- Antoni Nomen en la tradició poètica catalana
La literatura catalana abunda en escriptors donats a cantar les coses de la terra. Des de Verdaguer fins a Solà, per esmentar un referent fundacional i un de viu; passant per Maragall, Carner, M. A. Salvà, J. S. Pons, Pla, Vinyoli, i tants i tantes altres. Podríem dir que constitueixen una tradició poètica subterrània, que travessa escoles i estils aparentment oposats.
En canvi, Antoni Nomen (1953-2024) no sembla pertànyer a aquesta tradició. Els seus poemes dialoguen més aviat amb la història, la ciència, l’estètica, la política, la quotidianitat. Àmbits que, en certa manera, es poden considerar allò altre respecte de la terra, perquè se sustenten sobre ella, la donen per suposat i la deixen enrere.
Ara bé, a Ja no és ahir i encara no és demà (2022), Nomen tracta aquests temes culturalistes amb la seva ironia proverbial, mostrant les seves apories. D’aquesta forma, ens fa prendre consciència del col·lapse civilitzatori que travessem i de la necessitat de buscar nous camins.
De fet, precisament l’últim poema de Si això ha de durar (2022), titulat Milonga, s’acaba amb uns versos enigmàtics: “Tocar el / timbal / al bosc”. Una imatge que, en el context del llibre, podria ser una visualització simbòlica de la pròpia mort. Tot i que també es pot interpretar col·lectivament, com el final de la nostra civilització. I, alhora, com la indicació oracular de tornar a l’origen, de recuperar el contacte amb la terra, representada pel bosc. Però aquest tema només queda subtilment indicat.
Doncs bé, crec que aquesta és la qüestió que Nomen reprèn i desenvolupa en la seva darrera obra: Esquerpes o bucòliques (també de 2022). O almenys, que aquesta és una de les perspectives des de les quals es pot llegir i interpretar. Dos anys després de la seva mort, em sembla important meditar aquesta última lliçó seva. No només perquè l’atenció a la terra entronca amb una venerable tradició poètica catalana. Sinó perquè, si tenim alguna esperança com a poble i algun remei com a espècie, passa per aprendre a mirar la terra eròticament.
- La terra i el territori a Esquerpes o bucòliques
D’entrada, el títol del llibre té la seva conya, com tot en Nomen. Són bucòliques perquè descriu escenes als marges de la ciutat; les tres seccions de què consta es titulen Ègloga (I, II i III); i fins i tot hi ha un grup de poemes que utilitzen noms pastorils (Lida i Silvà). Però són Esquerpes perquè el poeta més aviat destaca els aspectes decadents, grollers, còmics i cutres, que caracteritzen la relació actual amb la natura. De fet, els poemes amb noms pastorils presenten els títols poc bucòlics de Telenovel·la (I, II i III), Natura morta i Solitud.
No obstant això, moltes peces del llibre exploren un estrat vivencial i afectiu, que solem tenir ocult sota capes i capes de culturització, i que té a veure amb la diferència radical entre terra i territori. Paraules que utilitzem en sentit fenomenològic. Una forma de reflexió filosòfica sorgida a principis del segle XX, de la mà d’autors com Edmund Husserl, Martin Heidegger o Maurice Merleau-Ponty, entre altres, que aspira a captar les coses tal com es mostren en l’experiència immediata, prèviament a les elaboracions conceptuals que en fem.
Així, quan parlem de terra, no ens referim al planeta que habitem ni a la natura en el sentit de la biologia. Ens referim als llocs viscuts, cadascú els seus; al paisatge natural i humà que ens acompanya, ens conforma i és part de nosaltres (incloent camps, cel, mar, ciutats). No hi solem prestar atenció perquè ho donem per suposat, però és el rerefons vivencial sobre el qual sentim, actuem i pensem. Constitueix el fonament, el sòl de la nostra vida, la nostra terra.
El territori, en canvi, seria el mateix, però considerat des del punt de vista politicoeconòmic i tecnocientífic. Per exemple, com a material geològic, físic, químic; com a objecte de propietat jurídica; o com a espai geogràfic i polític representable en un mapa. Tot plegat pressuposa la terra, és una elaboració conceptual a partir d’ella i implica un punt de vista més abstracte i allunyat de l’experiència immediata.
O sigui que una mateixa cosa pot ser terra o territori segons la situació i l’actitud amb què ens hi relacionem. Els turons del meu poble són terra quan els contemplo a contrallum de la posta de sol, però són territori des del punt de vista de la gestió agrària i forestal. Els carrers vells de Reus són terra quan m’hi passejo i la memòria se’m desvetlla d’olors ràncies i textures esmussades i esquerdades, però són territori quan formen part de plans immobiliaris, urbanístics o turístics.
A Esquerpes o bucòliques, això es tradueix en el fet que, quan ens obrim ingènuament a la terra, experimentem una tensió eròtica entre afectivitat interna i natura externa, com un desig de fondre’ns-hi, que apunta a quelcom molt proper a la plenitud. D’aquí sorgeixen brots d’un tipus de memòria particular, la inconscient; i també d’un tipus concret de paraula, la poètica. Aleshores el món humà que gestiona i organitza el territori s’empetiteix i s’allunya.
Però quan participem del món humà territorialitzat, és la terra, les coses concretes en la seva unicitat irreductible, les que s’allunyen i empal·lideixen. I ho experimentem com a sense sentit, com a absurd. Vegem-ne alguns exemples.
- Febrer
El poema Febrer està situat en un mas, un dia d’hivern. Estem examinant de prop l’empelt d’un arbre. Hi destaca l’olor “embriagadora” de les mimoses. Els núvols, quan es pongui el sol, faran colors i llums atrevides. El poeta ho anomena “les gosadies que la tarda entela”. On la paraula gosadies implica la projecció d’un cert desig eròtic sobre els fenòmens naturals. Com si els núvols fossin un tel sobre el cos de la posta, la qual es voldria mostrar en tota la seva esplendor i gosa fer-ho a poc a poc, desentelant-se sensualment.
Ara bé, en la segona estrofa baixem la mirada. Passem del cel de la tarda al paisatge que ens envolta: el cultiu endreçat en rengleres, la disposició lineal dels arbres… Tot això és dibuixar sobre la terra, convertir-la en territori, en zona racionalitzada: “L’hort, coherent dibuix, omplia el món”, diu el poema. Però afegeix subtilment: “com si tingués sentit”. És a dir, que en realitat no en té.
Aleshores l’atenció del jo es desplaça ambiguament de fora cap a dins: “El cul del pou encercla tremolors / i al safareig els sons són un esglai. /Ho sé. No hi ha granotes capbussant-se”. Això podria ser la descripció del mas on el poeta passa la tarda. O també una projecció del seu estat d’ànim (tremolors, esglai) sobre les coses del mas (pou, sons del safareig). En efecte, el fet que les granotes no es capbussen a l’aigua indica que els tremolors i l’esglai no estan provocats per elles. Per què, doncs? El poeta no ho explica, però diu que ho sap.
Notem que, en girar la mirada al món humà, és quan han aparegut els tremolors i l’esglai, no abans. És un subtil canvi d’actitud. Vivim en un ordre que sobreposem a la natura, però que no deixa de ser una construcció humana, i per tant, arbitrària. No només perquè tot podria ser d’una altra manera (la divisió dels terrenys, la disposició de les coses, el seu ús, la propietat). Sinó perquè, sigui com sigui, mai no ens hi podrem sentir a casa. Fins i tot si és casa nostra. Almenys, no mentre ens hi relacionem amb aquesta actitud impersonal i abstracta.
És cert que seguim prestant atenció a les coses de fora: l’aigua, el pou… Però els tremolors de l’aigua els rebem amb esglai. Ja no hi ha desig d’unió, com amb la tarda desentelant-se, sinó inquietud, distanciament. Malgrat tot, l’afectivitat és quelcom que no controlem, que es comporta de forma autònoma. Els estats d’ànim se succeeixen els uns als altres, segons la seva pròpia llei, independent de la voluntat. I en això, el cor humà s’assembla a la natura, a la physis tal com l’entenien els grecs.
De fet, el cor reacciona mimèticament en contacte amb la natura, com si hi hagués una continuïtat entre dins i fora. L’olor de la mimosa és la nostra embriaguesa en sentir-la; els moviments de l’aigua del pou són els tremolors del nostre cor; en la paraula “gosadies” hi ha units el nostre desig i els colors de la tarda. Es dilueixen així les fronteres entre interioritat i exterioritat. Retrocedim a un estat anterior a elles, donant lloc a una imatge o una metàfora feliç.
I això, la imatge, la metàfora, la paraula poètica, és el que queda després de l’experiència. Potser com a senyal, com a record o com a indicació per a poder-ho repetir després, en la lectura. Efectivament, el poema és el lloc on succeeix i es repeteix el contacte entre natura interna i externa, entre consciència i terra.
- L’abril als cingles
A L’abril als cingles estem caminant per un camí de muntanya, el que puja de Vilaplana fins al poble abandonat de la Mussara. El poema comença constatant la diferència radical entre la terra i el territori: “La roca nua no s’avé amb els conreus, / és animal aspre i feréstec”. Cosa que es relaciona amb el dibuix absurd i arbitrari de les línies de l’hort a Febrer.
Ambdós poemes parteixen de la mateixa experiència: hi ha quelcom en la terra que es resisteix a ser domesticat, que és com “animal aspre i feréstec”. Quan ho sentim així, augmenta la distància amb el món humà, que es torna llunyà i absurd: “Al fons la vall trafica i empastifa / i envia gent a la natura pura / i plau la salvatgia a qui camina / i és tot més fosc per qui en vol viure.”
Però al mig del poema, trobem la manera de superar la distància amb la terra, de retornar-hi: experimentant-la eròticament. El poeta diu: “Els marges no temptaren els ciclops, / indiferents al reclam de les cuixes / d’una olivera revolcada / al llit del pedruscall”. La força i el dinamisme de l’olivera entre els marges ens crida l’atenció, suggereix un cos nu estès sobre el llit (dona o home segons el lector). I els constructors de marges són comparats amb els cíclops de l’Odissea, capaços de carregar i llençar enormes roques. Com ells, amb el seu únic ull, només saben veure la realitat d’una manera: matèria disponible per a ser explotada o utilitzada.
En efecte, potser els constructors de marges foren indiferents al particular erotisme de l’olivera amb els murs, al seu entrellaçament sensual. Però el poeta sí que hi és sensible, ja que ho poetitza, permet que emergeixi la paraula que diu aquest erotisme. La seva és una atenció eròtica, una entrega total a la terra que li restitueix la seva plenitud.
Aleshores, igual que la paraula poètica brolla de forma espontània i inconscient, també s’hi adhereixen espontàniament memòries col·lectives: “sigil contra els carlins, passes de maquis”. Amb altres d’anònimes, potser personals: “Uns jovencells es van partir una figa / i es van empastifar a mossegades”. I sentim que pertanyem a aquesta memòria, a la memòria d’aquesta terra, i per tant, a aquesta terra.
- Puig d’en Cama
El poema Puig d’en Cama narra la pujada a peu de tres amics d’edat madura, “arrossegant l’edat / i la salut desmanegada”, a aquest cim del Camp de Tarragona.
Entre ironies més o menys xifrades, hi trobem de nou l’erotització de la natura: “Al cel, el blau copula amb la grogor”. La llum i el cel s’entrellacen sensualment, d’una manera que convida a seguir mirant (aquest voler seguir mirant és una de les claus de l’erotisme). I paral·lelament, apareix el distanciament amb el territori humà: “L’engany sensorial transforma Reus / en una clapa i difumina enllà / el port tarragoní, la punta salouenca”.
Els tres amics experimenten aquest estat anímic com una renovació: “S’han engrescat, encara, constatant / el tremp desllorigat que els manté hissats”. L’ambigüitat humorística i eròtica de la paraula tremp i del verb hissar enllacen amb la còpula celestial del blau i el sol. La natura interna es revitalitza en contacte amb la natura externa. I aquesta unió poètica entre dins i fora s’experimenta metafòricament com una còpula. Entre el tremp desllorigat dels tres amics i la contemplació del cel. I entre la blavor del cel i la grogor del sol.
Evidentment, no es tracta de cap extravagància sexual. El que denota tot això és desig. La contemplació del paisatge engresca els tres amics, els rejoveneix, els trempa i els omple de desig. Desig de què? De cos, certament. Però de quin? No de cap home o dona, precisament (malgrat les bromes que els tres amics hagin pogut fer amb els verbs trempar i hissar). Sinó del cos de la llum, cos del blau, cos del cel (recordem el cel desentelant-se de Febrer)… Desig que el meu cos s’uneixi amb el cos de la terra. D’estar jo en ella i ella en mi. Desig de vida, de plenitud.
- Punta del Cavall
A Punta del Cavall, el poeta passeja per la costa de Salou a l’estiu. Està entre turistes, indistingible d’ells, “dissolt” en la massa de consumidors de platges. Però ja en el primer vers hi ha contemplació eròtica de la natura: “A l’entrecuix del rocam descarnat / florien lliris xafarders”. El clot entre les roques es compara amb un sexe femení d’on surten flors, com si la terra parís i els mateixos lliris es bolquessin “xafarders” per veure el sexe del qual surten.
Aquest estat d’ànim bolcat cap a la terra mobilitza un record: “M’he vist lliscant pels tobogans de sorra: / jo, criatura; dret, mon père désespère dalt”. El poeta mira les “petites dunes vergonyoses” igual que son pare el mirava a ell quan era petit i s’hi llençava. Quan ens obrim a la terra, quan sabem posar-nos per sota de les construccions tecnosocials, el cor recupera la seva memòria oblidada. Un tipus de records que podríem anomenar “del temps perdut”, per dir-ho a la manera de Proust. Aquells que no recordàvem, que ens sorprenen perquè irrompen des d’un fons ocult. Com un “llamp”, diu Nomen en un altre poema (Dafnis, passats els anys).
I aleshores, per contrast, apareix l’absurditat del món humà: “tip d’incivils pegots d’apartaments”, dels “casalots obscenament propers”. En el curs del poema anem transitant subtilment entre terra i territori, els estats anímics i els canvis d’actitud s’alternen. I de nou l’erotització de la natura: “La mar és atzurita enlluernada / dins la flaire animal de la figuera”. Nomen ens ho posa gentilment en cursiva per indicar-nos que és un préstec. Un vers del seu amic Xavier Amorós, del llibre Enyoro la terra. El Pradell de sempre (1961).
Per què aquest recurs a la cita? És pedanteria? Cultisme literari? No ho crec. Em sembla que el mateix entrellaçament de paraula i memòria, que el poeta estava tenint davant del mar i la figuera, l’ha portat a aquest vers com per associació espontània. El qual ja és, per aquest fet, indeslligable de l’experiència, i per això havia de formar part del poema. El lloc ha desvetllat el record del vers, i per això aquest vers ja sempre significarà aquest lloc.
En efecte, el poema no només és producte d’una experiència salvífica i renovadora de retorn a la natura i a la terra. Sinó que, un cop fet, és l’instrument per repetir-la de nou. Sempre que sapiguem, no pas mirar-lo a ell en comptes del món, sinó mirar el món a través d’ell. És a dir, no utilitzar la poesia com un entreteniment escapatori de la realitat, sinó com un mitjà per aprofundir-hi.
A la llum d’aquesta experiència originària de la terra, vinculada a la pròpia memòria inalienable (un record infantil, un vers familiar), el territori s’allunya fins a tornar-se irrisori i insignificant: “Salou, per art d’encantament, / s’esborra al fons en la calitja”. I a nosaltres ens deixa en un estat primigeni, adàmic, còsmic: “dissolt entre els turistes, m’he desorientat / fora dels límits d’una tarda immensa”.
- Tornar a l’origen per seguir endavant
Per acabar, voldria fer una reflexió sobre la unitat interna de l’obra publicada de Nomen. Com hem dit al principi, l’autor va donar a conèixer els seus principals llibres el mateix any 2022. Es tracta de poemaris formal i temàticament molt diferents. Però em sembla que no són peces aïllades, sinó moments d’una poètica de retorn a la terra que travessa la civilització, la memòria i el cos.
Nomen ens ensenya a mirar les convencions socials i culturals amb esperit crític i ironia. Ens convida a apreciar l’erotisme de la terra i a deixar que les memòries perdudes emergeixin com llamps enmig de l’embadaliment. Això ens relliga amb els nostres llocs viscuts d’una forma íntima i profunda. Molt més que la possessió material d’un terreny o l’adscripció administrativa a una nacionalitat.
La pertinença a un lloc la determina la capacitat de vincles afectius amb ell. I l’experiència, el temps, les memòries individuals i col·lectives, tenen una gran força vinculadora. De fet, si el naixement vincula amb una terra, és perquè ens dóna la possibilitat d’habitar-la, de tenir-hi experiències i memòria, fent que formi part del nostre horitzó vital. Per tant, el realment vinculant no és tant l’haver nascut en un lloc, com les experiències que hi tenim, el fet que formi part de la nostra vida.
Ara bé, perquè això pugui passar, primer hem de parar, sortir dels engranatges socials, econòmics i polítics convencionals, i tornar a començar. És a dir: “Tocar el / timbal / al bosc”, com dèiem al principi. En efecte, aquest nou inici està relacionat amb el retorn a la terra. Però no s’ha d’entendre com una regressió a una mena de primitivisme. No cal deixar la societat i anar a viure en algun espai verge. Ho podem fer, si volem, però no és necessari. Es tracta de, siguem on siguem, saber tornar a l’origen, al nostre origen: sentir el vincle amb els llocs viscuts, desvetllar la nostra memòria d’ells, erotitzar la terra.
Referències
Amorós, Xavier. (2013). Enyoro la terra: el Pradell de sempre, Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum / URV.
Garcia Querol, Ferran. (2023) Antoni Nomen: la ironia i l’ambigüitat com a forma de vida poètica. Revista del Centre de Lectura de Reus, Vol. 2023: 9a època, 2n quadrimestre.
— (2025) “Memento mori” d’Antoni Nomen. Revista del Centre de Lectura de Reus, Vol. 2025 : 9a època, 2n quadrimestre.
https://www.centrelectura.cat/revistadigital/memento-mori-dantoni-nomen/
— (2025b). La ingenuïtat en la poesia catalana. Dins de Filosofia en la poesia catalana [blog].
https://filosofiaenlapoesiacatalana.blogspot.com/2025/10/la-ingenuitat-en-la-poesia-catalana.html
Nomen Xatruch, Antoni. (2022). Esquerpes o bucòliques, Calonge: Adia edicions.
— (2022). Si això ha de durar, Valls: Cossetània.
— (2022). Ja no és ahir i encara no és demà, La Pobla Llarga: Edicions 96.