Reus Refugi: cap a un món que encara no existeix

Fa ara prop de sis anys naixia una plataforma ciutadana a Reus amb l’objectiu de conscienciar i sensibilitzar sobre la necessitat d’acollir persones d’arreu del món que buscaven refugi, fugint de múltiples situacions que posaven en risc la seva vida. La vam anomenar Reus Refugi amb la idea de fer de la ciutat una veritable ciutat refugi. Aquella petita plataforma va organitzar molts actes públics, sovint al carrer, però per la seva evolució interna i la de la situació internacional, amb un creixement sostingut de les persones en cerca d’asil, va acabar transformant-se també en una associació que avui proporciona tot tipus d’assessorament i acompanyament a les persones migrants sense recursos que resideixen a la nostra ciutat.

El proppassat dia 6 de desembre el Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya celebrava el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans amb un acte al Port de Tarragona en què va retre un reconeixement a diverses persones i organitzacions. Una d’elles va ser Reus Refugi. En el discurs que ens va pertocar fer, el president de la nostra Associació, Xifré Ramos, va exposar que:

[…] fa quasi vuit anys un petit grup de persones va decidir fer-se una promesa: consistia a celebrar la vida i la dignitat de totes les persones que arribessin a la ciutat de Reus, com diria Josep Maria Espinàs «amb independència del color de la pell, de la forma del crani i de la llengua que parlen», i denunciar alhora el racisme establert al nostre municipi, al carrer i també a les institucions. Des d’aleshores mai hem deixat de conèixer persones d’arreu del món, hem conversat amb elles; i, de les seves històries, n’hem rebut sempre generositat, fam de justícia i també resiliència, una capacitat imprescindible per nedar a contracorrent dins d’un sistema que no solament no s’estremeix quan condemna els pobres a la marginalitat sinó que també ofega els que demanen auxili al nostre port.

En efecte, cap el 2016, en plena crisi dels refugiats originada per les guerres del nord d’Àfrica i Orient Pròxim, sobretot de Síria, Xifré i un reduït grup de persones vam decidir impulsar una plataforma que promogués la sensibilització i conscienciació de la nostra societat, tan a prop i alhora tan lluny d’aquests conflictes i aquestes tragèdies humanes, sota la idea que no podíem romandre impassibles davant el patiment de milions de persones que veien vulnerat el dret humà més fonamental i bàsic: el de la vida. Europa, un cop més, es blindava i tancava en unes fronteres que volia transformar il·lusòriament en murs impermeables, com ho havia fet en altres conflictes anteriors que des de la fi de la Segona Guerra Mundial assoten tots els continents, o com ho havia fet uns anys abans amb els refugiats catalans i espanyols que van fugir en massa a la fi de la nostra Guerra Civil. Nosaltres volíem obrir forats en aquest mur.

En diverses accions al carrer, xerrades, conferències, jornades de debat i intervencions en mitjans de comunicació, vam voler donar la veu a les persones desesperades que fugien dels desastres de la guerra,  de la fam i de la misèria extremes. Perquè volíem posar en boca de tots el mateix clam que compartíem, i que tan bé expressava un dels poemes que vam llegir en una de les accions que vam dur a terme, a la plaça Prim de la nostra ciutat, l’any 2019, el poema de la poeta d’origen somali Warsan Shire («Llar»): «ningú surt de casa, a menys que casa seva sigui la boca d’un tauró». En aquella acció vam plantar una frontera fictícia al mig de la plaça, en plenes dates de Nadal, i vam intentar que es visualitzés que alguna cosa tan arbitrària com el color d’un passaport pot significar la diferència entre passar a un costat o altre del mur. Sobreviure o no. Esquivar o no les dents del tauró.

Però ja abans havíem après una altra lliçó: les accions i les paraules són necessàries, però alguna cosa més s’agita en la consciència quan els supervivents que han aconseguit, jugant-se fins al límit més desesperat les seves vides, traspassar la frontera, venen a trucar a la teva porta. L’any 2018 la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat va obrir a la ciutat de Reus un centre d’acollida per a demandants d’asil que provenien dels rescats del vaixell de l’exemplar ONG Open Arms en situació extrema, i que després d’un periple vergonyós per diversos ports tancats en banda, van desembarcar a Barcelona. En poques setmanes la ciutat de Reus, sense a penes preparació, rebia més d’un centenar de persones que posaven a prova la més aviat ampul·losa declaració de la ciutat com a ciutat d’acollida. L’Ajuntament de Reus va convocar el seu Consell de Solidaritat i Cooperació a reunir-se amb el recentment nomenat director del centre d’acollida per establir línies de col·laboració. Vam creure que havíem de ser conseqüents amb les nostres paraules, ens vam arremangar i ens vam posar a donar suport com a voluntaris en aquell centre: des de la neteja per endreçar un espai encara a les beceroles, a l’acompanyament posterior als nouvinguts per ensenyar-los la llengua, donar-los suport per a les activitats més bàsiques amb l’Administració, etc.

Aquells primers dies de, per què no dir-ho, més voluntariosa que eficaç acció de suport en favor dels refugiats ens van ensenyar moltes coses. I moltes d’elles, crec, les hem aplicat en la tasca de la nostra associació, que dia a dia s’ha anat fent més gran. Però potser la principal és la que ben aviat se’ns va fer evident: no importa què donis, per poc que sigui, la retribució que et retorna de les persones que ajudes o vols ajudar és molt superior. Parlo, naturalment, de retribucions personals, íntimes, no pas de diners. Retribucions morals, si voleu.

En aquells primers dies i setmanes, el capital humà de la plataforma, que aviat es constituiria en associació, es va multiplicar. Van aparèixer moltes persones generoses, en major o menor grau d’implicació, que ens van fer arribar a la trentena llarga de voluntaris i l’aparició de donatius i col·laboracions de molt divers tipus que ens van impulsar endavant. I alhora ens van obligar a continuar. Perquè el compromís i la promesa, això també ho vam descobrir ràpid, mai no s’acaben de coronar.

En el camí han desaparegut alguns dels que van iniciar les passes amb nosaltres com a voluntaris, i també hem perdut de vista algunes de les persones que vam començar a acompanyar. Tant en un cas com en l’altre n’han vingut de noves a reemplaçar-les, però en la majoria dels casos sentim que la presència dels que han seguit camins diversos encara ens enriqueix.  

Ja no ens limitem a les que tenen l’ambigu estatus de refugiades, sinó que entenem que tota persona immigrant que té necessitats mereix la nostra atenció. Hem engegat programes per proporcionar habitatge i fins i tot aliments a les persones i famílies necessitades, donem suport perquè les persones migrants puguin orientar-se en el laberint burocràtic que sovint els entrebanca en les passes més bàsiques dintre la nostra societat (accés al padró, accés a l’ensenyament per als menors, accés a la sanitat, etc.). Hem posat en marxa dispositius per aconseguir la regularització de les seves situacions. Hem posat en marxa programes de suport escolar per a fills de migrants que pateixen un dèficit educatiu que els fa molt difícil seguir els itineraris estàndards del nostre sistema d’ensenyament —avui tan justament qüestionat. Hem posat en marxa també un programa de classes de llengua per a adults. Hem intentat afavorir sempre l’accés a l’habitatge i a la feina legal. Hem promogut la seva integració en les nostres festes i tradicions… Naturalment, això no ho hem fet sols. Hem trucat a moltes portes i hem rebut molts suports d’altres associacions, empreses, grups de persones o persones individuals. Hem intentat fer xarxa, en definitiva.

Dins de la nostra voluntat de teixir una xarxa d’ajuda mútua que dignifiqui i empoderi els primers protagonistes dels diversos col·lectius de persones migrants, és a dir, elles mateixes, hem participat i participem en dos projectes  d’abast més ampli subvencionats pel Departament de Treball i Empresa de la Generalitat de Catalunya: la Comunalitat Sud de Reus, destinada al foment de l’economia social i solidària, i l’Ocell de Foc, destinat a donar suport a joves amb perill de tenir trastorns mentals. A banda, seria interminable esmentar totes les entitats i persones que ens han ajudat i col·laborat en alguna de les nostres múltiples activitats. Citarem només, per la importància que té la seva col·laboració, la gent de Càritas Migracions, que ens brinden la seva expertesa en la resolució dels problemes derivats de la regularització que una Llei d’estrangeria més orientada a la restricció que a facilitar la immigració provoca en moltes persones que es veuen abocades a un llarg periple entre l’economia submergida i els marges grisos de la nostra legalitat, abans no poden optar per alguna de les vies d’arrelament.

I és que hem après que el millor capital amb què podem comptar és el de l’esforç i la voluntat, però també que les administracions i els representants polítics toleren malament la crítica que no hem vacil·lat a mantenir. Reus Refugi ha volgut ser una pedra a la sabata dels que busquen un camí fàcil, trillat, els que només saben promoure solucions antigues i, per tant, inútils a problemes permanents. Per això no hem dubtat a plantejar a través de tots els mitjans possibles la cruesa de les situacions que veiem cada dia i, així, no hem dubtat a denunciar el que considerem un veritable racisme estructural que travessa la nostra societat, les administracions i les institucions en general.

Però també hem creat espais de trobada i diàleg, com les Jornades sobre Migracions i Drets Humans —de les quals ja portem sis edicions— o bé les xerrades impartides al nucli essencial d’on sortirà la nostra societat futura: centres d’ensenyament i d’altres propers, com les agrupacions d’escoltes; en definitiva, tota mena de fòrums i espais com aquest que ara em brinda el Centre de Lectura. No hi ha receptes màgiques, estem parlant d’un fenomen que ens ateny a tots i a tots els estaments de la nostra societat. La migració ha existit sempre i existirà, mentre les desigualtats i les injustícies prevalguin en la distribució de la riquesa i els recursos, i obliguin els éssers humans a moure’s a través de les fronteres dels estats.

La Unió Europea porta anys discutint un nou Pacte de Migracions i Asil, pretesament per encarar aquest repte. Els missatges que ens arriben són de tot tipus menys esperançadors. La idea de l’Europa fortalesa, impermeable a les necessitats dels febles, però defensora de les inversions dels poderosos, es tradueix en una política de control i repressiva que pretén deixar en patis del darrere el producte lleig de la seva política imperialista i extractiva. Els diners s’aboquen a empreses que enforteixen els controls fronterers i a països tercers que actuen com a  gendarmes de les barreres cap als migrants.

En aquest 75è aniversari de la declaració Universal dels Drets Humans, val la pena rellegir-se aquell text aprovat just en sortir dels horrors de la Segona Guerra Mundial, provocada per una onada de racisme i feixisme que avui sembla més viu que mai i està emergint en el cor de les democràcies occidentals. Potser tots coneixem els tres primers articles, que proclamen solemnement la llibertat i la igualtat de totes els éssers humans, però potser poques vegades en llegim l’article 13:

1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.
2. Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Quan pregonem, doncs, la necessitat d’obrir les fronteres, no estem apel·lant a una arbitrarietat. Estem apuntant a un punt bàsic d’aquests drets humans que el món que va voler assentar una pau duradora i justa va considerar elementals i bàsics. Després de tots aquests anys, com concloïa el Xifré en el seu discurs: 

[…] en un intent per satisfer l’imaginari d’un món que encara no existeix, amb unes promeses de pau i de justícia més enginyoses que no pas afermançades, no ens cansarem d’exigir vies segures, fent nostres les promeses que vam entreteixir plegades des de la total convicció en la vida i la dignitat humanes.