Notes sobre el Museu del Centre de Lectura de Reus

Escrit per | Amb data: | Articles | Arxivat a:

Museu CLEl Centre de Lectura va ser la primera institució cultural reusenca que va posseir una col·lecció d’objectes d’interès historicoartístic. Si repassem la monografia de Pere Anguera sobre el Centre (1977), veurem que ja al començament de 1860, poc després de la fundació, ja es van fer efectives donacions que inauguraren el que avui –ensems amb els fons de la Biblioteca– és un patrimoni realment extraordinari. El 5 d’abril de 1862, la Junta Directiva va fer pública la seva intenció de formar un “museu d’antiguitats” i va nomenar un equip d’onze persones per dur a terme tasca de recol·lecció, sota la presidència de l’escultor Andreu Arpa. Al llarg dels anys, a les revistes de l’entitat hi trobem referències a diverses cessions d’objectes. Cap al 1870, gràcies a socis com el jove Eduard Toda, es va anar formant un petit “museu arqueològic i numismàtic” que s’instal·là en una de les dependències de la casa-palau de Ferran de Miró, aleshores seu del Centre, per bé que no es va arribar a formar un museu pròpiament dit fins que no es va poder disposar d’un domicili definitiu i prou ampli, l’actual del carrer Major.

Paral·lelament, i des del 1915, l’Agrupació Excursionista de Reus (AER) va anar formant  una altra col·lecció d’objectes, que augmentà prou considerablement per mitjà d’una continuada activitat d’exploració i prospecció directament lligada a la realització d’excursions a diferents indrets de l’entorn de la ciutat i de les comarques veïnes. L’ànima de l’AER fou Ricard Ferraté i Gili, que va presidir l’entitat des del seu començament i que era germà de Joan Ferraté, que va ser president de la Secció Excursionista del Centre. El 9 de juliol de 1916, l’AER va inaugurar, al primer pis de la casa número 9 del carrer de Sant Elies, una “Col·lecció Arqueològica” i un “Museu de Ciències Naturals”, el qual va obtenir fins i tot el reconeixement municipal. Un dels socis destacats de l’AER fou Salvador Vilaseca, que va classificar-ne la col·lecció paleontològica que, juntament amb diversos materials arqueològics i d’interès històric local, formava el gruix d’aquesta interessant mostra museogràfica reusenca. Aviat, però, es va perdre l’impuls inicial.

El 8 de juliol de 1924, la Junta Directiva del Centre de Lectura, presidida per Pau Font de Rubinat, conegut bibliòfil i col·leccionista, va acordar la creació d’una Junta de Museus de l’entitat. A més del president suara esmentat i del delegat de la Directiva, Pere Barrufet i Puig, van ser designats vocals Eduard Toda, Josep Caixés i Gilabert, Francesc Font de Rubinat i Salvador Vilaseca. Més endavant, en la reunió del 9 de desembre d’aquell mateix any, fou nomenat secretari Joan Llevat, aleshores president de la Secció d’Art del Centre. En la primera reunió d’aquesta Junta de Museus, portada a terme el 23 de gener de 1925, el president Pau Font va fer referència a les negociacions que estaven realitzant per a la incorporació al Centre de Lectura “bon nombre d’objectes procedents del Centre [sic] Excursionista d’aquesta Ciutat”, el traspàs dels quals es va aconseguir, efectivament, poc temps després, tot incorporant també a la Junta de Museus del Centre la persona que s’havia fet càrrec dels materials de l’AER, Ricard Ferraté.

A la mateixa reunió del 23 de gener, Eduard Toda va parlar “de la conveniència de procurar més espai a l’actual Museu indicant la utilitat que podrien prestar les dues sales adjuntes, dedicant una d’elles a Prehistòria, oferint dit Sr. inaugurar-la amb objectes de la seva propietat que oferirà al Centre”. L’acta de la reunió següent, del 10 de febrer, diu que Toda va confirmar la seva promesa, tot explicant que es tractava de “diferents objectes de l’època neolítica, com sílex, ossos, objectes d’adorn [sic], coure, pedra, ferros, restes d’animals, ceràmica, etc, etc, així com també de diversos exemplars de mineralogia, designant aquesta Junta, d’acord amb el Sr. Toda, al Sr. Vilaseca per a què passi a Escornalbou a l’objecte d’escollir lo que millor li plagui i portar-ho al Centre”. A l’oferiment generós de Toda es va afegir tot seguit el mateix Vilaseca, qui –segons l’acta– “promet també fer donació al nostre Museu d’una col·lecció d’objectes de la prehistòria que té de la seva propietat”, una donació que no es va fer efectiva. A la vista de les bones perspectives, la Junta acordà “començar els treballs necessaris a l’objecte de fer lo més prompte millor la instal·lació de la Sala destinada a Prehistòria”, i això va fer que Toda s’animés a parlar “de lo molt interessant que fóra realitzar una excursió a les coves properes a Escornalbou, quines coves donen a migjorn, essent per lo tant les més apropiades en aquells temps [prehistòrics] per a viure-hi els homes, i en les que s’hi ha trobat objectes variats”.

La reunió següent, el 10 de març de 1925, és l’última de la qual es conserva documentació. Entre altres temes relacionats amb el Museu del Centre, l’acta indica que “després d’algunes indicacions dels Srs. Toda i Vilaseca, s’acorda pel bon ordre a seguir en la formació del Museu del Centre, la divisió en tres seccions” (Zoologia i Botànica; Geologia, i Prehistòria i Arqueologia), que “correran a càrrec de tres «Conservadors», essent designats respectivament els Srs. Caixés, Vilaseca i Ferrater”. Pel que fa a la catalogació dels materials, s’explica que Vilaseca digué “que creu poder comptar amb elements suficients de col·laboradors aficionats, i creu també que es podran trobar dos o tres individus més o menys pràctics en exploracions, per a anar a la cova d’Escornalbou a la recerca d’objectes de Prehistòria que puguin enriquir els nostres Museus, ofrena que féu en altra ocasió el Sr. Toda”. No sembla que Vilaseca exercís amb la suficient dedicació aquest nou (en)càrrec de conservador d’una secció del Museu del Centre de Lectura, o almenys no n’ha quedat gaire constància. Pel que fa a les exploracions de les coves esmentades, val a dir que aquell mateix 1925 Toda va editar el llibre Escornalbou prehistòrich (sic), redactat per mossèn Serra i Vilaró, i que les peces procedents d’aquell indret van anar a parar al Museu Diocesà de Tarragona l’any 1939, després de curioses vicissituds. En una carta datada el 5 de setembre de 1926, Toda explicava a Vilaseca que no havia tramès “las cosas del Museo perquè fa dias que’l carro no va a Reus, y ahir se’m va morir una de las mulas”.

Segons una descripció coetània, “els Museus” del Centre “contenen notables exemplars de ceràmica, d’indumentària i d’arqueologia, molt interessants per a la història de la nostra comarca”. La instal·lació es va poder mantenir d’una manera prou digna, tal com es pot veure en una de les postals que edità aleshores l’entitat, si més no fins l’any 1937, per bé que el 1940 moltes de les seves peces es van traslladar al Museu Municipal de Reus. Però això ja seria una altra història.

Descarrega PDF Versió en PDF