L’autor.- Melcior Domenge i Antiga (Olot, 10 de maig de 1872 – Olot, 1939), nascut en una família humil, esdevingué pintor i pessebrista català. Es formà a l’Escola de Dibuix d’Olot, d’on fou després professor; el 1892 va rebre una escassa pensió de la Diputació de Girona per ampliar estudis durant dos cursos a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, l’escola de Llotja. El president del tribunal que decidí atorgar-li la pensió fou el pintor i diputat provincial Joaquim Vayreda. Domenge un cop acabada la pensió va residir a Olot, on va pintar i va fer de professor. Va morir en aquesta mateixa ciutat l’any 1939. Representant -junt amb Josep Berga i Boada, Miquel Blay i Josep Clarà- de la segona generació d’artistes de l’escola d’Olot, conreà el retrat i el tema religiós (Bon Pastor, als caputxins d’Olot), però fou bàsicament un paisatgista fidel als passos dels seus mestres. Domenge fou alumne predilecte de Joaquim Vayreda, a qui preparava sovint els quadres i aquest ajut es traduïa sovint en el fet que Vayreda donava les pinzellades finals a la pintura a l’oli. Concorregué a nombroses exposicions tant a Madrid com a Barcelona i rebé guardons com la medalla de l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona de 1907. Una obra seva –coetània de la del Centre de Lectura- presentada el 1896 amb el títol “Albada, Paisaje” a la Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona figura en el catàleg pel gens menyspreable valor de 4.000 ptes. És ben representat al Museu d’Olot (MCGO) on l’any 1978 i el 1998 li dedicaren sengles exposicions retrospectives.
L’obra: És un enorme quadre de paisatge rural característic de la plana d’Olot, de caràcter bucòlic, amb la figura d’una pastora que guia un ramat d’ovelles. La composició és molt mesurada i equilibrada. La figura femenina en el centre de l’escena i els troncs dels arbres són els contrapunts verticals de la majoria d’elements del paisatge ordenats horitzontalment: el prat de cardassar i el muret de pedra volcànica que tanca el camp de conreu i darrere d’ells la filera densa d’arbres que decau i s’esclarissa cap a l’esquerra on a la part més clara, sobre la línia de l’horitzó, esclata la llum del sol i s’apunta el perfil suau de les muntanyes llunyanes. El més notori de l’escena és el potent contrallum que trenca la simetria del quadre. El pintor s’ha situat a la part més fosca, contemplant el sol a l’horitzó. Se’ns fa molt difícil saber si és una albada o un capvespre. Domenge era un home molt matiner i és conegut que quan els altres pintors sortien al camp a pintar “à plein air”, ell ja en tornava! Cromàticament la combinació d’ors verdosos amb ocres moradencs -que el seu primer biògraf M.A. Cassanyes anomenà acord Domenge– és una característica de gran part de la seves obres. L’obra és una pastoral mística que desprèn sensació d’harmonia, equilibri i pau.
L’estil de l’obra és el realisme/impressionisme propi dels pintors de l’escola d’Olot. Influïts per Martí i Alsina, l’escola de Barbizon, Camille Corot, Jean-François Millet, Théodore Rousseau i Daubigny, a la segona meitat del segle XIX , sobre tot a partir de la Restauració borbònica, els germans Vayreda i Josep Berga i Boix van impulsar a Olot la creació d’una escola paisatgística que resultà cabdal per a l’evolució de la pintura catalana moderna.
La ruralia és tractada ara com a element simbòlic. Els temes pictòrics recurrents són: la plana d’Olot amb el relleu del Puigsacalm al fons, els camps de fajol florit pel setembre dels voltants de la vila, les seves fonts i els aiguamolls, el Fluvià d’aigües que passen lentes i clares com el temps entre prats i arbredes, roures majestuosos, el sotabosc de falgueres, rierols i camins en lleu diagonal, grans masies i – integrades en el paisatge dominant- petites i discretes figures bucòliques de pagesos i de pastorets o pastoretes -amb el seu ramat de vaques o d’ovelles pasturant entre l’herbei- que humanitzen un paisatge sublimat destinat a comunicar a l’espectador una sensació plaent de tranquil·litat i benestar.
La pintura de l’escola es va desenvolupar en paral·lel a les creacions escultòriques –en gran part vinculades a la imatgeria religiosa: el 1880 creen a Olot “El Arte Cristiano”, la indústria dels sants- i a les complementàries creacions literàries –prioritàries en el cas de Marià Vayreda, l’autor de les novel·les “Sang nova” i “La punyalada”-. Al mateix temps que celebraven anualment des del 1890 els Jocs Florals del Centre Catalanista d’Olot, concorrien a les exposicions d’arts plàstiques al Centre Artístic d’Olot o bé al Cercle Artístic de Sant Lluc o a la Sala Parés de Barcelona.
Tots participen d’un mateix sentiment d’exaltació de la naturalesa com a obra de Déu i comparteixen una fe catòlica i una mateixa manera d’entendre el món que els porta a participar activament en política des del carlisme -durant el Sexenni democràtic i la Tercera carlinada (1872-76)- al regionalisme tradicionalista dels anys 1890’s del qual sorgirà a començaments del segle XX el nacionalisme català conservador que perdura fins els nostres dies, i que s’anà desenvolupant en paral·lel i de manera diferenciada del catalanisme progressista d’arrel obrera republicana federal. Olot, reducte força incomunicat de la Muntanya catalana, es presentava com a reserva espiritual dels valors tradicionals que permetrien la regeneració moral de la Pàtria en front del predomini creixent d’aquella Babilònia conflictiva i corruptora que era la Barcelona de les bombes. Els regionalistes olotins volien atreure inversors forans per establir allí el colonialisme fabril de la muntanya, un tipus d’indústries on les relacions laborals estiguessin basades en el pairalisme, el paternalisme, el corporativisme i el control moral eclesiàstic. Res més contradictori amb els fumerals imponents de les fàbriques papereres de Sant Joan les Fonts, les vagues (fusters, manobres, blanquers) i manifestacions obreres del 1890 i la creació el 1894 del Centro Obrero, que ens permet entreveure la notòria distància entre la realitat existent i la recreada míticament.
La pintura olotina va tenir dos tipus de compradors majoritaris: la gent adinerada -burgesia mitjana i propietaris rurals- de les comarques gironines i la burgesia barcelonina de l’Eixample (fabricants, comerciants i professions liberals) a qui les escenes “naturals” de la vida rural proporcionaven una visió plàcida i relaxant del país, de calma i seguretat que, des de la paret del saló estant, apaivagava la inquietud que els conflictes socials afectaven en el tombant de segle les principals ciutats industrials de Catalunya. La falsa imatge d’un país de pau i ordre, com de pessebre, del qual sentir-se’n orgullós i satisfet, es contradeia amb la pobresa i les dures condicions de vida de les classes populars del camp català de l’època, afectat per la crisi de la fil·loxera i plenament immers en els canvis trasbalsadors que imposava l’agricultura de mercat.
El comprador i donant de “La pastoreta” al Centre de Lectura de Reus fou Tomàs Abelló i Llopart (Reus, 1848 / Barcelona, 1897), comerciant dedicat a l’exportació de vins i polític. Fou president de la Societat Gas Reusense (1890-1897), membre de la Junta de Govern i de la Comissió Permanent del Banc de Reus. Va ser el primer President de la Cambra de Comerç de Reus l’any 1886 fins la seva mort. Conseller municipal i diputat provincial com a representant del republicanisme possibilista que passà a col·laborar amb el catalanisme regionalista quan a Reus els homes de negoci que procedien de diverses línies polítiques (antics liberals dinàstics, republicans de Castelar i catalanistes conservadors) confluïren en un mateix projecte que contemplava la conquesta del poder polític municipal i el control de tota mena de societats econòmiques per tal de modernitzar les infrastructures (ferrocarril, aigua, gas, tramvia, carrilet) i ser capaços de competir amb èxit en el canviant context industrial català i europeu del moment.
Bibliografia:
- BARNADAS, Joan: Orígens del moviment obrer a Olot (1940-1923).- Biblioteca Social d’Olot, 2012 http://www.bsolot.info/wp-content/uploads/2013/01/Or%C3%ADgens-del-moviment-obrer-a-Olot-1840-1923.pdf
- Creus, Ricard. «El paisatge anímic de Domenge». Revista de Girona, no.192 (gener-febrer, 1999), p.8-9
- DIVERSOS AUTORS: L’Escola d’Olot. Catàleg de l’exposició Olot-Barcelona.- Fundació La Caixa.- Barcelona, 1993.- 152 pàg.
- Diversos autors: Melcior Domenge: 1872-1939: un paisatgista místic. Catàleg de l’exposició. Olot, 1998. Museu Comarcal de la Garrotxa.- 48 pàg.
- sala i Plana, Joan. «Melcior Domenge i una pensió de pintura polèmica». Revista de Girona, no.177 (juliol-agost, 1996), p.47-53
“El impulso lírico que irisa estos paisajes fluviales, sumidos en una niebla transparente y hechizada. mantiene hoy toda su fuerza evocadora. Domenge agudiza la tendencia de su maestro. Liquificó todavía más las finas gamas en verde, los grises silenciosos y mórbidos. La pastoral hundióse en un poso de sueño, sin horizontes, casi sin aire, callada y expectante, exánime en su melancólica belleza. El arte era seguro, preciso, hecho de amables y reticentes insinuaciones. Sobre él, vuélcase el agobio de una poesía plañidera como un crepúsculo, delgada como un celaje. Es en la síntesis de una expresión simplicísima y un arrebato lleno de lirismos donde se amaga el acento característico de esta pintura. Como ya se ha dicho, Domenge no modificó en lo más mínimo estos elementos esenciales de su arte. Es posible hallar épocas diferenciadas en su obra. Pero el conjunto se mantiene extrañamente unitario y cerrado. El artista, en su soledad, no necesitaba más amplias y discordantes notas. Todo en él es fidelidad, devoción casi religiosa, acendrado amor. Por eso pintó con tan simpática pureza. (…)”
Joan Teixidó i Comes. [Destino. Año VII, núm. 299 (abr. 1943), p. 11]