquesta panoràmica perquè orienta –segons afirmava a la professora Sandra Rudzki (2002)- “l’activitat cap al valor de la consciència singular de cadascú”. Una hipòtesi de treball.