Pere Cavallé, dramaturg del Grup Modernista de Reus

Escrit per | Amb data: | Articles | Arxivat a:

la terra pere cavalleContemporanis seus com Joan Puig i Ferreter, Plàcid Vidal i Josep Recasens van traçar-ne semblances o van enregistrar-ne I’activitat, amb més o menys atenció; Joaquim Santasusagna, que també el va conèixer, li va dedicar un article a la Revista del Centre dels anys vint i un bon passatge a la seva obra bàsica; molts anys després, Pere Anguera i jo mateix ens en vam ocupar des d’enfocaments diferents, darrerament, Xavier Ferré se n’ha ocupat amb molta més intensitat.

En aquest article, jo no puc intentar altra cosa que una aproximació a la seva activitat d’ escriptor de teatre. Pere Cavallé i Llagostera és recordat, sobretot, com a dramaturg , perquè en el teatre va esmerçar de manera continuada gran part dels seus esforços, però no va ser la seva única dedicació literària.

En un balanç ràpid de la seva literatura, podem afirmar que Pere Cavalié va ser un modernista, amb la matisació que va viure i escriure molts més anys que no pas el moviment amb què l’hem caracteritzat, circumstància  que obliga a aclarir que no tota la seva obra respon a l’ibsenianisme inicial, que la seva derivació cap a la comèdia amable encaixa malament amb les radicalitats simbolista i social que havien marcat la renovació de l’escena catalana. Acomplerts aquests advertiments, podem tomar a afirmar  que Pere Cavallé, per formació, per pràctica literària i per afinitats, va ser un modernista.

Penso que si, en comptes de que Reus, s’hagués traslladat a Barcelona de manera permanent, s’hauria integrat a la colla dels Josep Pous i Pagés i Antoni Rovira i Virgili  que s’agrupaven amb l’última lleva modernista al diari El Poble Català. De fet, Cavallé, impulsor i anima de Foment, l’equivalent reusenc del rotatiu barceloní, es va constituir en la més constant referència del catalanisme esquerrà a la ciutat i el seu perfil literari en els primers anys de segle coincideix força  amb el dels escriptors esmentats. Després, malgrat l’amistat amb el mestre Ignasi Iglésias i l’estrena d’alguna de les seves peces teatrals al Teatre Romea, les circumstàncies no van ser gaire favorables per a l’home de lletres. Pere Cavallé, que es va veure abocat, en paraules de Joaquim Santasusagna, a convertir-se en “el nostre màxim solitari”, aquell d’entre els escriptors del seu temps que menys reconeguda va veure la seva tasca amb relació en el mèrit. I encara falta l’estudi global que ens l’ha de fer conèixer bé.

Dintre la nostra història cultural, Pere Cavallé pertany, per edat i per ideologia, a la segona generació modernista, la que es va donar a conèixer als voltants del canvi de segle. Ell en concret va formar part de la colla modernista que a Reus va cohesionar Cosme Vidal, “Josep Aladern”, a partir de l’any 1897. Constituïen el grup, a més d’ells dos, Hortensi Güell, Màrius Ferré, Miquel Ventura, Plàcid Vidal, Ròmul Salleres, Xavier Gambús, Antoni Isern i Joan Puig i Ferreter. Es reunien a la llibreria La Regional que l’Aladern havia obert al carrer de Jesús, traçaven projectes que en bona part traslladaven a la ciutat els del grup de L’Avenç barceloní, notablement radicalitzats. La cèlebre definició de Miquel Ventura ens en forneix la instantània: “En filosofia, érem escèptics; en literatura, modernistes; en art, futuristes; en catalanisme, ultraradicals i en sociologia, àcrates”. És un bon retrat, tenyit d’ironia, malgrat les contradiccions aparents, perquè ja llavors Pere Cavallé figurava com a militant republicà. Les tertúlies de ca l’Aladern degueren imprimir caràcter en un Pere Cavallé assenyalat per la memòria de Joan Puig i Ferreter corn una persona sorprenentment madura per a l’edat que tenia en aquell temps, quan ja era l’anima de revistes literariofestives com  Lo Ventall, Lo Lliri o La Palma. Una part de la seva activitat posterior ho confirma la “Biblioteca Foc Nou”, per exemple, o l’estètica tardomodernista de la Revista del Centre de Lectura dels anys vint, quan ell era president de l’entitat. Sembla que Pere Cavallé, com Miquel de Palol o tants d’altres, respon a la caracterització d’aquest intel·lectual català desplaçat en temps de predomini de la Lliga Regionalista, respectat en el seu àmbit, amb un cert protagonisme, que no es lliura a la vida bohèmia i que, alhora, no arriba a escriure l’obra que probablement hauria pogut donar. L’any 1926, Santasusagna s’hi referia amb clarividència: “La seva actuació ha estat intensa, per bé que dispersa. No volem, de cap manera, creure que és acabada. Avui potser inclús, una mica distanciat dels corrents que imperen”.

pere cavalleEn efecte, el teatre de Pere Cavallé, l’única activitat literària que es perllonga amb constància i que permet observar-ne l’evolució, neix aferrat a la temàtica social que conreaven tants dramaturgs de l’època, encapçalats pel seu admirat Ignasi Iglésias, amb peces, entre altres, com Justícia en la terra (1898), La cegueta (1900), Aubada i posta (1906) i Brossa (1910) i se’n deslliga quan l’escena catalana ja no accepta aquesta modalitat. Llavors deriva cap a la comèdia Amor és joventut (1916), Els germans Ferrerons (1920), considerada per Santasusagna corn la més ben construïda, L’astuta dispesera (1928)-, el sainet o la revista –A Reus… enganxen (1921)-, lluny de les preocupacions de jovenesa. En aquesta segona etapa, només La Terra (1919) destaca pel plantejament del conflicte social, enmig de tant d’entreteniment.

En els anys de canvi de segle Cavallé va conrear una modalitat Iligada, amb freqüència, a la premsa: la prosa literària curta, tenyida gairebé sempre de decadentisme.

Als dinou anys i als quaranta-tres va publicar les seves dues series d’articles sobre festes i costums de Reus. Escrits els primer des de la immediatesa i des del record els segons, completen la caracterització del vuit-cents reusenc que havien emprès Antoni de Bofaruil amb Costums que es perden i records que fugen i Josep Güell i Mercader amb Coses de Reus.

Santasusagna va assenyalar la dificultat bàsica que va trobar Pere Cavallé, l’únic dels membres del Grup Modernista de Reus que va restar a la ciutat després dels primers anys: la solitud que accentua la desarticulació d’una cultura sense estat. Va intentar superar-la en un ambient massa advers: “Es fa dificilíssim d’actuar activament en un poble de poca categoria. Manca, més que altra cosa, el públic. Una part esquifida numèricament, que pot mostrar interès per les coses intel·lectuals, és arborada només de petiteses localistes. La joventut és ferotgement distreta per l’esport”.

Descarrega PDF Versió en PDF