Notes sobre les roses a l’època romana

Escrit per | Amb data: | Articles | Arxivat a:

img-articleL’any 1997, l’aleshores comissari de l’exposició, Pere Campi, em va demanar un petit article per a l’especial monogràfic de la Revista del Centre de Lectura –intitulat, és clar, Roses– dedicat a la cinquantena edició del Concurs-Exposició Nacional de Roses. Em va semblar que, per a no repetir conceptes –sovint més aviat poètics– ja expressats per molts dels glossadors de la flor més emblemàtica, podia fer una petita incursió en el nostre passat clàssic. En transcric el text que aleshores vaig redactar, fent-hi només qualque modificació o afegitó. Potser el lector hi sabrà trobar, enmig del meu esbarzer, unes quantes roses: inter vepres rosae nascuntur (Ammià Marcel·lí, Res gestarum, xvi.vii.iv).

Tots els que vam tenir l’oportunitat d’estudiar la llengua llatina durant el batxillerat, quan encara era una assignatura important, recordem que en els pesats –i sovint antipedagògics– manuals publicats en llengua interposada que havíem de fer servir sempre sortien exemples en què apareixien les roses. Des de les famoses declinacions  de rosarosamrosaerosae – rosa fins al dibuixet amb la noia que estimava les roses (puella rosam amat), tot passant pels predicats verbals en què la rosa floria (rosa floret).

Entre els romans, el conreu de les roses –tot i no ser una activitat bàsica– tenia un vessant econòmic prou interessant com perquè aparegui en diversos tractats d’agricultura. Pal·ladi, al seu Opus agriculturae, compilat al segle iv o v de la nostra Era, parlà a bastament de la qüestió de la sembra i la cura de les roses i d’altres flors ornamentals. Entre altres coses, Pal·ladi recordava que calia plantar les llavors al febrer, recomanava com fer-ho i especificava quines operacions s’havien d’endegar per a obtenir roses abundants o primerenques (iii.xxi), així com la manera de formar un bon roser amb un nombre reduït d’esqueixos (xii.x). També ens informà sobre la manera de fabricar oli de roses (vi.xv: “a una lliura d’oli s’hi afegeix una unça de pètals de rosa i es deixa durant set dies a sol i serena”), un oli que tenia aplicacions en medicina veterinària, per a guarir la inflamació dels ulls del bestiar (xiv.li). Com és natural, els romans feien servir les roses en la seva gastronomia, i no només per als pastissos i postres. A tall d’exemple, i ja al segle i, el cèlebre Apici (De re coquinaria, iv.ii.ix) dóna la recepta d’un “plat de roses”. Els mateixos Apici (i.iii) i Pal·ladi (vi.xiii) expliquen dues maneres d’elaborar el famós “vi de roses”, també esmentat per Dioscòrides i Plini (val a dir que Apici hi afegia mel i àdhuc oferia tot seguit una recepta per fer “vi de roses sense roses”, com una mena de producte ligth o de deconstrucció avant la lettre).

Molt apreciades estèticament, les roses formaven part dels jardins públics i privats i de l’abillament de les cases. Són relativament fàcils de trobar entre els elements decoratius de frisos arquitectònics o capitells. Tampoc no són estranyes les referències a les roses en biografies d’emperadors o en textos escrits en honor seu. Són prou significatives les notícies sobre el consum extraordinari o desproporcionat de roses en recepcions o convits en què participava el cap de l’estat. Suetoni, a la seva Vida de Neró (xxvii.iv), esmenta el perjudici econòmic ocasionat per un dels costums dictatorials de l’emperador (anys 54-68): “Assenyalava dia per dinar a casa dels seus amics, a un dels quals les diademes de la festa costaren quatre milions de sestercis, i a un altre, les roses, encara molt més”. Un altre emperador, posterior però de la mateixa mena, Heliogàbal (218-222), feia llençar sobre els seus convidats –estirats en trclinis de teginat giratori– tal quantitat de flors que més d’un va morir ofegat per no poder sortir-ne a temps (Historia Augusta, xviii.xxi.v). El mateix Heliogàbal va ser criticat per les enormes despeses, a càrrec del tresor públic, originades per la construcció de piscines que feia omplir momentàniament de vi de roses i roses i en què es banyava amb els seus favorits, a més de fer-se envoltar sempre de flors i d’essències de gran valor (xvii.xxiv.i i xxix.viii). Els ciutadans rics obsequiaven els seus convidats amb corones de roses. Marcial, als seus famosos Epigrames, fa diferents referències a aquest costum, a les roses en general i –especialment– als roserars de Pèstum, famosos per la seva fragància (v.xxxvii; vi.lxxx), i a les roses d’hivern procedents d’Egipte (vi.lxxx). Adreçant-se a l’emperador Domicià (81-96) li digué: “L’hivern, Cèsar, et dóna corones primerenques. La rosa abans pertanyia a la primavera; ara ha esdevingut teva” (xiii.cxxvii).

A la primavera, és clar, se celebraven les Rosals (Rosalia), unes festes que tenien originalment un caràcter alegre, relacionat amb el culte a Flora (13 de maig), però que també posseïen un significat funerari. Els parents es repartien entre ells les roses que després dipositaven a les tombes dels familiars morts, una pràctica que va sobreviure el paganisme i fou assumida pels cristians; a Tarragona, per exemple, una de les criptes de la Necròpolis Paleocristiana és decorada amb pintures que representen roses. El calendari de l’emperador Constantí, del segle iv, esmenta una festa general de les roses, a Roma, que se celebrava el 23 de maig. Són precedents que em sembla que paga la pena de recordar.

Descarrega PDF Versió en PDF