Reus és Vilabona en una novel·la de Jaume Roig, president del Centre de Lectura del 1934 al 1936

 |   |  Twitter

darrer-tubausEl darrer dels Tubaus és el títol de l’única novel·la escrita per Jaume Roig Padró, que va néixer a Reus el 1896 i morí a Mèxic el 1969. Fill d’un metge de Vimbodí instal·lat a Reus, va estudiar medicina, és doctorà a Madrid i el 1917 ingressà al cos de sanitat militar, cos que abandonà voluntàriament amb el grau de comandant. Va tornar a Reus on s’establí de metge. Fou president del Centre de Lectura des del gener de 1934 fins al juny de 1936.

Tot i que Roig va col·laborar activament en la premsa de l’època mai va manifestar dèries d‘autor i, de fet, només va decidir-se a escriure una novel·la durant el seu exili mexicà (se’n va haver d’anar perquè havia estat un dels responsables de la sanitat a l’exèrcit republicà), novel·la que fou publicada el 1946, quan Roig tenia cinquanta anys. La primera edició constitueix el volum vuitè de la col·lecció Catalònia de Mèxic D.F. que editava i dirigia Avel·li Artís Tisner. El 1995 és feu una nova edició dins Columna Rem, dirigida per Montserrat Corretger. Va tenir cura de l’edició, de la noticia biogràfica de l’autor així com del comentari crític de l’obra, Pere Anguera. Precisament va ser el doctor Anguera qui va proposar al Col·lectiu de teatre La Vitxeta de realitzar una lectura dramatitzada de fragments de la novel·la que va presentar i comentar ell mateix dins el cicle Noucentistes que el col·lectiu portava a terme al Teatre Bartrina dins el format «Dilluns Teatre Obert». Això va ser el 26 de febrer del 2001.

Pere Anguera diu que El darrer dels Tubaus “de bona lectura, estil lleuger, personatges humans i ben dibuixats, és, en definitiva, una novel·la d’exili que fon la melangia pel món perdut amb l’entrellucament del futur esperançat. Un producte insòlit en la misèria de la diàspora i l’ensopit embrutiment de l’interior”.

Un dels atractius de la novel·la és que els fets esdevenen en una petita ciutat de províncies que l’autor anomena Vilabona, clara transposició de Reus. Els pocs topònims que hi surten o son reals com el Cafè de París o permeten una traducció immediata com explica Pere Anguera:” l’església de Santa Clara és la prioral de Sant Pere, el Casino és el Círcol, el passeig dels Plàtans és la plaça dels arbres, plantada justament de plàtans, la plaça Major és el Mercadal, l’ermita de la Mercè és la de la Misericòrdia i el sanatori La Flama és el psiquiàtric Pere Mata. El darrer dels Tubaus és el relat de l’ascensió i caiguda d’una saga de botiguers. Albert Manent explica que “la novel·la refà la vida d’una dinastia de menestrals – inicialment vetes i fils – que dura gairebé un segle”.

Jaume Roig formava part de la generació reusenca seguidora de les pautes del Noucentisme que tenia l’epicentre de les seves activitats en el Centre de Lectura entitat que va presidir del 1934 al juny del 1936. Sota la seva presidència és prengueren decisions importants, es renovaren els estatuts (per primera vegada entre altres innovacions ideològiques, s’hi declarava llengua oficial el català al seu article primer) i s’impulsaren les escoles per tal d’atorgar-les un ple caràcter complementari a les oficials.  La personalitat i les actuacions de Roig des de la presidència, que en general confirmaven el caràcter progressista i democràtic del Centre de Lectura, provocaren que l’ajuntament governatiu designat després dels Fets d’Octubre de 1934 retirés la subvenció municipal a l’entitat, subvenció que no fou restituïda fins a l’abril de 1936.

Exiliat a Mèxic abandonà l’exercici pràctic de la medicina i és dedicà a la publicitat mèdica, féu traduccions per a diverses editorials, redactà guions per a la ràdio i la televisió i participà en programes radiofònics. Riera Llorca afirma que Roig “era capaç de fer qualsevol cosa que es proposés fer. A l’exili, a frec de la cinquantena, és proposà escriure una novel·la – segurament que no ho hauria fet mai a Catalunya – i hi reeixí”.

Fragment de El darrer dels Tubaus
En Baldiri Tubau, cap de la nova dinastia, a qui podríem anomenar Baldiri el Gran, va instal·lar una petita botigueta de merceria a la plaça Major, davant per davant de l’establiment del senyor Josep Anglès, també dedicat a aquella enciclopèdia de la menudencia mercantil que enclou els articles que, per ser inútils, més demostren el refinament de la civilització del vuit-cents, inventari inacabable d’adminicles que l’home gairebé no pot descriure sense un cert rubor: agulles i cintes, boixets i troques, puntes i botons, mirallets i passadors; i, encara més, coses d’ús tan hermètic com la goma de lligacama, l’íntim entredós, o aquells ous de fusta per a sargir mitges que, pel sol fet de tenir-ne a casa seva, dins la cistelleta de les labors, donava més honestedat a les dones nostres que la branca de mesc a les matrones romanes.