Resum
Josep Recasens, un dels reusencs més destacats del segle XX, fou un intel·lectual i un polític rellevant de la història del socialisme català. Va ser membre del Consell Directiu del Centre de Lectura, secretari de la Federació Catalana del PSOE i una personalitat destacada de la Unió Socialista de Catalunya. Va col·laborar en diverses revistes i diaris com Les Circumstàncies, la Revista del Centre de Lectura i el Diari de Reus. Quant a les seves obres, es reparteixen entre articles, memòries i comentaris polítics de l’actualitat corresponent a la seva data, destaquem Socialismo, Què és el socialisme? I les seves memòries Vida Inquieta: combat per un socialisme català.
Un dels reusencs més destacats del segle XX ha estat el senyor Josep Recasens i Mercadé. Potser el reconeixement oficial de la ciutat no s’ha fet gaire explícit fins ara, tot i que al polígon Agro-Reus hi té dedicat un carrer llarguerut –entre el camp de futbol i les darreres naus-, potser prou llarg perquè càpiguen al plànol el nom i els dos cognoms tots d’una tirada.
Recasens fou un intel·lectual i un polític, jo diria que lúcid, generós, actiu i, també, apassionat, perquè sense passió no es poden fer tantes coses contra corrent. Criteris ponderats i solvents assenyalen que ha estat una de les figures més rellevants de la història del socialisme català. Treballador tèxtil, sempre situat a Reus, durant la seva vida (1883-1954) va descabdellar una infinitat de sostingudes actuacions, dutes a terme amb tenacitat, com a polític, com a sindicalista i com a home de cultura. La feina que s’entén per més cultural la desenvolupà al Centre de Lectura, on va ser membre del Consell Directiu. Fou secretari de la Federació Catalana del PSOE i després passà a ser una personalitat destacada de la Unió Socialista de Catalunya. Durant sis anys, de 1910 al 1916, va fer possible la revista Justícia Social, que tingué una presència eminent entre els papers periòdics del socialisme.
Dintre del PSOE defensà, sempre amb convicció i combativitat, l’assumpció pels socialistes del fet nacional català. Exercí de periodista incansable i col·laborà en publicacions d’aquí i de fora. Cal destacar especialment els seus escrits a Les Circumstàncies, a la Revista del Centre de Lectura i al Diari de Reus de la guerra. Se li han publicat diversos llibres, Socialismo, el 1911, Què és el socialisme?, amb pròleg de Serra i Moret, el 1931, i, després de mort la primera part de les seves memòries Vida Inquieta: combat per un socialisme català, Empúries-Centre de Lectura, el 1985. Què és el socialisme? es reedità en edició facsímil el 1981, en les Edicions del Centre de Lectura, i Pobra Espanya! (política, guerra, presons…), la segona part de les seves memòries on analitzava la guerra civil i la repressió que la seguí per als derrotats, amb les seves experiències de presó, fou publicada per l’Associació d’Estudis Reusencs, el 1995.
Cartes a un falangista fou editada l’any 2001 (publicació número 72 de les Edicions del Centre de Lectura) amb introducció de Montserrat Duch Plana. Són uns textos escrits pel vell socialista amb la fórmula d’una suposada correspondència amb un amic que milita en el bàndol guanyador de la guerra civil, amb qui és possible el contrast d’opinions. El text recull 174 cartes signades entre 1940 i 1947 amb una freqüència aleatòria de caràcter quinzenal tot i que s’hi observa una certa irregularitat amb etapes de major producció.
L’any 2003 la Fundació Josep Recasens va publicar Antologia de textos socialistes. El Centre de Lectura disposa de L’espiritualitat de la matèria: divagacions d’un reclús (Reus 1942-1943), una obra no publicada.
La seva obra escrita es reparteix entre articles, memòries i comentaris polítics de l’actualitat corresponent a la seva data, a més del llibre de divulgació doctrinal Que és el socialisme? –i el seu antecedent Socialismo– i la reflexió filosòfica L’espiritualitat de la matèria. Cal tenir en compte que Pere Anguera, en el pròleg de Vida Inquieta –l’edició és a cura de Pere Anguera i Albert Arnavat-, i possiblement, en el de Pobra Espanya!, signat pels editors, ha fet unes cenyides semblances –intenses, explícites i ben matisades- de Josep Recasens.
És curiós recordar que a Reus, durant el franquisme, entre els supervivents de la democràcia i de l’autonomia, antics militants dels partits de l’esquerra burgesa –d’ERC (Foment) o de l’inefable Acció Catalana-, que jo vaig escoltar molt sovint en un parell de tertúlies consistents –la més nombrosa es feia a la camiseria Casajuana-, persones que havien estat directius del Centre de Lectura (J.Miquel i Pàmies, F. Casajuana Escofet, E. Argilaga Martorell, J. Iglésies, P.Totosaus, J. Santasusagna, P. Barrufet, J. Sabater, R. Guardans Atzeries, J. Domènech Mas), es parlava poc de Josep Recasens i quan se’n parlava era per ironitzar el suposat contrast entre el seu sòlid socialisme i la posició dels seus germans Eduard i Francesc, banquers destacats dels quals Josep Recasens, els últims anys, havia estat soci a la Industrial Algodonera SA. Potser la ironia i el desinterès que destil·laven els components d’aquella burgesia considerada esquerrana pel que els semblava un excés de passió a favor precisament de la justícia social, hagin contribuït a difuminar entre alguna part de l’opinió pública l’autèntica vàlua de Josep Recasens, fet que caldria compensar amb una informació del tot detallada i aclaridora.
| Fragment de la carta número 17 de Cartes a un falangista, suposada correspondència amb un amic que milita en el bàndol falangista:Volgut amic,
Avui ha estat un dia de gala per a la nostra ciutat. Ha vingut Franco! I no cal dir-ho, hem tirat la casa per la finestra. Ha estat ací breus moments, però s’han aprofitat. El més interessant ha estat el discurs que ha pronunciat el Generalíssim, que m’has de permetre que comenti breument. Ha estat una notable arenga patriotera i demagògica, i en són el més destacat les següents paraules: “…si en los primeros tiempos de Cristo redimió a los hombres de la esclavitud, luego vinieron a caer en otra esclavitud peor y más servil que es la del capitalismo, en la que el hombre, por ser reemplazable sin gastos, tenia una consideración peor que la de los animales”. Això que Crist redimí els homes de l’esclavitud, amic, és d’una ignorància històrica que entendreix. A quin llibre ho ha trobat que Crist fos contemporani de l’esclavitud, d’aquella època, sistema o organització social relativament moderna? Com podia redimir esclaus, si l’esclavitud vingué al món molts segles després de la suposada vinguda de Crist? Però com que després ens ha anunciat que el “Movimiento” ha vingut “a redimir siervos”, es veu que el “Caudillo” confon “siervos” , “esclavos”, cristianisme i capitalisme. 30 gener 1942 |