Resum
El volum One Hundred Masterpieces of Japanese Pictorial Art (1906) conté reproduccions d’obres mestres de la tradició pictòrica japonesa en fototípia i gravat a color. Comprèn des de l’any 573 dC fins al 1867, i destaquen sobretot les produccions de sumi-e (tinta xinesa sobre paper), emakimonos (rotlles il·lustrats) de temes budistes i bèl·lics, i els retrats d’importants figures de la història japonesa.
(7a part)
Cent obres mestres de la pintura japonesa
El Centre de Lectura de Reus compta amb el primer volum de la sèrie One Hundred Masterpieces of Japanese Pictorial Art, un catàleg divers de reproduccions d’obres mestres de la tradició pictòrica al Japó. Trobem obra sacra, de paisatge, retrat, escenes bèl·liques, literatura il·lustrada i, fins i tot, caricatura, en fototípies monocromes i gravats a color. Segons el col·leccionista i especialista G. Baxley, la sèrie va tenir dues edicions; La primera, a la qual pertany el volum d’estudi, és de 1906-1909, i la segona de 1913, comptava amb el doble de gravats a color.
Del volum que es conserva a la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus cal destacar, en primer lloc, el format de l’índex, ja que resulta el més complet en comparació amb altres sèries de la col·lecció. Inclou: el títol de cada làmina, el nom de l’artista, l’escola, el període i, fins i tot, el propietari de l’obra original. En relació a aquest últim, la informació es va obtenir de la tasca de documentació i localització de tresors nacionals, d’acord amb les polítiques culturals que s’havien estat duent a terme des de finals del s. XIX al Japó. Per tant, s’ha de valorar aquesta llista de personatges de la societat japonesa del moment, involucrats en el panorama artístic com a posseïdors d’importants llegats artístics ja que es una manera de conèixer, actualment, una part de l’historial de cada obra reproduïda en el volum.
També són importants els onze capítols que descriuen la selecció de les làmines pel professor i especialista en art oriental Omura Seigai (1868-1927), i que, de la mateixa manera que en altres publicacions de Shimbi Shoin, la seva funció fou guiar el lector per comprendre les obres en el seu context historicoartístic. En el cas d’estudi, la llista de contingut comprèn des de l’any 573 dC fins al 1867, amb la intenció de fer un recorregut per la història pictòrica japonesa. La selecció d’obres reproduïdes van ser escollides per membres de l’Escola de Belles Arts de Tòquio i del Museu Imperial, i el prefaci va ser escrit per Naohiko Masaki (1862-1940), director en aquell moment de l’Escola de Belles Arts de Tòquio. El prefaci és un text introductori però també crític per l’absència de treballs patrimonials en la tradició historicoartística al Japó i pel poc accés a les peces d’art originals a principis del s. XX. Aquests fets, en l’opinió de Naohiko Masaki, eren contraproduents per l’educació artística.
Pel que fa al contingut de les làmines, assenyalar especialment els exemples de paisatge suibokuga o sumi-e (tractats en articles anteriors) i la reproducció d’altres obres importants, com ara el retrat de Rinzai (fundador de la secta Zen del budisme al Japó), el retrat del príncep regent Shôtoku, el frontispici il·luminat d’un Sutra del temple Itsukushima, i els emakimonos il·lustrats de l’època Kamakura.
El retrat de Rinzai (Linji Yixuan, s. IX), fundador de la secta budista zen que pren el seu nom, data del s. XIV, pertany a la col·lecció del temple Daitokuji, i s’atribueix a Soga Jasoku (1483). Aquest retrat forma part d’un tríptic en el qual apareix al costat d’altres dos patriarques del budisme xinès zen, Daruma i Tokusan (Deshan Xuanjian). Aquesta obra s’emmarca en l’època Muromachi (1336-1573), quan l’art, l’estètica i la iconografia budista zen floreixen a la cort japonesa. Rinzai és representat en postura de meditació, encara que amb feresa continguda, i recolzant el seu puny dret sobre l’altre palmell de la mà, en senyal de brusquedat. Aquest gest fa referència al caràcter del mestre zen, famós pels seus mètodes directes i violents, utilitzant els crits de Kutsu! per a la inducció a la il·luminació i acte seguit colpejant amb la seva vara al practicant. La representació de Soga Jasoku, amb un traç senzill però atrevit, emfatitza la naturalitat de la caiguda del vestit del monjo i l’expressivitat d’aquest. L’obra original va ser realitzada a color.
El retrat del príncep Shôtoku, del s. VIII, d’altra banda, exemplifica l’estil pictòric d’influència xinesa Tang en la pintura japonesa, propi del període Nara (646-793). Encara que es desconeix l’autor, estudis recents l’atribueixen a un artista natiu. Representa al príncep regent Shôtoku (574-622) amb el seu germà petit Yeguri a l’esquerra i el seu fill Yamashiro a la dreta. El príncep, fill de l’emperador Yômei, va viure durant el període Asuka (552-710) i la seva imatge es va divinitzar com a símbol budista i de pacifisme. Nombroses llegendes van sorgir de la seva vida, vinculant el príncep amb el Buda històric, l’encarnació de buda. Aquesta opinió, però, no tenia cap base en la teologia budista. Shôtoku era, de fet, un energètic i visionari líder polític que va afavorir l’establiment del budisme com a religió oficial de l’aristocràcia governant i del país. Tanmateix, sense posar en dubte la seva espiritualitat, probablement va preveure els avantatges d’estabilitat d’una unitat política, i les influències civilitzadores del budisme, la gran religió que en aquest període va dominar la major part d’Àsia. D’entre els seus èxits religiosos es troba la còpia de les escriptures budistes, com ara el Sutra del Lotus, i la fundació de temples budistes, com per exemple el venerat Horyuji.[i] La seva reputació com a ideal d’home d’Estat confucià es deu a l’establiment d’un sistema judicial amb dotze graus basat en mèrits i èxits, a l’elaboració de la primera constitució japonesa en xinès al 604 aproximadament, i a la promoció de relacions diplomàtiques amb la cort imperial xinesa de la dinastia Sui (589-618). Precisament s’emfatitza la seva vessant política en aquest gravat, ja que apareix vestit com un buròcrata amb robes cortesanes d’estil xinès, el tocat oficial i les sabates aristocràtiques, sostenint unes notes en paper per realitzar uns rituals a la cort. També porta una espasa enjoiada, símbol imperial d’autoritat política i militar. L’elecció d’aquest personatge històric en el seu aspecte més polític en el s. VIII, reflexa l’interès de vincular la família imperial amb el poder del budisme en un moment en què es consolida com a religió d’estat i guia espiritual de les masses. A més, el fet de representar-se a l’estil xinès, mostra la concepció de la cultura i la cort xinesa com a model de sofisticació cortesana al Japó.
Frontispiece to a Sutra-roll és una producció posterior, del període Heike (1156-1185), i es tracta de la decoració d’un dels rotlles il·lustrats de sutres – ensenyaments textuals d’un determinat aspecte de la religió budista o hinduista-, Heike Nôkyô, que la família Taira va donar al temple xintoista d’Itsukushima a Miya-jima (Hiroshima). Realitzat entre 1164-1167, la col·lecció total és de 32 rotlles il·lustrats, amb tinta sobre paper decoratiu, i mesura cadascun 25.4 cm per 537.9 cm. Per a la realització d’aquesta obra magna va participar el senyor feudal Taira no Kiyomori amb els textos, els seus fills i altres 32 membres de la família. El seu contingut tracta el Sutra del Lotus, Sutra d’Amitabha i el Sutra del cor.[ii] L’estil d’aquestes singulars pintures és molt semblant al de l’era anterior, l’era Fujiwara, utilitzant una estètica refinada i femenina que veiem exemplificada en la finor de les línies i la iconografia de les figures ajagudes, de les quals amb prou feines podem veure el seu rostre a través de les cabelleres.
També, destaquen les reproduccions d’emakimonos -rotlles il·lustrats- d’època Kamakura (1185–1333), com ara les reproduccions del rotlle il·lustrat d’Ippen Shonin Eden (biografia il·lustrada del monjo Ippen o Hônen Shonin Eden), i la biografia il·lustrada del monjo Hônen. Aquest tipus de temàtica s’entén per la influència de l’esperit marcial i auster del shogunat de Kamakura en la cort i la vinculació amb nous corrents budistes que van popularitzar la doctrina. En definitiva, es tractaven temes seriosos, profunds i espirituals, com ara llegendes sobre batalles, temples, déus, patriarques o monjos. També s’utilitzaven en un sentit pedagògic per a la formació de joves monjos, i per a incrementar el número de creients. Un exemple d’aquestes històries religioses la veiem en la reproducció d’una escena del Hônen Shonin Eden o La biografia del monjo Hônen Shonin, fundador de la secta budista de la Terra Pura Jôdo (Hônen) al Japó. L’emakimono data de finals del s.XIII – s.XIV, i es tracta d’un conjunt molt extens de 48 rotlles amb 235 il·lustracions i text. La versió més coneguda pertany al temple Choin-in (Kioto), el temple principal de la doctrina de la Terra Pura, i va ser un encàrrec de l’emperador Go-Fushimi que va participar també amb la seva cal·ligrafia. L’obra va ser dirigida pel monjo Shunshô i realitzada pel pintor Tosa Yoshimitsu, pintor de cambra, conjuntament amb altres vuit pintors. Altres membres de la cort, aristòcrates i ministres van participar amb la cal·ligrafia. L’estil Tosa es basava en l’estil natiu yamato-e, contraposat a l’estil i temàtica xinesa, que tenia com a característica essencial una tècnica recolzada en un perfilat molt precís de les figures i objectes que tancaven taques planes de color. També, com es pot observar a la figura 4, es manté el recurs fukinuki yatai, representació de les estances on es desenvolupa l’acció sense dibuixar el sostre.
Per altra banda, la làmina número 32, The Panoramic Record of the Battles of the Later Three Years, es tracta de la reproducció d’una escena bèl·lica de la batalla de Gosannen Kassen, o la Guerra dels Tres Anys (1347), per Kose no Korehisa, també anomenat Hida no Kami Korehisa, artista que va viure al s.XIV.[iii] La Guerra dels Tres Anys va tenir lloc al nord de la província de Mutsu al 1083-1087. Minamoto no Yoshiie (Hachiman Taro), governador de la província, va prendre mesures per posar fi als combats entre les diferents branques del clan Kiyohara. Yoshiie va ser ajudat pel seu germà, Minamoto no Yoshimitsu, i el conflicte va concloure amb èxit amb el setge a la fortalesa de Kiyohara a Kanezawa. L’artista va representar l’escena en un estil natiu, yamato-e, encara que en comparació a altres pintors, el seu estil natiu va adquirir un traç més nerviós i dur. [iv]
Bibliografia/Recursos online
- Basat en el treball de recerca : “La donació d’estampes i fototípies japoneses de Joan Ribes Daura (1900-1983) al Centre de Lectura de Reus (1972)”.
- TSUDA, Noritake.: A History of Japanese Art from Prehistory to the Taisho Period, Ed. Tuttle Classics, North Clarendon, 2009
- LANZACO, Federico.: Introducción a la cultura japonesa. Pensamiento y religión. Ed. Universidad de Valladolid, Valladolid, 2011
- HERITAGEOFJAPAN.:[En línia, Disponible a 30/03/2016]:<< https://heritageofjapan.wordpress.com/inception-of-the-imperial-system-asuka-era/how-buddhism-came-to-take-root-in-japan/prince-shotoku-the-greatest-statesman-of-japan-legend-or-real-national-hero/>>
- E-MUSEUM (National Treasures and Important Cultural Properties of National Museums), Japan.:<http://www.emuseum.jp/detail/100319/000/000?mode=simple&d_lang=en&s_lang=en&word=Gosannen+War&class=&title=&c_e=®ion=&era=¢ury=&cptype=&owner=&pos=1&num=1>
Fotografia/Scans
Josep Mª Roig Toset
George Baxley
E-museum (National Treasures and Important Cultural Properties of National Museums)
[i] El Sutra del Lotus (Saddharma Pundarika), és el Sutra més popular en el budisme Mahâyâna, traduït al xinés al s. III dC. Conté els ensenyaments principals de Shâkamuni (Buda) abans de la seva entrada al Nirvana. Sutra preferent de l’escola budista japonesa Tendai i posteriorment Nichiren. El seu contingut és el més considerat i complet de tota la doctrina. Emfatitza que tots els éssers vivents tenen la naturalesa divina de Buda, i en conseqüència poden arribar a la il·luminació (Buddhahood).
El Temple Horyuji, un temple situat a la localitat d’Ikaruga-no-Sato, prop de Nara, a l’illa de Honshu, Japó. Els edificis més antics (el Kondō, la pagoda de cinc pisos i la porta central), daten del període Asuka (552-710) i es consideren les construccions de fusta més velles del món. El temple Horyuji o Ikaruga-dera va ser originalment encarregat pel príncep Shôtoku, al 607. Hōryū-ji estava dedicat a Yakushi Nyorai, el Buda de la curació, en honor al pare del príncep, l’emperador Yômei.
[ii] Sutra d’Amitâbha és propi de la secta budista de la Terra Pura (Jôdo, especialment difosa per les escoles Hônen i Shinran al Japó) i es centra en repetir el nom “Amida” per obtenir la salvació. El Sutra del cor (Hanny Ashingyô) destaca per l’ensenyament del buit i conté la famosa frase: No hi ha cap altra forma que el buit, el buit no es cap altra cosa que la forma (Shikisoku-zekû, Kûsoku-zeshiki).
[iii] El ‘Gosannen Kassen emaki’, és la representació pictòrica més antiga de l’esdeveniment, pintat el 1347 per Kose no Korehisa, amb la cal·ligrafia -en els passatges de text- per Tsuchimikado Nakanao i Sesonji Yukitada, basat en el ‘Oshu Gosannen ki’, escrit pel monjo Gen’e.
[iv] Al s. IV, les escoles Kose, Tosa, Takuma i Fujiwara que treballaven el mateix estil natiu yamato-e, es van acabar influenciant unes a les altres. L’escola Kose fou una família d’artistes de la cort, fundada per Kanaoka Kose en la segona meitat del segle IX, durant el període Heian. Va canviar pintures d’estil xinès amb temes xinesos per un estil japonès i, per tant, va jugar un paper important en la formació de la pintura d’estil Yamato-e a partir del s. X.