Resum
Quim Torres González, alumne de Grau Història de l’Art de la URV (dirigit el curs 2015-2016 per Antoni Salcedo Miliani) fa un repàs a la trajectòria artística del Centre de Lectura els anys vuitanta i noranta del segle XX, quan a partir de la creació d’un Consell Assessor d’Exposicions es donà peu a la programació d’activitats artístiques i d’exposicions a la Sala Fortuny de l’entitat.
Moltes són les institucions reusenques que han contribuït a que la nostra ciutat hagi esdevingut un punt clau per a la cultura catalana en diferents moments; pel que fa a l’art contemporani, Reus va gaudir d’una favorable ebullició d’artistes durant els anys vuitanta i noranta, que ens va situar al bell mig del focus artístic català, i això va ser en bona part gràcies a l’interès que el Centre de Lectura va posar en els artistes del territori. El meu treball, titulat Presència i significació artística del Centre de Lectura de Reus en el seu entorn sociocultural en els anys 80 i 90, estudia precisament la influència que l’activitat cultural del Centre de Lectura va tenir en el desenvolupament artístic de Reus i el Camp de Tarragona en aquestes dues dècades.
Context cultural i artístic de Reus als anys vuitanta
Els anys vuitanta són una època de canvi per al nostre país, que va deixant enrere les limitacions de la dictadura i es comença a obrir internacionalment; en aquest moment va augmentar de forma considerable el nombre de galeries d’art i les institucions van desenvolupar una activitat artística intensa i cosmopolita, amb l’organització d’exposicions i convocatòries de concursos. Aquest conjunt de fets va permetre crear un particular clima d’ebullició en què participaren dos factors sense els quals aquesta situació no hauria estat possible. En primer lloc, la democratització del sistema polític, que facilità el desenvolupament artístic intern i, en segon lloc, el mercat de l’art va conèixer un auge important, gràcies a una xarxa comercial integrada per galeristes, marxants, crítics, col·leccionistes, comissaris d’exposicions, etc. Aquesta situació va permetre la difusió de nous valors i una creixent popularització del fet artístic. D’alguna manera, els joves artistes entraven en l’entramat cultural, malgrat les mancances i les dificultats per a portar a terme les iniciatives i els programes plantejats.
Al Camp de Tarragona hi trobem una forta activitat artística, fomentada en part per la renovació de les medalles Tapiró i Julio Antonio de la Diputació de Tarragona o les medalles Fortuny a Reus, així com el naixement de diverses galeries dedicades realment a l’art contemporani o el bar Poetes de Tarragona, un important punt de reunió d’artistes de totes les disciplines. Però entre galeries, organismes i premis, a Reus trobem el Centre de Lectura, que el 1982 crea un Consell Assessor d’Exposicions que revolucionaria la manera de treballar d’aquesta institució i la portaria a ser un punt clau en el desenvolupament artístic del territori.
La creació del Consell Assessor d’Exposicions
En els anys precedents i sota la direcció del Centre de Lectura per part de Xavier Amorós, la Secció d’Art –en aquell moment encapçalada per Assumpta Rosés– començà a mostrar un programa relativament dedicat a l’art contemporani i a la difusió d’artistes actuals del territori. Així, en la temporada anterior a la creació d’aquest Consell trobem una varietat d’exposicions en què apareixen els que esdevindrien alguns dels artistes més importants de la nostra zona, com Rufino Mesa, Rafael Bartolozzi o Aureli Ruiz.
És en aquest moment que es comencen a organitzar les bases per a la creació d’un Consell Assessor d’Exposicions, en origen format pel crític Abel Figueres i els artistes Joan Duran, Salvador Juanpere i Francesc Vidal, els quals van engegar definitivament una nova política artística totalment renovadora, que donés cabuda a les propostes artístiques més avantguardistes, tant de les comarques meridionals com de la resta de Catalunya. En el plantejament inicial de creació d’aquest consell, es posa de manifest la necessitat de criteris coherents per a la programació de la temporada, tot insistint en la funció cultural i de recerca que havien de tenir les exposicions, convertint així la sala Fortuny en un espai de confrontació i intercanvi d’experiències, comunicacions i exposicions a l’entorn del fenomen de la creativitat contemporània. Els objectius que proposava el consell foren la realització d’una autèntica labor cultural transcendent en el camp de l’art; ajudar, proporcionar i fomentar l’esperit de recerca entre els ciutadans de Reus i el seu voltant; i acostar al públic el fenomen de la creació a través de portar al Centre aquelles exposicions que per la seva qualitat professional o artística poguessin ser punts de referència i reflexió per als interessats en el fenomen artístic. El Consell Assessor es formà oficialment el maig de 1982, tot coincidint amb el nomenament del nou president del Centre de Lectura, Josep M. Balañà, i es proposà fer d’aquest espai un centre de referència cultural i artístic per a tot Catalunya.
Les exposicions
La primera exposició que es va organitzar a través d’aquest nou consell va ser dedicada a l’obra de Joaquim Chancho (Riudoms, 1943), pintor que llavors ja era tot un referent per al moviment artístic del camp de Tarragona i era molt reconegut arreu de Catalunya i la resta de l’Estat, tal i com ho segueix essent ara. A aquesta exposició, en la mateixa temporada 1982-1983, la van succeir les d’artistes com Joan-Pere Viladecans, Carles Amill, Marcel Pey, Joan Rom, Josep M. Ribas Prous o Joan Duran, fent un total –ni més ni menys– de disset exposicions, que apostaren per artistes locals contemporanis, amb propostes innovadores que s’acabarien de consolidar en els anys següents, i en què hi va haver una gran diversificació en quant a disciplines artístiques, comptant amb exposicions de pintura, escultura, fotografia, instal·lació, fotomuntatge i videocreació.
Aquesta tònica seguiria la temporada següent, a la qual s’afegiria un gran interès per portar a grans artistes de nivell nacional i internacional al Centre de Lectura, potser per intentar aconseguir més prestigi dintre del panorama expositiu català i així poder fer que les exposicions d’artistes joves i locals tinguessin més ressò i esdevenir un punt clau del fenomen artístic de Catalunya. L’èxit d’aquesta temporada 1983-1984 es va veure recompensat, per part de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, amb el premi ACCA a la millor programació artística de Catalunya.
Els anys van anar passant i la sala Fortuny anava rebent grans artistes internacionals, com per exemple Joan Ponç, Joan Brossa, Moisès Villèlia, Antoni Abad, Christo, Jordi Colomer, Francesc Abad o Ignasi Aballí, als anys vuitanta, i d’altres com Carlos Pazos, Yamandú Canosa, Saralegui, Victor Nubla, Àngel Jové o Eugènia Balcells, a la dècada posterior.
Tanmateix, la importància de l’activitat desenvolupada en el Centre de Lectura recau principalment en l’oportunitat i la projecció que es va donar a tots els artistes del territori que en aquella època començaven la seva carrera i que ara són punts vitals del moviment artístic del Camp de Tarragona i tot Catalunya. Durant la primera dècada hi van passar artistes com Salvador Juanpere, Aureli Ruiz, Albert Macaya, Montserrat Cortadellas, Francesc Vidal o el grup Sàpigues i Entenguis Produccions i, ja als anys noranta, hi trobem Anton Gurí, Àngel Pomerol, Ramón Vilella, Jordi Abelló, Àlvar Calvet, Isabel Granollers, Glòria Cot o Ester Ferrando, entre molts d’altres. A més, bona part d’aquests artistes s’aniria integrant en el Consell Assessor d’Exposicions, tot retroalimentant així el sorgiment de nous artistes.
Conclusions
En tots aquells anys, era present a Reus una forta ebullició artística, donada per diferents casualitats, doncs aquesta gran quantitat d’artistes tenia el suport del Centre de Lectura i d’altres institucions de la ciutat per a dur a terme el seu treball, el qual va fer que aquesta activitat no s’aturés i seguissin naixent nous creadors i, com un peix que es mossega la cua, aquests nous creadors recolzarien l’aparició d’una nova generació.
En conjunt, podríem dir que són la generació artística reusenca més valorada, són els que han obtingut més espais a les pàgines de crítica de les publicacions periòdiques, els que han mostrat més vegades la seva obra en locals de prestigi. Un fet que ha estat possible gràcies a aquesta retroalimentació constant per la recerca artística, en un ambient incansable i amb afany de fer coses arriscades. El Centre de Lectura de Reus ha estat, doncs, el punt de convergència principal de totes aquestes persones, una institució amb el prestigi de ser un centre cultural centenari que ha acabat de donar credibilitat als projectes d’aquests creadors.
Podem veure com el treball d’aquestes dues dècades que aquí s’estudien no queda pas en va, sinó que és més aviat el tret de sortida per a molts artistes que acabarien de consolidar-se en els anys següents i que a dia d’avui són un referent indiscutible en el panorama artístic contemporani de la demarcació.
Sense el Centre de Lectura, els artistes haurien aparegut igualment, però potser no s’hauria creat un esperit de recerca tan fort que animava a aquests creadors a evolucionar en cadascun dels seus projectes; a més, aquests artistes no haurien gaudit de la projecció i la repercussió social i artística que un espai de prestigi com el Centre de Lectura els proporcionava. Com hem vist, el Consell Assessor d’Exposicions feia una incansable labor de promoció per a que els joves artistes del territori siguessin coneguts més enllà d’aquest, cosa que aconseguien amb més o menys èxit.
I no influí només sobre els artistes, sinó que també va esdevenir un detonant per a la creació, durant els anys vuitanta i noranta, d’una bona quantitat d’espais de la demarcació dedicats a l’art contemporani, que –al seu torn– alimentaven encara més l’ebullició artística del territori.
Els gairebé vint anys que són analitzats al meu estudi mostren un treball que té els seus daltabaixos, deguts principalment a situacions polítiques i econòmiques, però que manté la constant de promoció i de recerca que ha fet que aquest espai esdevingui una part important de la història cultural del Camp de Tarragona als darrers segles.