Un mite del progrés i el catalanisme

 |   |  Twitter

Resulta poc habitual que un polític oficialitzi la presentació de la seva candidatura a unes eleccions en un indret com una biblioteca. Ara bé, si ens trobem a Reus, aquesta biblioteca només pot ser la del Centre de Lectura, una de les institucions ciutadanes més antigues i prestigioses de la ciutat i un ateneu reconegut arreu de Catalunya. Un espai que tant a la capital del Baix Camp com fora vila s’associa ineludiblement amb cultura, catalanisme i progrés. I és que, indubtablement, la idea de progrés forma part del mateix ADN d’una institució creada a mitjan segle XIX per combatre l’analfabetisme de la massa obrera i apropar-la al món intel·lectual. De fet, la creació del Centre parteix de les reunions d’un grup de joves menestrals al Cafè de la Música on llegien i comentaven els diaris. Reunits, finalment, en una mena d’acte fundacional en un lloc tan poc propici com una casa de disbauxes del carreró de Misericòrdia, es va aprovar el primer reglament de l’entitat que s’atribueix a Josep Güell i Mercader.

img-biblioteca-cdl

D’aquests singulars inicis han passat ja més de cent cinquanta-cinc anys i el Centre continua essent no només “una institució ciutadana” com la va definir l’historiador Pere Anguera el 1977 en una obra emblemàtica sobre l’entitat sinó també una peça fonamental en el dia a dia del batec cultural de la capital del Baix Camp.

Sense menystenir cap de les aportacions de generacions d’intel·lectuals i socis dedicats a la institució, mereix menció apart el llegat del mecenes i polític republicà Evarist Fàbregas, que va presidir l’entitat entre 1906 i 1908, i que va ser un home providencial en comprar el 1916 l’actual seu del carrer Major, antic palau dels marquesos de Tamarit, i regalar-la a l’entitat que ja l’ocupava en lloguer.

Com moltes altres entitats, l’inici de la guerra civil va cloure simbòlicament tota una època en la qual, per exemple, la Revista del Centre de Lectura va obtenir un gran ressò ja que a les seves pàgines escrivien la gent de més alta volada del moment, tal com explica la filòloga Agnès Toda en els seus articles sobre l’entitat. Però, a més, el Centre de Lectura va viure en pròpia pell la cara més cruel del conflicte en caure el setembre de 1937 una bomba a la biblioteca i arrabassar la vida de la jove auxiliar de biblioteca, Regina Figuerola, de tan sols 19 anys. En homenatge a aquesta víctima del conflicte bèl·lic, una sala de la biblioteca du el seu nom des de 1968.

El final de la guerra no va portar necessàriament pau al Centre de Lectura. Quan les tropes franquistes van ocupar la ciutat, l’alcalde, Enric Aguadé, va clausurar l’entitat i en va segellar les portes, acte que va impedir-ne el saqueig. Tot i això, el local va ser ocupat per la CNS i per un període breu es van dipositar els arxius de Falange. Finalment, el Centre va passar a dependre de l’ajuntament, que va intentar canviar l’escriptura del registre de la propietat posant-la a nom del municipi. Com que el subterfugi per fer-se amb la propietat no va funcionar, el consistori va decidir obrir el local com una dependència de la delegació de Cultura de l’Ajuntament fins que el 1948 l’entitat va poder reobrir tot i que amb les restriccions típiques de l’època.

Per sort, avui els temps pel Centre de Lectura són molt més plàcids. L’actual president de l’entitat des de 2011, Xavier Filella, afirma que l’entitat viu “un moment dolç” malgrat la crisi econòmica i afirma que ha sabut integrar “moltes ofertes”. Amb un nombre estabilitzat de 2.000 socis des de fa uns tres anys -el Centre va vorejar els 3000 abans de la inauguració de la biblioteca pública el 2003- i un gruix de 800 alumnes que participen en les escoles del Centre, la fòrmula que practica l’entitat és incorporar a les activitats no només als assistents a les classes, moltes vegades joves, sinó també a pares i a gent gran. En paraules del seu president el Centre “no és un club que venen uns quants a disfrutar d’obres d’art i de la biblioteca sino el que vol és demostrar que té vocació de centre cultural i de serveipúblic”.

Com molt bé al·ludeix el nom mateix de l’entitat, la biblioteca del Centre és el veritable “nucli” de la casa en paraules de Filella i la primera que es va crear a Catalunya el 1859. Es tracta d’una biblioteca patrimonial de gran valor que integra, per exemple, una vintena d’incunables i un total de 260.000 volums, dels quals al voltant de 100.000 llibres encara no estan informatitzats en el catàleg. Precisament, el passat mes de setembre -gràcies a dues empreses locals- el Centre ha iniciat la informatització de les dades d’aquests volums, tasca que es preveu s’allargui durant sis anys aproximadament.

Però a banda de la seva qualitat patrimonial, la biblioteca del Centre forma part també de l’imaginari col·lectiu de la ciutat, com a indret d’estudi i relació de generacions de reusencs i reusenques anònims. Una relació amb el seu públic potencial que amb l’obertura de la primera biblioteca pública de la ciutat, la Xavier Amorós, el 2003 va haver de reformular-se. D’aquesta forma, Ajuntament de Reus i Centre de Lectura van signar un conveni per 25 anys “per a la integració de la Biblioteca del Centre de Lectura a la xarxa de lectura pública de Reus”. Aquest acord va representar una compensació econòmica, l’accés públic dels joves reusencs fins els 23 anys a la Biblioteca del Centre de Lectura, la connexió entre els catàlegs de la Biblioteca del Centre de Lectura i el Servei Municipal de Biblioteques i traspàs d’informació especialitzada, l’establiment de préstec interbibliotecari entre les biblioteques per consulta en sala i l’accés públic al catàleg de Biblioteca del Centre de Lectura.

Fa escassament una dècada, doncs, que la ciutat de Reus disposa de biblioteca pública. Per aquest motiu no és casualitat que en el Centre de Lectura s’hagin format estudiosos com l’historiador Pere Anguera, el filòleg Ramon Amigó, el traductor Joaquim Mallafré,…o escriptors com Xavier Amorós. Però el Centre de Lectura no ha estat en absolut una entitat tancada en si mateixa. En més de 150 anys d’història, personalitats culturals, polítiques i artístiques com Pablo Iglesias, Pompeu Fabra, Pau Casals, Manuel de Falla, Santiago Rusiñol, Carme Riera, Josep Solé i Barberà, Montserrat Roig, Margarida Xirgu, Alfons XIII, Alejandro Lerroux,… han visitat l’entitat o han actuat a l’escenari del teatre Bartrina, un altre dels valors històrics de la casa. Inaugurat el 1905, el nom del teatre ret homenatge a Joaquim Maria Bartrina, poeta i dramaturg reusenc. Un escenari on, per exemple, el 1977 es va estrenar l’obra La Torna, que va desfermar el procés contra Albert Boadella. Des de la seva rehabilitació el 1997, un consorci públic s’encarrega de la seva gestió.

Tot i la bona salut de l’ateneu cultural, la crisi ha aturat el projecte d’ampliació que es va aprovar en el passat mandat municipal i del qual no només es va posar la primera pedra sinó que es va adjudicar a una empresa. Filella afirma que l’actual govern argumenta la paralització en base a “motius econòmics” i assegura que hi ha diàleg “per trobar una sortida” a la situació. Una solució que des del Centre creuen que podria arribar realitzant l’obra en fases diferents prioritzant les instal·lacions del Centre primer i desenvolupant, més tard si es vol, els espais teatrals que s’havien previst al projecte. Mentre aquesta ampliació futura arriba, el Centre continua el seu treball diari que el va fer mereixedor del Premi Nacional de Cultura l’any 2013.