Plàcid Vidal: catalogador dels llibres de la Biblioteca del Centre de Lectura entre 1921 i 1924

Resum
L’escriptor Plàcid Vidal i Rosich (Alcover, 1881 – Barcelona, 1938) s’inicià en el món de la literatura amb el Grup Modernista de Reus (1897-1898), l’ideòleg del qual era el seu germà, Cosme Vidal (Josep Aladern). Eduard Toda –esdevingut cosí polític de Plàcid Vidal– s’encarrega de proporcionar una feina a l’escriptor: ajudarà a catalogar els llibres de la Biblioteca del Centre de Lectura entre 1921 i 1924.

L’escriptor Plàcid Vidal i Rosich (Alcover, 1881 – Barcelona, 1938) s’inicià en el món de la literatura amb el Grup Modernista de Reus (1897-1898), l’ideòleg del qual era el seu germà, Cosme Vidal (Josep Aladern). En aquest període, en què es familiaritza amb l’estètica del modernisme regeneracionista i es vincula amb les idees del catalanisme, Plàcid Vidal publica poemes i textos narratius breus –a la premsa local, sobretot– i el monòleg L’escala del crim (1898).

Seguint el germà, el 1899 es trasllada a Barcelona, on aspira a fer-se un lloc en els cercles literaris de primer rengle. Després dels reculls de poemes Les grans accions & Les soledats (1904) i L’amor artista (1909), el 1910 enceta la trilogia de Jordi Saura –alter ego de l’autor– amb la novel·la Les promeses amigues. El 1920, amb Els singulars anecdòtics, opta per endinsar-se en el gènere de la literatura del jo, convençut que pot deixar un testimoni valuós de les seves vivències i de les coneixences relacionades amb el món de la cultura; hi retrata una vintena de personatges amb els quals ha establert un vincle d’amistat, i que, com ell, han lluitat per aconseguir un reconeixement com a artistes. La favorable recepció del volum l’anima a seguir conreant aquest gènere: el 1925, fa una segona edició d’Els singulars anecdòtics, ampliada amb vint-i-quatre retrats més; i, el 1934, publica el llibre de memòries L’assaig de la vida, que tindrà continuïtat en el volum pòstum El convencionalisme de la vida (1972).

La primera edició d’Els singulars anecdòtics és ben rebuda i s’exhaureix. Els companys de Barcelona fan un sopar per celebrar-ho; i a Reus, on Plàcid Vidal tenia un petit estol de seguidors –epígons del modernisme– que el consideraven el seu mestre, entre els quals Antoni Fuster Valldeperes i Josep Martorell i Òdena, organitzen un dinar a l’ermita del Remei d’Alcover, a principis d’agost; a més dels amics, hi assistiran la mare i la germana del desaparegut Hortensi Güell –tan admirat i enyorat per Vidal. L’homenatge serà el preludi del festeig entre Plàcid i Amèlia, la germana d’Hortensi; l’escriptor té 39 anys i ella 30. El casament tingué lloc el 30 de gener de 1921, al santuari de la Misericòrdia, amb el vistiplau de l’erudit bibliòfil Eduard Toda i Güell –el qual, en morir el seu oncle, Josep Güell i Mercader, havia assumit el paper d’assessor de les dues dones–; i el matrimoni s’instal·là a Reus, a la casa pairal de la muller, amb la mare d’ella, al número 10 del Passeig de Mata.

Eduard Toda –esdevingut cosí polític de Plàcid Vidal– s’encarrega de proporcionar una feina a l’escriptor: ajudarà a catalogar els llibres de la Biblioteca del Centre de Lectura. Plàcid Vidal ho relata a El convencionalisme de la vida: «Pere Cavaller, president del Centre de Lectura, va enviar un ordenança a cercar-me: –En Toda vol que t’empleem com a auxiliar per a la catalogació de la biblioteca del Centre i no podem negar-li-ho […]. Ací, nosaltres, podrem donar-te molt poca mesada, perquè l’entitat, principalment en aquests moments de reforma de l’edifici, té moltes despeses i li cal la bona voluntat de tothom, com no ho ignora el teu parent, que també és protector nostre. […]. El president cridà la bibliotecària, [Francesca Farró, i] acordàrem amb ella que jo hi aniria els matins, per ajudar-la a registrar i catalogar els llibres de la biblioteca, que en aquells temps ja eren nombrosos i encara estaven gairebé tots desordenats; fins molts d’ells jeien amuntegats en els departaments de l’arxiu i a la golfa. Les principals col·leccions eren donatius d’Eduard Toda i de Miquel Ventura i Balanyà. El Centre de Lectura pagava el meu càrrec amb la considerable quantitat de cent vint-i-cinc pessetes mensuals, tenint-me ocupat solament mig dia.» (Vidal, 1972: 15-16). Sembla que Vidal ignora que el sou que cobra de l’ateneu, en realitat, prové de la generositat del mecenes Toda.

Gràcies a la bibliotecària M. Rosa Molas, he localitzat algunes fitxes manuscrites de Plàcid Vidal, corresponents a la Sala Ventura –per a la identificació cal·ligràfica hem recorregut a una carta manuscrita de l’autor. Però és impossible consultar els registres d’entrades bibliogràfiques del Centre de Lectura corresponents als anys en què hi treballà: tots els llibres de registres anteriors a 1936 es van perdre a causa del desgavell de la Guerra Civil –així ho explicà la bibliotecària Maria Martorell a M. Rosa Molas.

Al cap de poc temps, Pere Cavallé confia a Plàcid Vidal la revisió de les proves de la Revista del Centre de Lectura, i, com que ja li balla pel cap d’escriure noves siluetes per a una segona edició d’Els singulars anecdòtics, les anirà publicant en aquesta revista a mesura que les redacti. Però són uns anys en què l’escenari cultural reusenc no té gaires al·licients: tot fa pensar que aquest sector s’enyora encara de la iniciativa que caracteritzava Josep Aladern, tothora que hi ha una manca d’entesa amb els primers noucentistes locals –Prous i Vila, Santasusagna, Iglésies, Vallespinosa. Vidal ho explica a Josep M. de Sucre, en una carta datada el 4 de febrer de1922 (Biblioteca de Catalunya: Fons Borràs): «vaig escrivint i publicant en la Revista del Centre de Lectura […]. Aquí a Reus, amic meu, fora de la família, hi estic molt perdut […]. En Toda em va col·locar, interinament, en la biblioteca del “Centre de Lectura”, poca cosa, que hi vaig al dematí; i anem esperant…»

Per tot plegat, la família Vidal-Güell –el 1923 havia nascut M. Eugènia– exposa a Eduard Toda el desig de Plàcid de tornar-se’n a Barcelona. Toda els en dóna el vistiplau i recomana a l’escriptor que vagi a visitar Ventura Gassol, a la Secció de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i Joan Estelrich, a La Veu de Catalunya, per tal que li proporcionin alguna ocupació.

Després de bastants intents infructuosos, el retorn a Barcelona es fa efectiu a principis de 1924, gràcies a un nebot, fill de Cosme Vidal, que amplia el negoci d’una fàbrica de sobres perquè el seu oncle hi pugui treballar.