El Centre de Lectura es fundà l’any 1859 per intel·lectuals, comerciants, administratius, petits empresaris compromesos amb la renovació del país i obrers que es movien en la línia d’unes idees progressistes. L’origen del teatre Bartrina, l’any 1905, presenta el mateix ideari que el dels fundadors del Centre: un grup de ciutadans que s’associen per afavorir el conreu de les arts, el teatre, la música, la dansa.
El Centre de Lectura havia gestionat durant la segona meitat del segle XIX els “Jardins de l’Euterpe” i havia programat alguna temporada al Teatre Principal. També havia proposat a la societat El Círcol de gestionar, conjuntament, el Teatre Circ (un teatre d’estiu, prefabricat, de fusta) però finalment, es va considerar millor disposar d’un teatre propi. El 1904 el Centre de Lectura disposa d’un teatre d’estiu als jardinets de l’entitat, amb gran èxit de públic, el que provoca que l’any següent, el 1905, s’hi fessin unes petites obres, es cobrís i es convertís en el Teatre del Centre de Lectura, avui Bartrina.
A la revista del Centre de Lectura del febrer de 1904, es publica tota una declaració d’intencions pel que fa a la necessitat de disposar d’un altre teatre a la ciutat, malgrat que ja funcionessin el Fortuny i el Teatre Circ. Llegim textualment “cal un altre teatre per revitalitzar la vida cultural de la ciutat. El teatre del Centre de Lectura neix amb la voluntat de fer cultura i apartar-se del teatre que es pot veure a la ciutat, perquè a Reus encara no ha arribat la modernitat, l’avantguarda cultural que ja floreix per tot Catalunya.
L’any 1908 arriba el cinema i s’hi instal·la un cinematògraf Gaumont amb la corresponent instal·lació elèctrica. Deu anys més tard, el 1918 s’inicia un nou procés de construcció i millora: es passa del gas a l’electricitat i s’enderroquen unes cases al carrer de l’Abadia per guanyar espai, tot mantenint l’estructura inicial. També el teatre del Centre de Lectura passa a dir-se Teatre Bartrina, en homenatge al poeta i activista Joaquim M. Bartrina, estretament vinculat durant la seva curta vida al Centre de Lectura. Aquesta reforma segueix un projecte de Josep Simó Bofarull i manté l’estructura original ideada per J. Batlle l’any 1905. La decoració anà a càrrec de l’escenògraf del Teatre Romea de Barcelona, Josep Rocarol. El Centre de Lectura torna a reivindicar la necessitat que té la ciutat d’un teatre dedicat a les arts escèniques, un altre teatre. Una necessitat que es va tornar a esgrimir setanta anys després, per endegar la definitiva remodelació del Bartrina.
Després de la guerra els teatres de la ciutat van ser intervinguts pel règim franquista i no fou fins als quaranta que van registrar alguna activitat, sempre vetllada, vigilada i censurada pels que manaven. Però a partir dels cinquanta alguna cosa s’hi anava fent: el Teatre de Cambra, fundat per Bonaventura Vallespinosa, ofereix una programació arriscada al Bartrina, programant a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Una jove Núria Espert hi va estrenar La veu humana, de Cocteau, traduïda al català per Vallespinosa. Això era el 1955 i 1956. Després el Teatre de Cambra passà al Fortuny durant dues temporades però va resultar un error i el 1958 va plegar veles. El 1962 l’Agrupació Pericial amb Xavier Amorós i Joan Ballester al capdavant ho torna a intentar fins al 1967. Ricard Salvat, Núria Espert, Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Fabià Puigserver, entre molts altres, participaren en tots aquests projectes.
Al Bartrina també s’hi projecta cinema comercial, que gestionen diversos empresaris. Els anys 1968 i 1970 es torna a crear el Teatre de Cambra i el 1969 neix el Cineclub, que avui encara programa pel·lícules en versió original. Els anys setanta la programació del Bartrina torna a tenir un cert nivell amb La Cuadra, de Sevilla, Els Joglars, els primers espectacles dirigits per Lluís Pasqual, com La setmana tràgica i Leonci i Lena… Els anys vuitanta el teatre necessitava urgentment una restauració i l’adaptació als nous estàndards que reclama un escenari de bo de bo. Hi havia un costat de l’escenari que topava amb una casa annexa i que calia enderrocar per tal de plantejar un nou projecte complet.
El 1983 es forma un grup de teatre independent a la ciutat, el Col·lectiu de teatre La Vitxeta que resultarà capdal en la recuperació del Bartrina. El 1988, quan s’inaugura el remodelat Teatre Fortuny, encapçala juntament amb el Centre de Lectura una campanya ciutadana per recordar i reivindicar la necessitat d’un altre teatre a la ciutat. El títol del manifest era “El Bartrina, un teatre necessari” i es comprometia, com així ho va fer, a generar continuades propostes, fent evident que un segon teatre, el Bartrina, podia tenir vida pròpia, plena d’activitat i contingut. El Col·lectiu de teatre la Vitxeta, des de 1983 va produir molts espectacles i va fer més d’un centenar de representacions al Bartrina. En una de les seves visites al teatre, Fabià Puigserver, reinvindicava: “Si deixeu que es perdi aquest teatre mereixeu pena de mort”. També, a partir del 1989, l’Institut Municipal d’Acció Cultural hi va programar temporades regulars que van contribuir a recuperar nous públics i a justificar la restauració de l’equipament.
La suma de moltes coincidències va permetre afegir la reforma del Bartrina a la llista de teatres que el Ministeri d’Obres Públiques, d’acord amb el Ministeri de Cultura, rehabilitava per tot l’Estat espanyol, amb un pla de suport a ajuntaments. Una gestió coordinada en la qual el Centre de Lectura i l’Ajuntament es van posar d’acord per tal de superar diversos requisits públics, el més important, la titularitat del teatre. El Centre de Lectura va ser molt generós i va cedir gratuïtament el dret de superfície del solar per trenta anys a l’Ajuntament amb la voluntat de crear un consorci que es gestionés conjuntament.
Entre els anys 1995 i 1997, es recupera el Bartrina, es remodela la sala mantenint el seu encant original, es dota d’una caixa escènica tècnicament molt preparada i pràctica per a tot tipus d’espectacle i se li afegeix un edifici annex, modern, amb façana a la Plaça del Teatre, amb camerinos, sales d’assaig i comunicació directe amb el Centre de Lectura.
El Bartrina remodelat i de titularitat municipal es va inaugurar el 21 de maig de 1997. Lluís Pasqual va muntar un espectacle especial, “Benvinguts”, amb textos de Frederica Montseny, M. Aurèlia Capmany, Montserrat Roig i Mercè Rodoreda que van interpretar les actrius Montse Guallar, Emma Vilarasau, Montserrat Salvadó i Dolors Juanpere, acompanyades per l’Orquestra Camerata XXI. La inauguració va durar deu dies, amb un cicle d’espectacles, coordinat pel mateix Pasqual, en què el propi director i Núria Espert van estrenar “La oscura raíz” de Garcia Lorca. La companyia d’Antonio Canales, Els Joglars, l’Orquestra de cambra del Teatre Lliure, el Col·lectiu La Vitxeta, … formaven part del cartell del cicle inaugural.
Els temps s’ha encarregat de demostrar la capacitat de generar activitat continuada. A partir de 1997 el teatre Bartrina ha tancat les temporades amb un alt índex d’ocupació. Setze anys després, conjuntament amb els altres teatres de la ciutat, continua mantenint viva la llarga tradició teatral reusenca.
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus