Una ciutat que ja està canviant
Parlar de canvi climàtic pot semblar, encara, parlar d’un futur més o menys proper. Però quan observem què està passant al nostre voltant, aquesta idea ja no es pot sostenir. Les temperatures augmenten, les onades de calor són més freqüents, llargues i intenses i els episodis meteorològics extrems formen cada vegada més part de la nostra experiència quotidiana. El canvi climàtic ja no és només una qüestió ambiental: afecta la salut, el benestar, la mobilitat, els espais públics i la manera com vivim la ciutat.
Davant d’aquesta realitat, les ciutats tenen dues grans responsabilitats. La primera és reduir la seva contribució al canvi climàtic. La segona, igualment necessària, és preparar-se per viure en unes condicions climàtiques que ja han canviat.
És en aquest segon àmbit on s’emmarca el Pla Director de Refugis Climàtics de Reus. Perquè adaptar una ciutat no significa simplement afegir alguns espais de refugi. Significa preguntar-nos com podem garantir que les persones puguin continuar vivint dignament quan les condicions climàtiques siguin extremes. On podrem descansar? On podrem trobar ombra o aigua? Quins equipaments oferiran confort? I, sobretot, com hi arribarem a aquests equipaments? Els itineraris seran prou confortables? Com ho aconseguirem? Com encararem aquest futur?
Aquestes preguntes ens obliguen a mirar la ciutat com un sistema.
No necessitem només refugis. Necessitem una ciutat refugi
Si pensem en un refugi climàtic com un edifici al qual acudim quan fa massa calor o massa fred, estem pensant en una ciutat fragmentada: aquí hi ha protecció i allà fora hi ha exposició.
La realitat urbana és molt més complexa. La protecció climàtica no pot dependre únicament de l’existència d’un espai interior confortable. També depèn del carrer que recorrem per arribar-hi, de l’ombra que trobem pel camí, de la possibilitat de seure, de disposar d’aigua, de la qualitat del paviment o de la presència de vegetació.
Els equipaments interiors poden oferir condicions de confort durant tot l’any i protegir-nos davant episodis de temperatures extremes. Però el refugi no acaba a la porta de l’edifici. El trajecte fins a arribar-hi també forma part de l’experiència climàtica de la ciutat.
Perquè, en realitat, no podem demanar a la ciutadania que camini més si els itineraris a peu són també itineraris de calor.
Aquesta constatació, aparentment senzilla, té conseqüències profundes en la manera de projectar l’espai urbà. Si volem afavorir els desplaçaments a peu i en bicicleta, hem de garantir que aquests recorreguts siguin també climàticament confortables.
Això significa connectar els equipaments amb els parcs, les places i els espais verds, i intervenir en aquells trams on aquesta continuïtat es trenca. Els corredors frescos són, precisament, aquesta oportunitat: una xarxa d’itineraris que permeti recórrer la ciutat en condicions de confort, especialment durant els episodis de calor.
Però aquesta xarxa no s’ha d’entendre com una infraestructura nova que construïm sobre una ciutat existent. Reus ja disposa d’espais que tenen un comportament climàtic més favorable. El repte és reconèixer-los, connectar-los i reforçar-los.
L’anàlisi elaborada en el Pla mostra que els espais baixos del territori, com les rieres i les zones de drenatge natural coincideixen sovint amb sectors que presenten temperatures superficials més suaus. Quan aquests espais coincideixen amb parcs, jardins i altres zones verdes, la combinació d’aigua, permeabilitat del sòl i vegetació genera microclimes més frescos que ja funcionen com a corredors climàtics.
A partir d’aquesta realitat existent, podem començar a construir una ciutat més preparada.
Els corredors frescos: quan el trajecte també és refugi
La idea dels corredors frescos introdueix una qüestió que considero fonamental: l’adaptació climàtica també és una qüestió de mobilitat.
El Pla parteix dels itineraris prioritaris de desplaçament i els creua amb la malla de carrers que actualment presenten un millor comportament climàtic. D’aquesta manera, és possible identificar els punts on aquesta xarxa es trenca, es debilita o queda desconnectada d’elements estructurals com els parcs, els passeigs o les rieres.
La proposta no és fer una ciutat més verda només perquè sigui més bonica, és fer-la més habitable.
Un corredor fresc ha de permetre caminar amb ombra, trobar llocs on descansar, tenir accés a l’aigua i transitar per espais on el paviment i la vegetació contribueixin a reduir la sensació de calor. Ha de facilitar, alhora, una mobilitat tova —a peu o en bicicleta— que no quedi condicionada per les temperatures extremes.
Això implica intervenir en els carrers, però també entendre que cada carrer forma part d’un sistema més gran.
Un tram d’ombra que no connecta amb cap altre espai confortable té un valor limitat. En canvi, quan aconseguim enllaçar-lo amb un parc, una plaça, un equipament o un altre tram de carrer confortable, comença a formar part d’una infraestructura urbana contínua.
L’objectiu és, per tant, cosir climàticament la ciutat.
Tres capes per construir confort
Per transformar aquests recorreguts no n’hi ha prou amb plantar arbres. Cal treballar l’espai urbà en diferents capes que funcionin simultàniament.
La primera és la canòpia urbana. L’arbrat és una infraestructura climàtica de primer ordre: genera ombra, redueix l’exposició directa a la radiació solar i contribueix a crear condicions ambientals de benestar. Allà on l’arbrat no sigui possible o necessiti temps per créixer, cal complementar-lo amb pèrgoles, tendals o altres sistemes d’ombra.
Tanmateix, plantar més arbres no és suficient: també cal pensar quins arbres plantem. En una ciutat que haurà d’afrontar temperatures més elevades, períodes de sequera i episodis de pluja torrencial, l’arbrat del futur haurà d’estar preparat per aquestes condicions. Això implica seleccionar espècies adequades i adaptar progressivament la canòpia urbana perquè sigui capaç de resistir millor els efectes del canvi climàtic. No es tracta només de tenir més arbres, sinó de tenir un arbrat capaç de sostenir la ciutat que tindrem.
La segona és l’escala de la persona. És la ciutat que toquem i habitem: les voreres, els paviments, els bancs, les fonts, els espais d’estada i la vegetació que tenim a l’abast. Un carrer pot tenir arbres i continuar sent poc confortable si les voreres són estretes, el paviment és completament impermeable o no hi ha cap lloc on descansar.
Per això, les intervencions proposades incorporen ampliacions de vorera, vegetació, mobiliari urbà, punts d’aigua i paviments permeables o drenants. Són elements aparentment petits, però que determinen de manera molt directa com experimentem l’espai públic.
La tercera és el subsol, una capa que habitualment no veiem, però que és fonamental. El sòl urbà ha de recuperar capacitat d’infiltració i d’emmagatzematge d’aigua. La incorporació de sistemes urbans de drenatge sostenible, l’augment de la permeabilitat i la reducció de superfícies impermeables permeten treballar simultàniament la gestió de l’aigua i la regulació tèrmica.
Així, renaturalitzar no vol dir simplement «posar verd». Vol dir recuperar part del funcionament ambiental de la ciutat.
El clima també és una qüestió de justícia urbana
No obstant això, hi ha una altra qüestió que no podem perdre de vista: el clima no afecta tothom de la mateixa manera.
Una mateixa temperatura no té les mateixes conseqüències per a totes les persones. La vulnerabilitat depèn de l’edat, de les condicions personals, de la situació socioeconòmica, de l’habitatge i també del lloc on vivim.
Per això, l’adaptació climàtica no es pot limitar a identificar on fa més calor. Cal saber també on viu la població més vulnerable i on existeixen menys alternatives per protegir-se.
El Pla creua la informació climàtica amb diferents indicadors socials i urbans per identificar aquests àmbits de vulnerabilitat. L’anàlisi considera, entre altres factors, la concentració de persones grans i infants, les condicions socioeconòmiques i les característiques del parc residencial.
Aquesta mirada és fonamental perquè adaptar-se al canvi climàtic també és una qüestió de justícia urbana.
No té el mateix valor un nou espai d’ombra en una zona amb moltes alternatives climàtiques que en un barri on una part important de la població disposa de pocs espais verds propers o viu en habitatges amb unes condicions de confort insuficients.
Per això, la xarxa de refugis ha de garantir cobertura, però també equitat en la cobertura.
Fer millor Reus mentre ens adaptem
Aquesta és probablement una de les oportunitats més interessants de l’adaptació climàtica: moltes de les actuacions que necessitem per preparar-nos per al futur són, alhora, actuacions que milloren la ciutat avui.
Un carrer amb més arbres és més fresc i, a més, és més agradable.
Una vorera més ampla permet caminar millor i a la vegada permet incorporar vegetació, bancs i espais d’estada.
Un paviment permeable ajuda a gestionar l’aigua i, de retruc, contribueix a reduir l’escalfament del carrer.
Un equipament amb millors condicions de confort és més eficient i més saludable per a les persones que l’utilitzen.
I un itinerari ombrejat permet caminar durant una onada de calor i també pot convertir-se en un espai de passeig quotidià molt més agradable.
Aquesta suma d’efectes és el que fa que l’adaptació climàtica pugui ser també una política de millora urbana.
El Pla Director aborda aquesta qüestió des de diferents escales —les persones, els equipaments, l’espai comú i el món natural— perquè totes formen part d’un mateix sistema.
Això és especialment important quan pensem en el món natural. La infraestructura verda i blava no és només un recurs paisatgístic. És part de la infraestructura que permet a la ciutat regular la temperatura, gestionar l’aigua, afavorir la biodiversitat i crear espais més habitables.
Reus no parteix de zero. Existeix una estructura natural i urbana sobre la qual treballar. El que cal és reconèixer-la com una infraestructura i donar-li continuïtat.
Una ciutat preparada és una ciutat més habitable
El gran repte ara és passar del Pla a la ciutat.
Això vol dir intervenir, però també mantenir. Significa plantar arbres i assegurar que arribin a formar una bona canòpia. Representa rehabilitar edificis tot garantint que siguin accessibles i confortables. Implica crear ombra a la vegada que es gestiona l’aigua i es recupera el sòl.
I vol dir entendre que la xarxa de refugis climàtics no és una infraestructura que s’activa només quan arriba una alerta meteorològica. És una infraestructura urbana que hem d’anar construint cada dia.
Una ciutat preparada per al canvi climàtic no és una ciutat tancada en si mateixa, protegida darrere d’edificis climatitzats; és una ciutat capaç d’oferir confort en els seus carrers, places, parcs i equipaments; una ciutat on les persones puguin moure’s, trobar-se, descansar i fer vida quotidiana sense que les condicions climàtiques extremes expulsin l’activitat de l’espai públic.
A Reus tenim l’oportunitat de construir aquesta xarxa a partir d’allò que ja existeix i d’allò que podem transformar. El Pla Director proposa reforçar els espais frescos existents, connectar-los amb els equipaments i els itineraris quotidians i completar progressivament aquesta malla perquè la ciutat sigui més resilient. Les intervencions plantejades busquen precisament recosir el teixit urbà i reforçar la continuïtat entre els diferents espais públics.
Potser, per això, més que preguntar-nos quants refugis climàtics té Reus, hauríem de començar a preguntar-nos quanta ciutat confortable podem oferir a les persones que hi viuen. Perquè el futur dels refugis climàtics no hauria de ser tenir més refugis, sinó aconseguir que, progressivament, tota la ciutat pugui funcionar com un refugi.
