Bona part del coneixement que tenim de la Prefectura de la Policia Nacional de Via Laietana, a part de les persones que han donat el seu testimoni del que van patir allà dins, ho devem al periodista Antoni Batista, molt conegut pels seus treballs d’investigació. El seu llibre La Brigada Social s’ha convertit, per a mi, en un llibre de capçalera per conèixer què va ser Via Laietana, quina funció va tenir i, sobretot, per poder fer-ne difusió.
Antoni Batista hi explica que el 6 de març del 1985, es va convertir en la primera persona que tenia accés als papers de la Brigada Politicosocial. Ens diu en la introducció del llibre:
La Brigada Social era l’encarregada de perseguir tot allò que en democràcia no és perseguible, tots aquells drets la prohibició dels quals defineix per passiva una dictadura: pensament, ideologia, expressió, reunió, manifestació, vaga… I la violació dels drets a la vida i a l’habeas corpus.
El 1933, en assumir les competències d’Ordre Públic amb el traspàs de la Guàrdia d’Assalt i la Guàrdia Civil, la Generalitat republicana va convertir l’edifici en la seu de la Comissaria General d’Ordre Públic, sota les ordres de Frederic Escofet. Des d’allà va dirigir el 19 de juliol del 1936 , la resistència contra l’exèrcit sollevat, amb la presència del president Companys.
En ser ocupada Barcelona el 1939 pels franquistes van requisar Via Laietana, després de reparar-la perquè havia estat bombardejada i, després d’afegir-hi tres pisos, es va convertir en la seu de la Brigada Politicosocial, com es coneixia popularment, o la Sisena Brigada, coneguda indistintament com a social o politicosocial, i va ser el nucli central de la repressió política a Catalunya.
La Brigada Políticosocial estava dividida en grups: el grup I era d’afers laborals, el grup II era d’activitats catalanoseparatistes, el grup III d’activitats comunistes, el grup IV d’activitats trotskistes, anarquistes i socials, el grup V d’escortes i secretes, el grup VI de servei de guàrdia i el grup VII d’universitat.
Via Laietana va ser creada prenent com a model la Gestapo, que va ser assessorada per Paul Winzer fins a la fi de la Segona Guerra Mundial. Al primer pis hi havia els despatxos dels grups, als pisos superiors les sales dels interrogatoris i al soterrani les garjoles. Totes les persones que han donat el seu testimoni, coincideixen a dir que eren garjoles molt fosques, humides, sense cap mena d’higiene amb una forta sentor de Zotal i orins.
Eduardo Quintela, Pedro Polo i Juan Estévez van ser els primers organitzadors de la policia política a Catalunya, però qui la va modernitzar va ser Antonio Juan Creix, que era a Barcelona des de l’any 1941, després de 20 anys dedicat a la repressió del comunisme, i d’haver fet un curs el 1958 als EUA on va aprendre els mètodes anticomunistes de l’FBI. Fou nomenat cap de la VI Brigada Regional de Investigació Social i tenia a les seves ordres 64 gents. Va ser-ne el cap fins al 1968 que va substituir al comissari Meliton Manzanas al País Basc.
Com explica Antoni Batista en el seu llibre:
La Brigada Social detenia, enviava a la presó i aportava les proves perquè persones absolutament innocents en puritat jurídica, fossin condemnades a penes que podien anar des de la privació de la llibertat fins a la mort.
També vigilava i interrogava. L’eina més poderosa que tenien en els seus interrogatoris, era el maltractament, la vexació, la humiliació i la tortura. Via Laietana és i significa, per a les persones que hi han passat, repressió, tortura, vexacions, humiliacions, tracte cruel i degradat, i el sentiment que podien fer el que volguessin amb tota la impunitat del món. El patiment per les persones detingudes i interrogades no era només físic sinó també emocional i psicològic.
Per a la policia franquista una dona dissident era pitjor que un home dissident. No complien amb l’estatus de dones obedients i sotmeses que el règim n’esperava, per això el tracte degradant, les tortures i les humiliacions a les dones sempre ha tingut un biaix de gènere molt important, amb un contingut paternalista, obscè i pervers. Eren dones que no havien assumit el rol domèstic que el règim franquista els volia imposar.
Via Laietana va ser un centre de tortura i de repressió política durant tot el franquisme, durant la transició i fins ara, però no només de repressió política, també del col·lectiu LGTBI —que els aplicaven, primer, la Llei de ganduls i facinerosos i, després, de perillositat i rehabilitació social— i del poble romaní. Via Laietana ha sigut un centre de repressió per a tothom que era dissident, per tothom que era diferent.
En les concentracions que es fan el primer i tercer dimarts de cada mes des del juny del 2021, convocades per la Comissió de la Dignitat i la Sectorial de Persones Represaliades de l’ANC, davant de la Prefectura de la Policia Nacional a Via Laietana, s’ha constatat —perquè així ho han explicat les persones que han donat el seu testimoni— que els maltractaments, les tortures i les humiliacions, eren la pràctica habitual i que no varen acabar amb el franquisme, varen continuar durant la transició i arriben fins avui.
No hem d’oblidar que l’Estat espanyol ha estat condemnat deu vegades pel Tribunal Europeu de Drets humans d’Estrasburg, set d’elles han sigut condemnes per no haver investigat les tortures que els detinguts denunciaven davant del Sr. Grande-Marlaska, que era el jutge instructor i, per tant, l’encarregat de dur a terme la instrucció.
La darrera condemna a l’Estat espanyol va ser el 19 de gener del 2021 per uns fets ocorreguts el 19 de gener del 2011 en els quals el jutge instructor també era el Sr. Grande-Marlaska, actual ministre de l’Interior amb el PSOE i cap de la policia nacional, que es nega a lliurar la Prefectura de Policia de Via Laietana perquè es converteixi en el centre de memòria que s’està reivindicant.
El Tribunal d’Estrasburg va dictaminar que no s’havien investigat de manera exhaustiva i eficaç les denúncies de tortures i, per tant, s’havia vulnerat l’article 3 de la Convenció Europea de Drets Humans.
Que Via Laietana sigui un centre de memòria de la interpretació de la tortura i la repressió és una reivindicació de les entitats de memòria, de fa temps, però ara ja és una reivindicació de tota la ciutadania, i això ho fa palès la multitud de gent que es concentra el primer tercer dimarts de cada mes davant de Via Laietana, seguint la convocatòria de la Comissió de la Dignitat i la Sectorial de Persones Represaliades de l’ANC.
Cal que Via Laietana 43 es converteixi en un centre d’interpretació i memòria de la repressió i les tortures, on també sigui present la memòria de les dones. S’ha de fer memòria de les persones torturades, maltractades, vexades i humiliades, del que va ser la repressió política com a eina de dominació i d’atemoriment per la dissidència política i de tothom que era diferent. I també s’ha de fer memòria per posar nom als torturadors i per acabar amb la impunitat de l’Estat.
Per això cal que es faci la transferència de l’edifici de la Prefectura de Via Laietana 43 i els seus fons documentals a les institucions catalanes, per tal que en facin la transformació en un espai de memòria, d’arxius documentals i centre d’interpretació de la impunitat, la tortura i la repressió, amb la participació de les entitats de memòria i de les persones represaliades.
Amb la mobilització ciutadana que s’està duent a terme, ho aconseguirem.
No ens aturarem. No ens aturaran. Guanyarem!