Cèlia Artiga i Esplugas

 |   |  Twitter

Cèlia Artiga Esplugas (Reus 1912-2000), mestra i pedagoga, va treballar tota la vida a favor de l’escola, on desplegà uns plantejaments didàctics i organitzatius renovadors i innovadors, arrelats a l’escola activa, i atípics en un context advers.

A través de les Escoles d’Estiu, de les Escoles Universitàries de Mestres i de l’Institut de Ciències de l’Educació va fer un treball cultural intens per tot Catalunya i Andorra. Va publicar El material escolar: parvulari i cicle inicial. I també el llibre L’Escola que jo he viscut: 1919-1977.

La perspectiva del temps ens ajuda a posar en valor les coses i, en el cas de Doña Cèlia Artiga (el «Doña» és intencionat, ja que és com la coneixien les parvulistes), ha estat així. Tot i que la seva vàlua com a persona i docent ja va ser reconeguda en el seu moment, va tenir l’honor d’inaugurar l’escola que porta el seu nom, cada dia més identifiquem en el seu llegat indicis del que avui ens ressona a tots com a innovació pedagògica.

Revisant els seus materials, cedits per ella mateixa al Centre de Recursos Pedagògics de Reus i el Baix Camp, trobem una planificació i gradació que ens parlen de treball autònom, de treball individualitzat i manipulatiu, de respecte als ritmes d’aprenentatge, d’organització d’aula, de motricitat fina, de psicomotricitat, de molts conceptes que avui posaríem sota el paraigua de les funcions executives tan importants segons l’evidència científica que aporta la neurociència al món educatiu. Canvien els noms però no els conceptes i ja sabem que no sempre el nom fa la cosa, encara que sigui molt important.

La seva planificació d’aula i la seva manera de gestionar-la encara romanen en l’imaginari dels professionals que van tenir la sort de compartir estones de treball amb ella. Els infants eren el centre de l’activitat i des de la calma, el respecte i un to de veu que no aixecava mai, acompanyava grups de fins a 40, o més, alumnes en el seu procés d’aprenentatge. No és un error tipogràfic, gestionava grups molt nombrosos fet pel qual va arribar a pagar de la seva butxaca una ajudant per dur a terme la seva tasca amb l’estàndard de qualitat que ella mateixa s’havia marcat.

Els que tenim la sort d’haver vist els seus materials, disponibles al Centre de Recursos, ens admirem de la cura, el detall i la reflexió que hi ha al darrere de cadascun d’ells. Podríem afirmar que en una època en què tots ens lamentem de la manca de temps, la seva tasca ens fa reflexionar sobre com la gestió i la priorització del temps  són fonamentals quan un estima la seva feina. Doña Cèlia va tenir cinc fills i, en sentir-los parlar, hom sap que la cura i l’amor que posava en tot allò que feia no era exclusiva de l’escola.  Ells ens ho poden explicar millor que ningú…

Hem convocat els fills de Cèlia Artiga: Francesc, Albert, Gerard, Cèlia i Núria Palacín Artiga per fer-los unes preguntes relatives a la seva mare, que han tingut la gentilesa de contestar.

Però abans de passar al qüestionari, hem mantingut amb ells una conversa per tal que, lliurement, parlessin d’ella. I, de manera resumida, això és el que ens han comentat:

La nostra mare era una persona molt intel·ligent, brillant en els estudis, alegre, amb un especial sentit de l’humor.

Molt amiga de les seves amigues, la majoria de les quals havia conegut quan estudiava per ser mestra.  Noies com ella, intel·ligents, maques, gens competitives i que es van estimar molt tota la vida.

Nosaltres vam passar gran part de la nostra infància a Ripoll, però abans d’anar-hi, vam viure uns anys a Castellar del Vallès, en una casa on a la nit baixava la tensió de les lamparetes. Amb una lampareta amb poquíssima llum, menjàvem farinetes. Van ser èpoques de postguerra ben complicades.

Tots els germans recordem amb molta emoció els anys viscuts a Ripoll. Vam fer innombrables excursions amb els pares, vam descobrir la natura, vam conèixer elements de la cultura catalana: les narracions de Folch i Torres, les poesies dels grans autors catalans.

La nostra mare va tenir sempre aquest tarannà de responsabilitat, de vocació per a l’ensenyament. De joveneta i com que la família li veia capacitats intel·lectuals, li proposaren d’anar a estudiar la carrera de mestra a Barcelona, on l’acollí un oncle que hi vivia. La situació econòmica era una mica precària, però ella se n’anà sortint i cada dia veia més clarament que aquesta era la seva vocació.  Era una persona molt il·lusionada amb tot el que feia.

Els anys passats a Ripoll els recordem com a molt feliços, però va venir una època dura i trista: el pare emmalaltí i morí. Van ser uns anys difícils.

Però la nostra mare no va claudicar: després de la mort del pare i quan tenia 44 anys, va fer unes oposicions per ser mestra en unes escoles de Patronat i les va guanyar. Va estar destinada a Ulldecona on va restar fins a l’acabament d’aquell curs. Hi va haver un moment en què els fills estàvem escampats: un a Terrassa, un a Ripoll, un al seminari, una filla a Saragossa en un col·legi de fills de mestres i l’altra en un col·legi de Madrid. Van ser uns anys molt complicats.

Finalment, va venir a Reus, a l’escola, com a mestra parvulista, i això va ser la seva vida: dedicació plena i entusiasta als més petits.

Els fills vam anar marxant del nucli familiar, un al seminari i els altres vam formar les nostres famílies; i ella es dedicava en cos i ànima a l’escola, i l’escola la feia viure. Sempre reinventava activitats o en recuperava de les que a l’Escola Normal de la República, durant uns anys, havia vist, o havia treballat amb Marta Mata, Angeleta Ferrer. Tot un exemple de mestra, mare i dona avançada al seu temps.

I acabem amb l’entrevista feta als fills:

–Vau ser alumnes de la vostra mare?

Als anys quaranta i cinquanta del segle passat nens i nenes anaven separats a l’escola. Per tant, els nois no la vam tenir com a mestra, en canvi la gran de les noies, sí

–La seva pedagogia transcendia l’escola i la notàveu en el dia a dia a casa?

No recordem que hi hagués separació entre el que era l’escola i casa. Ella va ser una mestra d’un sol cos i una sola ànima, els seus principis els aplicava a l’escola i a casa, indistintament.

La pedagogia d’ordre i pulcritud que utilitzava a l’escola era la que fèiem a casa. I també ens van educar amb el valor de l’austeritat, tant a casa com a l’escola es disposava de pocs mitjans ja que eren temps de postguerra.

–Què va suposar, quan éreu joves, tenir una mare tan dedicada a la seva tasca?

No tenim cap record d’abandó de la casa, dels germans o de la família per aquesta qüestió.

Però en els anys de la nostra adolescència van començar els problemes. Quan érem a Ripoll, dos dels cinc fills van agafar el tifus, una malaltia molt contagiosa i que en no haver-hi penicil·lina, posava en perill de mort els que l’agafaven. Als altres tres germans ens van enviar a Reus per no contagiar-nos.

Un altre greu problema va sobrevenir: al nostre pare se li va diagnosticar un càncer, que va resultar molt dolorós i llarg. I tenir cura d’ell va ser una prioritat per a la mare. Després de la mort del pare i quan els fills ja no necessitàvem la seva dedicació amb tanta intensitat, es dedicà amb cos i ànima a escriure, llegir i reflexionar.

–Quin és el millor record que en teniu?

Naturalment, dels temps feliços, de quan érem molt joves i tota la família anàvem d’excursió a la muntanya, a Núria o a la Molina, o bé a pescar al riu i ens hi quedàvem a sopar mentre es feia fosc. Els pares tenien un gran amor a la natura, i també a la literatura; en especial, a la poesia.

També en temps de vacances quan veníem a Reus i anàvem al mas de la família, al mas Artiga. Allí convivíem amb altres cosins i oncles. Observar els arbres fruiters, les gallines, tot era motiu de joia. Quan el pare emmalaltí, sempre vam poder comptar amb l’ajuda de la família de Reus.

Més en general, la seva dedicació a tots, el tracte, la seva capacitat d’organització, la seva intel·ligència, la seva força de voluntat. La mare era una persona molt intel·ligent. Va fer tota la carrera de mestra amb qualificacions de matrícules d’honor. També era una gran cuinera. Tots recordem, encara, plats de la mare que mai més hem trobat tan ben cuinats. També era la gana que es passava en aquells temps (tot s’ha de dir).

Era una persona senzilla, que no volia protagonismes. En diferents ocasions li proposaren que es fes càrrec de la direcció de l’escola on treballava, i només en un cas ho va acceptar, ja que no hi havia altra alternativa. I quan l’Ajuntament de Reus li va proposar la concessió de la Medalla d’Or de la ciutat, ella la va acceptar com a parvulista i com a reconeixement col·lectiu a les parvulistes.

[Una de les filles diu:] El meu record no deu ser gaire diferent del que té qualsevol filla de la seva mare. Quan ets petita és la font de les teves alegries, la persona que soluciona tots els teus problemes, t’ensenya a caminar, a parlar, a sentir. Més tard, d’adolescent, és la persona amb qui has de discutir sovint per anar conquerint el teu espai i conformant-te com a persona. D’adulta, és la mare amb qui comparteixes confidències i parles dels aspectes importants de la vida.

Potser hi ha dos fets que la poden diferenciar d’altres mares. L’un és que es va quedar viuda molt aviat i això va comportar que hagués de prendre moltes decisions en solitari. L’altre és que pel fet de ser mestra i d’estar en contacte constant amb joves, era més capaç d’entendre els problemes dels fills i sabia donar solucions amb menys dramatisme i més professionalitat.

Una particularitat que recordo és que quan les discussions arribaven a un cert punt i ja s’havien exposat tots els arguments, ella acabava amb un «tu mateixa», cosa que comportava que et passava la responsabilitat de la decisió.

–Si poguéssiu, què esborraríeu del vostre passat en comú?

Res. El nostre passat en comú comprèn les etapes més dures des del punt de vista econòmic (postguerra) i de salut (l’etapa de tifus dels dos fills i la malaltia del pare), però no hi ha res a esborrar. Els records de la infància són de felicitat, i la memòria de la malaltia del pare té moments durs i moments de malenconia, de tristor, però la memòria és selectiva i ja se’n cuida d’esborrar aquelles circumstàncies complicades.

–Què heu explicat als vostres fills de la seva àvia?

Els nostres fills van conviure feliçment amb l’àvia i en guarden el seu propi record. El que sí que aprofitem és qualsevol esdeveniment per fer-los saber que l’àvia va ser una mestra dedicada de manera intensa a l’educació dels seus alumnes, als quals respectava per damunt de tot i els atribuïa unes capacitats —reals— d’aprenentatge molt grans. Així doncs potser les dues virtuts més rellevants van ser el respecte i el treball.

Poder anar a casa de l’àvia era un motiu d’alegria i de festa, sempre hi havia sorpreses de jocs, treballs. Tenia una gran dedicació als més petits, i els més petits se l’estimaven molt; hi havia molta complicitat. Feia molta pinya amb la família.

Com a mestra els hem explicat que va tenir molt d’interès a traspassar els seus coneixements a una generació de mestres, amb els quals es reunia sovint.

Que tenia la virtut de tenir quaranta alumnes de pàrvuls en una aula i tots estaven atents. No sabem com se’n sortia, però era així. Segurament abans un mestre generava més respecte, però quaranta alumnes són molts.

–En quins comportaments de la vostra vida quotidiana reconeixeu la seva manera de fer?

La pulcritud, l’ordre, la constància en el treball, la capacitat de gaudir de les petites coses, el goig de la lectura.

La mare era una persona molt ordenada i remarcava que ser ordenat simplifica les coses i estalvia temps.

–Quines coses que us feia fer, o us feia tenir en compte, la vostra mare les heu fet fer vosaltres als vostres fills?

Casa nostra era la llar d’un matrimoni dedicat a l’ensenyament i 5 fills. Això vol dir que hi havia moltes coses a fer. La mare ens implicava d’alguna manera en aquestes feines. No crec que s’ho plantegés com un aprenentatge, sinó com una responsabilitat. I això ho hem intentat inculcar als nostres fills.

També l’interès per la cultura i la llengua catalana. A casa sempre hi havia hagut llibres, no una gran biblioteca, però sí llibres importants i molts de catalans. Tant el pare com la mare eren uns grans lectors i van tractar d’infondre aquest interès pels llibres a tots nosaltres. Quan havíem d’escriure a la família sempre ens ho feien fer en català, encara que féssim faltes d’ortografia.

Insistia que féssim les coses ben fetes, i quan tocava. No deixar les coses per demà, aprofitar bé el temps. Ella no estava mai parada, sempre estava fent alguna cosa.

Era una persona seria però cordial. Molt endreçada, deia que si s’és organitzat es guanya temps. Molt treballadora, no perdia un minut. Ja jubilada escrivia, feia punt de creu, i moltes coses més. Tots els fills tenim uns quadres d’abecedaris de punt de creu, i  quan en feia un, n’havia de fer cinc, un per a cada fill.

–I quines no? Per què?

Tots els ensenyaments de la mare els hem intentat traspassar als nostres fills.

–De tots els germans, quants s’han dedicat a fer de mestres?

Dos: la germana petita, la Nuri; i el mossèn, l’Albert, que han dedicat tota la seva vida professional a  l’ensenyament.

I aquí acaba l’article que la Secció de Ciències de l’Educació (secció a la qual ella va pertànyer) ha dedicat a la gran pedagoga Cèlia Artiga Esplugas, una persona que els educadors tenim com a referent de dedicació plena a la docència.

El Centre de Lectura la va nomenar Sòcia d’Honor i l’Ajuntament de Reus, com s’ha dit, li va concedir la Medalla d’Or de la ciutat.

Agraïm als germans Palacín Artiga les facilitats que ens han donat per entrar en el món més íntim de la seva mare. L’entrevista ha estat molt emotiva. Els fills han parlat amb gran estimació del testimoniatge de la mare i de com, juntament amb el pare, els va transmetre el respecte i el coneixement de la natura, del país i l’estima per la llengua catalana, en moments difícils. La calidesa de les paraules dels fills ha estat un homenatge més a la seva mare i l’hem rebut com un llegat molt preuat.