Alzamora, Sebastià (2022). Ràbia. Barcelona: Proa.
La portada de Ràbia l’ocupa el primer pla de la figura d’un gran gos negre en contrast amb un cel blau i un baixíssim horitzó, elements que encapsulen la mirada del protagonista, per a qui la seva gossa ho és gairebé tot. El llibre inicia de forma abrupta, amb el relat en primera persona d’un home madur i la seva gossa Taylor en una illa mediterrània qualsevol. Ràbia podria ser el camí invers del clàssic il·lustrat Había una vez un perro [Un Jour, un chien], de Monique Martin, però en el cas de Ràbia, a la violència hi estan exposats amo, gos i tots els que viuen a l’illa. Els fets se succeeixen durant un breu interval de temps i són el receptacle del context en el que s’hi desenvolupen: els estralls del turisme de masses, droga, corrupció, pèrdua d’identitat, precarietat laboral… La ràbia de Ràbia no la té la gossa, sinó un sistema econòmic malalt que genera individus alienats, violents, frustrats. És aquesta ràbia la que s’emporta absurdament la vida de la gossa i també la d’un altre home. Front a tot això, el protagonista encarna una mirada crítica, introspectiva i puntualment apreciativa d’un temps polaritzat, convuls, complex, el nostre temps. Alzamora no té la solució a tot això i tampoc la cerca en la novel·la. Tanmateix en les seves pàgines, genera un espai en el que lector veu desplegar davant seu escenaris quotidians amb els que és inevitable ressonar: el propòsit de la pròpia vida, la mort d’un ésser estimat, la solitud, l’amistat. I així, el lector és subtilment l’interpel·lat sobre el sentit de tot plegat fins al seu trepidant i ambigu desenllaç.