Monogràfic dedicat a les Dones del Centre publicat al 1r quadrimestre de 2020
Repàs breu pel contingut de la revista: les dones que han tingut a veure alguna cosa amb el Centre de Lectura, perquè potser abans no se’ls ha fet prou justícia; l’escriptora valenciana Isabel-Clara Simó, que ens va deixar el gener; informació sobre el Centre; les ressenyes, i informació variada, en aquest cas, però, tota sobre aspectes sanitaris. Aportacions diverses gràcies a gent també diversa que ho ha fet possible.
Ens endinsem en l’aportació de Cèlia Artiga i Esplugas de la mà de la Secció de Ciències de l’Educació a la qual va pertànyer. Un article que ens permet adonar-nos que fou una persona dedicada plenament a la pedagogia. S’incorpora, a més, la valoració que en fan els fills a través d’una entrevista i d’unes paraules prèvies que faciliten conèixer-la en un àmbit més íntim.
Teresa Bartomeu Granell, també coneguda com a Tissy, va néixer a Reus el 1889, tot i que la vida la va portar a allunyar-se’n. Va destacar com a musa de Carner, primer, i sobretot com a esquiadora, després, malgrat ser dona i, per tant, rebre els atacs propis de la moral d’una època poc avesada a veure les dones en aquest tipus de competicions. Amb el temps, la seva filla tornarà a Reus i, en concret, trepitjarà el Centre de Lectura on farà donació del quadre de Rusiñol que presideix la sala de converses.
Pionera femenina del periodisme escrit a les redaccions catalanes, Llucieta Canyà va publicar un veritable best-seller la dècada dels 30: L’etern femení, una obra que parlava dels atributs de la dona en la seva relació amb els canvis socials. Resident a Reus a partir del 1936 i apartada de l’univers periodístic de la capital catalana, Canyà va intentar reinventar-se amb col·laboracions al Diario Español tot resituant-se ideològicament en un règim com el franquista que deixava poc espai a les dones. Malgrat els seus esforços, el seu pas per Reus i per institucions com el Centre de Lectura va ser poc reeixit. Aquest article repassa els anys reusencs de Canyà i subratlla les tesis ja apuntades per l’escriptor Xavier Amorós i altres intel·lectuals reusencs sobre l’autoria de qui Josep Maria de Sagarra va definir com «l’eterna criatura empordanesa».
La jove Regina Figuerola va poder aconseguir treballar al Centre de Lectura com a auxiliar de bibliotecària, però realitzant aquesta funció i amb l’adveniment de la Guerra Civil Espanyola va rebre l’impacte d’una de les primeres bombes que l’exèrcit franquista va fer explotar sobre la societat civil reusenca i hi va deixar la vida. Tenia 19 anys.
Repassem el vincle de Rosa Magrané amb el Centre de Lectura, en concret amb la Secció Excursionista de la qual va formar part i de la qual va ser un membre actiu, però també els records personals que en té Joan Ballester Grau i que ens permeten conèixer-la més a fons com a persona.
Tot i que la figura de Teresa Miquel sí que ha estat prou reconeguda i estudiada, en aquest cas ens centrem en la seva aportació en relació amb l’ensenyament de català en una època en què fer-ho implicava, sovint, haver de moure’s clandestinament. Però ella amant de la seva llengua i conscient de la necessitat de conèixer-la bé, s’escarrassa a transmetre-la contra vent i marea. El Centre de Lectura esdevé important en aquesta tasca.
Maria Pascual (Reus, 1900 – 1982). Darrere d’una de les obres més emblemàtiques del fons
Glossa, centrada en aspectes biogràfics i culturals, de les bibliotecàries del Centre de Lectura durant els 50 anys ençà de la inauguració del casal actual de l’entitat, el 1921. El període va dels epígons del Noucentisme al darrer franquisme. La remembrança es focalitza en la figures de Plàcid Vidal, catalogador del 1921 al 1924 i, sobretot, en la de Maria Dolors Pujol, bibliotecària de 1922 a 1971 —tret d’un forçat parèntesi de més de 10 anys amb l’entitat tancada o ocupada—, que hi deixà una remarcable empremta personal.
