Començo a escriure deixant clar que no vull que aquest article segueixi la línia dels típics escrits fets per aquella espècia d’erudits que semblen saber-ho tot. No perquè no calgui aprofundir en el tema, sinó perquè crec que avui ens és més útil parlar de cultura popular entre nosaltres, amb paraules que entenguem tots i sense necessitat d’investir ningú de la veritat absoluta.
Em proposo, doncs, fer-me —i fer-nos— algunes preguntes incòmodes sobre què entenem avui per cultura popular: des del fals romanticisme del «poble per al poble» fins a les relacions de poder. Perquè toca mirar enrere sense idealitzar-ho tot, reconèixer què hem fet bé i què podríem fer millor. I perquè sigui el que sigui la cultura popular, el més segur és que no és una relíquia que hagin de custodiar els vells savis, sinó més aviat una cosa que si volem que continuï viva, ens tocarà construir-la plegats. Bé, plegats… Tot recordant que la participació és col∙lectiva, però el criteri, malauradament, no ho és sempre.
En tot cas, hi ha una tendència, quan parlem de cultura popular, a fer-ho des de la certesa: definir què és i què no és la cultura popular, què cal preservar i fins i tot què hauríem de repensar. I, sovint, hem acabat donant per bones poques veus, com si aquestes tinguessin una resposta definitiva o l’autoritat per donar-la.
La necessitat ¾i perdoneu-me, de vegades irritant¾ de preguntar-nos constantment què és la cultura popular és un meló que mai s’acaba d’obrir del tot. I això ens passa no perquè no en sapiguem la definició, sinó perquè no ens atrevim a atribuir-la. Perquè de la mà d’aquesta pregunta sempre en ve una altra de més divertida: què és tradicional i què no?
Entenguem-nos, primer. La cultura popular ens diu com funciona una pràctica: qui la fa, qui la comparteix i com circula. I la tradició ens parla de l’herència, de la transmissió i els canvis. Més fàcil: el Ball de Diables de Reus és cultura popular perquè forma part del calendari festiu reusenc i ha estat creat pel poble. És, alhora, tradicional perquè es manté i es transmet al llarg del temps amb les seves vinculacions històriques, els seus trets identitaris i la seva simbologia relacionada amb les forces destructores i l’infern.
Realment, doncs, no obrim aquest meló perquè ens fa por preguntar-nos qui té el dret a decidir què és o què no és prou tradicional. I aquí el primer problema: qui ho decideix i amb quin criteri ho fa? Perquè si hem de posar fronteres, compte! Com a mínim hauríem de tenir clar qui té la responsabilitat de posar-les i, sobretot, en nom de qui parla.
Personalment, si em preguntessin què és la cultura popular, optaria per alguna cosa així: la cultura popular és allò que la gent fa, comparteix i transforma, encara que ningú li hagi dit com s’ha de fer. Però la qüestió no és què penso jo, sinó què pensen les reusenques i els reusencs. Què és tradicional i què no? I, és clar, qui t’ha ensenyat a distingir una cosa de l’altra?
I mireu, el Ball de Diables de Reus, cada 25 de setembre, realitza la Baixada. No és una tradició immemorial que hàgim heretat intacta, sinó que parteix d’un imaginari i un vincle històric amb les festes en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia. S’imagina, s’incorpora a la festa i es converteix en la cita més esperada. Això és la cultura popular: allò que s’inventa i que, amb el temps, en podem parlar com si hagués existit tota la vida.
I què bonic, oi? Però aquí s’amaga una trampa: definir què és cultura popular sembla una manera innocent d’ordenar el món. El problema és que, quan poses les temudes fronteres, també decideixes qui queda dins i qui queda fora. He de dir, però, que a la vida tot és atrevir-s’hi.
No oblidem, tampoc, que durant molt de temps hem buscat en la cultura popular la versió més original, pura i immaculada de les nostres manifestacions festives. I això torna a ser trampós perquè la tradició que avui defensem també va ser, en algun moment, una novetat.
Però això és una obvietat. El problema ha vingut en els darrers anys, quan molts han volgut buscar en documents antics que, de vegades, s’han interpretat erròniament, la seva data més antiga ¾documents que cal llegir amb rigor i que, malauradament, determinades lectures de la documentació històrica s’han donat per bones sense prou contrast¾. El fet que una interpretació s’hagi mantingut durant cinquanta anys no vol dir que sigui la més rigorosa.
A casa nostra alguns documents antics són com una cosa que se suposa que és allí, que s’ha publicat, de vegades, molt a comptagotes, però que no ha vist mai ningú. Deu ser com la màgia dels Reis d’Orient i ens hauríem de preguntar qui són els pares. Però bé, això són figues d’un altre paner.
En tot cas, sembla que s’ha posat de moda ser el més vell i ser-ho a qualsevol preu i amb el risc de quedar en ridícul. I és que avui és inaudit veure un ball de diables celebrant el seu sis-centè aniversari. Vaja, ja em perdonareu, potser Cèsar August ja tirava carretilles i jo ho desconec.
I és que se suposa que ser el primer deu donar un no sé què que et fa millor que els altres. I això no només és un perill, és també una guillotina per a les possibles noves manifestacions festives i col·∙lectius que tindrien ganes de fer coses i emmirallar-se en els exemples tradicionals. Provem de ser més bons, que ve Nadal!
Els bons som nosaltres, eh! El poble. Sí, aquell poble que pensem que és l’espai de l’autenticitat en contraposició a la institució. I, sempre és així? Jo no ho veig com una regla absoluta.
A Reus hi ha una certa idealització de l’associacionisme d’altres dècades, com si les formes de participació, les entitats i les relacions amb l’administració no haguessin canviat. I és que sembla que moltes entitats viuen aferrades als records d’uns anys que ja han passat a la història. Panta rei, que deien els grecs!
És una realitat ¾incòmoda, si voleu¾, però l’associacionisme també gestiona recursos, rep subvencions, ocupa espais de poder i participa en la construcció del relat cultural de la ciutat.
Des del meu punt de vista, la cultura popular no és sempre una cosa que el poble posseeixi i que les institucions intentin controlar. És un camp de disputa: allò que una comunitat decideix conservar, transformar, recuperar, inventar o deixar morir. No hi ha una cultura popular congelada en un passat ideal; més aviat hi ha capes de passat que cada generació selecciona i torna a reinventar.
I no oblidem que el poble també exclou, jerarquitza i imposa gustos perquè una associació pot ser profundament comunitària i, alhora, tenir dinàmiques internes de poder. Una institució pot intentar controlar una manifestació cultural, però també pot ser la que posa diners perquè aquesta existeixi.
Institució i poble no sempre són dos mons oposats, sinó actors que es necessiten, es condicionen i sovint es disputen el control del relat. I potser avui la cultura popular és precisament això: una negociació permanent i un espai de debat al voltant de qüestions identitàries, de gènere i d’un llarg etcètera. Ull! Que el poble no sempre és virtuós, però les institucions no sempre són exemplars. De fet, afirmo amb contundència que les institucions polítiques no en tenen ni idea de cultura popular, així que finançar-la tampoc els dona dret a dirigir-la. Cal una mica d’intel·ligència abans de posar-hi cullerada.
La cultura popular, doncs, no viu en un món ideal: viu en un món on hi ha classes socials, prejudicis, orgull, contradiccions i aquella capacitat tan nostra de defensar una tradició amb una mà mentre amb l’altra li intentem canviar les regles.
Els diables, per exemple, surten a cremar els carrers amb el foc de les seves carretilles, però no deixen les seves identitats a casa. El foc no uniformitza ningú. Al contrari: de vegades escull qui pot o no participar, qui mana, qui queda a primera fila i qui a segona.
I és que la cultura popular es presenta sovint com un gran espai comunitari on tothom és igual. Molt maco. Però després resulta que no tothom porta el vestit més espectacular, obra pas en un correfoc o es cuida de la canalla. Però no ens posem dramàtics, perquè la cultura popular pot reproduir rols tradicionals, però també pot convertir-se en un lloc privilegiat per cremar-los.
Per cert, si al llarg de l’article els exemples venen del món dels diables, cap disculpa. És la meva debilitat dins del món de la cultura popular: el lloc on les contradiccions humanes em semblen divertides i, especialment, difícils d’ignorar.
El debat es posa interessant: què passa quan la voluntat de conservar una tradició entra en conflicte amb els valors del present?
Pensem en el Ball de Diables de l’Arboç, del segle XIX, que es manté sense interrupcions i que conserva intacta una característica concreta: només hi participen homes. No és que un bon dia algú decidís, en una reunió desafortunada, que les dones no podien ser-hi. És un tret que forma part de la continuïtat històrica del ball.
I aquí apareix el dilema. Per una banda, tenim la preservació patrimonial: si modifiquem allò que durant més d’un segle ha definit aquest ball, què estem preservant exactament? Una tradició viva o una pràctica contemporània vestida de tradició? Si obrim una porta, canviem una norma i adaptem el ritual als valors actuals, potser estem fent una festa més inclusiva, però també estem transformant allò que precisament volíem conservar.
Però, per l’altra banda, hi ha una altra pregunta: una cosa antiga és automàticament intocable? Perquè el pas dels anys pot donar valor patrimonial a una pràctica, però no necessàriament li dona immunitat davant del debat. Si l’argument és «sempre s’ha fet així», caldria recordar que aquesta frase ha servit per justificar coses tan diverses com tradicions entranyables i barbaritats considerables.
Què pesa més: la fidelitat a la història o la capacitat d’una tradició d’interpel·lar la societat actual? I sobretot: fins a quin punt preservar una tradició implica preservar també les desigualtats amb què va néixer?
Potser la qüestió no és obligar la vila de l’Arboç a canviar ni convertir-lo en una caricatura del masclisme tradicional. Potser es tracta d’assumir que patrimoni i crítica poden conviure. Podem entendre per què històricament ha estat un espai masculí, reconèixer el valor de la seva continuïtat i, al mateix temps, preguntar-nos què significa avui mantenir aquesta exclusió.
Perquè una tradició no deixa de ser patrimoni perquè la discutim. Al contrari. Potser és precisament quan li fem preguntes incòmodes que demostrem que encara és viva. I és que una de les contradiccions més interessants de la cultura popular és que hi ha coses que continuem defensant sense creure-hi.
Per exemple, podem no ser creients i, tanmateix, voler que Sant Pere continuï presidint la nostra festa. Podem haver-nos allunyat de la religió i, alhora, entendre que no tot allò que ve del passat necessita passar pel filtre de les nostres conviccions personals. Perquè, ens agradi més o menys, Sant Pere no s’entén sense el pes que el ritual religiós ha tingut en la seva configuració i continuïtat. I potser la pregunta no és si avui creiem en el sant, sinó si som capaços d’entendre què representa més enllà de la nostra fe.
Hi ha una certa paradoxa a voler preservar la cultura popular i, al mateix temps, voler-ne extirpar tot allò que ja no encaixa amb la nostra manera actual de veure el món.
Com si la tradició hagués de passar un examen d’actualitat per merèixer continuar existint.
Cal recordar que el patrimoni no només és un reflex de què som avui, sinó també la petjada de tot allò que hem estat. Potser ser modern no consisteix a esborrar els símbols que ja no compartim, sinó a tenir prou perspectiva per entendre per què han arribat fins aquí. Tinguem en compte, des d’ara, que si només volem conservar del passat allò que coincideix amb les nostres idees, no estem preservant una tradició: l’estem reescrivint a la nostra mida.
L’any passat, Reus va commemorar els quatre-cents anys de l’arribada de la relíquia de sant Pere a la ciutat, i la commemoració va posar damunt la taula una qüestió que va més enllà d’una tronada extraordinària: fins a quin punt estem disposats a acceptar que la nostra cultura popular també té arrels religioses?
Perquè sí, la commemoració tenia un origen religiós. I què? Cal demanar perdó per això? Si durant segles la religió ha estat un dels motors que han articulat la vida col·∙lectiva, les festes i els rituals de la ciutat, potser el més sorprenent no és que encara en conservem les petjades, sinó que pretenguem preservar el llegat mentre reneguem d’aquesta part de la història.
Si les relíquies de sant Pere formen part de la història de Reus, per què hauria de molestar que la ciutat les celebrés amb una tronada? No cal ser creient per entendre el valor d’un ritual, de la mateixa manera que no cal professar una fe per reconèixer el valor patrimonial d’un temple. La tronada no deixa de ser reusenca perquè s’encengui per una motivació religiosa; si de cas, demostra fins a quin punt la cultura popular és capaç de travessar els segles, les creences i les contradiccions de cada generació.
Potser el problema no és que la religió continuï present a la festa, sinó que ens costi acceptar que la nostra identitat també s’ha construït a partir de coses en què avui ja no tothom creu.
I deixeu-me acabar intentant posar sobre el mapa què passarà d’ara endavant. O que hauria de passar perquè la cultura popular segueixi el seu curs natural: adaptar-se i transformar-se mantenint la seva essència. I és que hem de passar el relleu a la generació que valorem el llegat que hem trobat, però que també tenim la necessitat de qüestionar-lo i mirar-lo des d’una altra perspectiva.
Cal entendre que el relleu no consisteix a ensenyar als més joves a fer les coses tal com es feien abans, sinó a donar-los espai perquè també les puguin qüestionar. Perquè els qui van recuperar la cultura popular als anys vuitanta tampoc no es van limitar a acceptar tot allò que havien rebut: van prendre decisions, van trencar inèrcies i van obrir camins. Per què hauríem de demanar ara a les altres generacions que no facin el mateix?
La crítica no és una amenaça per a la tradició; és, sovint, la prova que encara ens importa. Preservar no vol dir congelar, i transmetre no vol dir exigir obediència. Si volem que la cultura popular continuï viva, hem d’acceptar que cada generació hi deixi la seva empremta, fins i tot quan no ens agradi del tot. I si és amb una mica de criteri, millor.