Resum
Pedrolo dissenya una situació de revolta contra l’opressió judicial, que esdevé, alhora, una oposició de masses al control de decisions arbitràries de l’estat. Model de narrativa pedroliana gens a veure amb la literatura de l’absurd, i sí, per contra, amb diverses cruïlles decisòries pròpies de la condició humana.
Manuel de Pedrolo: Acte de violència/ pròleg de Cesk Freixas, Sembra Llibres, Carcaixent, 2017, 293 pp.
DOMINA
Narració vigent. ‘Domina’, el jutge tirà, representació de l’estat, atemoreix la població, però no sap que la majoria social, la classe subalterna, té una arma, encara que sigui silenciosa: la revolta. Aquesta es va articulant a través de vint-i-una situacions –microhistòries– que esdevenen decisió lliure antidictatorial, i més clarament: revolta contra la raó d’estat.
Els escenaris dissenyas magistralment per Manuel de Pedrolo descabdellen una presa decisió: res contra el poble treballador, subjecte silent que basteix vies de solidaritat, metàfora, és clar, de lluita contra l’individualisme –contra els murs de cadascú–, i, doncs, com a exemple d’individualitat: de responsabilitat assumida.
Segurament per aquest missatge, Acte de violència (1961) –sota dos títolts consecutius esclaridors: Esberlem els murs de vidre i Estat d’excepció– fou víctima de la censura franquista. Amb tot, guanyà la primera convocatòria del Premi de Narrativa Prudenci Bertrana (1968) i fou publicat, finalment, el 1975.
A través de tres jornades en sentit expositiu ascendent –susceptibles de definir un pre-maig del 1968–, l’escriptor-filòsof aranyonenc dissenya espais i temps favorables a la repressió, però contrarestats per una voluntat que, certament, ‘esberla’ anteriors murs d’incomunicació bastits per la rutina quotidiana que, sota una una “normalitat” dictada, duu, com escriu encertadament Cesk Freixas, a “l’arbitratge de la indiferència”. Pedrolo en deté la història i en dissenya una d’alternativa: la ciutadania conscient és qui escriu el present i el futur a partir d’una revolució passiva, aquella que vol aturar una determinada idea de progrés –esdevingut immobilisme– alienant. Per aquest motiu ‘algú’, rerefenons argumental que representa la majoria social, va escrivint als murs d’una ciutat grisa dels anys cinquanta: ‘és molt senzill: quedeu-vos tot a casa’.
Portat per la lluita contra el límit imposat per l’estat i per la societat capitalista, Pedrolo proposa, com a repte, que el límit, el nostre horitzó, és aquell establert per l’acció individual i col·lectiva. Ens ve a dir que tota pedra fa paret si és sota el criteri de dir prou.
A l’escena final, Domina, acompanyat d’un altre protagonista amb nom significatiu, Violent, esdevé víctima de la seva pròpia vanitat de poder. La seva desaparició sigifica la victòria de la protesta a mans d’una altra violència: la violència de la raó esdevinguda excepció contra la violència arbitrària de l’estat i els seus aparats repressors.
Pedrolo manifestava reiteradament que no feia literatura de l’absurd. Proposava cruïlles decisòries on l’individu havia de triar: repreglar-se i obeir, o afirmar-se i lluitar contra el ‘no’. Recordem l’obra de teatre, canònica, on l’escriptor segarrenc disposa aquesta concepció: Homes i no. L’u d’octubre de 2017 fou el nostre ‘acte de violència’, per aquest motiu els dominas de torn –de divers rumb ideològic– el volen fer desaparèixer del nostre imaginari.