Resum
Francesc Gaudí, el germà de l’arquitecte, havia publicat a El Eco del Centro de Lectura un article divulgatiu sobre les abelles. Jaume Massó el transcriu íntegrament (normalitzant els accents gràfics i hi corregint qualque error d’escriptura). Francesc Gaudí hi detalla diversos aspectes de la vida d’aquest laboriós insecte social, que ha estat utilíssim per a l’home com a pacient productor de mel i de cera i com a eficaç col·laborador en la pol·linització dels arbres fruiters. Jaume Massó relaciona l’article de Francesc Gaudí amb el disseny d’un estendard que Antoni Gaudí va fer –anys més tard– per a la Cooperativa Mataronense, en què hi havia brodat un rusc i que tenia, al capdamunt del pal, una abella de bronze.
Francesc Gaudí i Cornet va néixer a Reus el 27 de maig de 1851. Era, doncs, un any més gran que el seu germà Antoni (Reus, 1852 – Barcelona, 1926). Va fer, com aquest, els estudis de batxillerat a les Escoles Pies de Reus, però amb més aplicació i uns millors resultats acadèmics que el seu germà petit. L’any 1868 es desplaçà fins a la ciutat comtal per a estudiar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. El 22 de març de 1873 aprovà els exercicis de grau de llicenciat i el 22 de novembre de 1875 va abonar els drets corresponents per a l’expedició del títol de llicenciat en Medicina, un títol que li fou lliurat aquell mateix dia. Quan el seu germà Antoni va voler estudiar Arquitectura, se n’anà a Barcelona i visqué a casa de Francesc. El jove metge Gaudí semblava tenir pel davant un futur brillant, però va morir a Barcelona pocs anys després d’acabada la carrera. D’acord amb el que diu l’article “La familia de Gaudí en el Cementerio del Este”, publicat a la revista Gimbernat (2004: 389-391) pel principal biògraf del genial arquitecte reusenc, Joan Bassegoda i Nonell (1930-2012), Francesc Gaudí i Cornet va morir el 14 d’abril de 1879, a causa d’una hemoptisi (expectoració de sang deguda a l’hemorràgia dels pulmons), al seu domicili del carrer de Copons, número 2, tercer pis, i fou enterrat el dia següent al nínxol número 1756 del Cementiri del Poble Nou. Ara bé, en moltes altres publicacions (fins i tot posteriors a la suara esmentada, com al recull El mestre Gaudí, del 2011), Bassegoda afirmà que Francesc havia mort l’1 de juny de 1876.
d’arxiu)
El 21 d’agost de 1870, quan només tenia dinou anys, Francesc havia publicat a El Eco del Centro de Lectura un article divulgatiu sobre les abelles, que transcric íntegrament una mica més avall (hi normalitzo els accents gràfics i hi corregeixo qualque error d’escriptura). Com el lector actual podrà apreciar, Francesc Gaudí hi detalla diversos aspectes de la vida d’aquest laboriós insecte social, que ha estat utilíssim per a l’home com a pacient productor de mel i de cera i com a eficaç col·laborador en la pol·linització dels arbres fruiters. Sembla clar que l’estudiant de Medicina havia de tenir també un bon coneixement de la biologia animal. Només coneixem aquesta única col·laboració de Francesc Gaudí a la tercera època d’aquella revista, una de les millors de la història hemerogràfica del Centre de Lectura, d’una època en què podem trobar un bon nombre de textos en prosa i en vers signats per Joaquim Maria Bartrina, Eduard Toda (amic íntim d’Antoni Gaudí), Lluís Quer, Eusebi Cort, Francesc Gras i Elias, Josep Martí i Folguera i uns quants joves més, tots ells entusiastes de la literatura, de l’art i de la cultura. Val a dir, d’altra banda, que Bassegoda va reproduir el text de l’article d’El Eco almenys en dos llibres seus, El gran Gaudí (1989) i L’estudi de Gaudí (1996). En aquest darrer volum (p. 20), Bassegoda assenyala que es tracta d’un escrit “molt ingenu” i que “no aporta pas cap mena de dada nova sobre les abelles, per bé que està escrit amb fluidesa i bon estil. Comet la catalanada de dir «las colmenas que el hombre fabrica ya en juncos, cañas, corcho, ya en troncos vaciados», quan hauria de dir con juncos o con troncos. Confon, doncs, «amb» igual a con, amb «en», cosa freqüent a Catalunya”. Ara bé, no he trobat que Bassegoda relacioni l’article de Francesc amb el disseny d’un estendard que Antoni va fer –anys més tard– per a la Cooperativa Mataronense, en què hi havia brodat un rusc i que tenia, al capdamunt del pal, una abella de bronze. Aquesta darrera peça, que hom data el 1884, es conserva actualment al Museu de Mataró (MdM15852), gràcies a la donació que va fer l’artista mataroní Jordi Arenas i Clavell l’any 2004. Em sembla evident que Antoni Gaudí va recordar el text del seu germà quan va decidir triar les abelles i el rusc com a símbols dels treballadors i del treball cooperatiu.
LAS ABEJAS.
Entre las varias divisiones a que están sujetas las clases de insectos llamados abejas, se halla la familia de los Melíferos cuyas particularidades útiles al par que curiosas, vamos a desarrollar. / Esta familia, perteneciente a la orden de los Himenópteros, se clasifica en varias especies, tales como las de los Molipónitos, Apitos, Andrómitos, Nomaditos, etc. Poseen todas en alto grado el instinto de sociabilidad, en tanto que es dificilísimo encontrar un individuo solo. Las sociedades o enjambres anidan en el hueco de los árboles, en matorrales, o como son las más, en colmenas que el hombre fabrica ya en juncos, cañas, corcho, ya en troncos vaciados. / Son indispensables para la formación de los panales la reina de las abejas o hembra fecunda, las trabajadoras u obreras que son las hembras estériles y los zánganos o machos. / Escogido y revistado el sitio que destina para habitación o colmena, tapan al barnizar su interior con su líquido viscoso todos los agujeros menos uno que sirve de entrada y salida. Construyen en su interior los panales, compuestos de celdillas de forma prismática hexagonal terminando con una pirámide de la misma forma. Algunas celdas son oblongadas; sirviendo las primeras de depósito para la miel y alojamiento de larvas que han de producir zánganos y obreras, y las últimas destinadas exclusivamente al desarrollo de las reinas que han de nacer. / Muertos los zánganos después de su cópula con la reina, en este objeto de los más solícitos cuidados por parte de las obreras, que le buscan en las flores el néctar para su alimento, y la ayudan en el desove frotándola con sus tarsos y acompañándola al depositar una larva en cada celda, que cubren de miel para así favorecer su desarrollo. / Pasado el tiempo necesario para su incubación, salen de las celdillas las larvas pero ya en perfecto estado de linfa. Cúidanlas con maternal cariño las trabajadoras, hasta que se hallan en disposición de ser útiles. Al reconocer, la reina del panal, las abejas que son de su clase y categoría, se abate y entristece presintiendo quizá la división o pérdida de su reino, pero trocándose luego su dolor en rabia acomete furiosamente a sus pequeñas hijas, que perecen víctimas de su furor a no impedirlo algunas veces las obreras. En este caso, el enjambre se divide en tantas partes como reinas viven. / Los productos que reportan los panales son la miel y la cera. Es la primera el néctar de las flores que después de elaborado en el tubo digestivo del insecto aparece en las celdillas como producto de sus excrementos; y la cera que proviene del polen de las flores segregado por los anillos del abdomen de la abeja, se emplea principalmente para el alumbrado de las iglesias. En la provincia de Tarragona, recógense ambos productos, si bien en escasa cantidad, comparada con su consumo, en la Espluga de Francolí y en las riberas del Ebro. / Bueno sería que nuestros agricultores se dedicaran al fomento y reproducción de los panales; por cuanto su cuidado consiste solamente en colocar las colmenas en un sitio cualquiera abundante de flores, y preservadas de los murciélagos, gorriones, golondrinas, arañas y otros animales que tienden a exterminarlas, y del viento que las fatiga en gran manera. / FRANCISCO GAUDÍ Y CORNET.