Llucieta Canyà (la Bisbal d’Empordà, 1907 – Barcelona, 1980).
En la línia d’altres dones com Mercè Rodoreda o María Luz Morales que van iniciar-se al periodisme en el primer terç del segle xx, l’autora empordanesa Llucieta Canyà va ser força coneguda entre els lectors d’aquelles dècades. Nascuda a la Bisbal d’Empordà el 1907, Canyà va encetar estudis de Magisteri i va introduir-se en el món de les redaccions barcelonines on va conèixer el seu primer marit, Miquel Poal-Aregall. Home de lletres més gran que Canyà, l’escriptor havia realitzat, durant les primeres dècades del segle xx, diferents assajos sobre la condició de les dones: Glosses femenines, Ço que deu ser el feminisme o La responsabilitat femenina, una temàtica que va continuar conreant tant en el gènere de la novel·la com en el teatral fins a la seva mort l’any 1935.
Amb el mèrit objectiu de ser la primera dona a tenir una secció diària, «Mon femení», al diari La Veu de Catalunya, propietat de Francesc Cambó i portaveu de la Lliga Regionalista, Canyà va practicar un «articulisme d’orientació adreçat a les dones» (Altés, 2007: 78). Entre els àmbits d’interès de l’empordanesa, la mateixa Altés cita «els costums i les tendències socials, el feminisme i la cultura» desenvolupats en un estil en què dominava l’ús de «la primera persona» i en el qual sovint era «una de les protagonistes dels seus articles». Amb escassos precedents femenins[1] en el món del periodisme, Canyà va caracteritzar-se per atiar algunes polèmiques públiques com les que la van enfrontar amb el periodista Domènec de Bellmunt (pseudònim de Domènec de Pallerola) en relació amb la festa de les modistes,[2] anomenades aleshores «llucietes»; amb Enriqueta Sèculi, respecte al nom del Club Femení i d’Esports de Barcelona, o amb el mateix Josep Maria de Sagarra.
Amb la intenció de subratllar el seu perfil intrèpid, Canyà també presumia d’haver estat la primera dona a entrar a l’Ateneu.[3] Ploma sempre controvertida amb una popularitat creixent a causa del seu afany polemista i les seves nombroses conferències sobre el feminisme i el paper de la dona,[4] aquest tarannà va suscitar que Canyà (i, per extensió, el seu marit Poal-Aregall) fos objecte de sàtira contínua del setmanari satíric El be negre. Precisament pel seu atreviment de polemitzar amb el mateix Pompeu Fabra per l’ús dels relatius, el setmanari la va rebatejar com a Llucieta Quinyà, un aspecte que, diligentment, assenyala Xavier Amorós (2000: 187):
L’atreviment de la parella, del binomi, del matrimoni, no mirava prim i el duo Poal-Canyà, sense que el Poal sortís a la fresca, firmat sempre Llucieta Canyà, va iniciar un atac crític contra el mestre Pompeu Fabra per un tema de relatius. La firma de Llucieta Canyà acusava Fabra de no aprofundir com calia en els matisos entre el que i el qui.
Com una mena de precursora de l’actual fenomen dels autors mediàtics, Canyà va compatibilitzar l’ofici periodístic amb la publicació d’un autèntic best-seller de l’època: L’etern femení (1933). Tan bon resultat va donar el llibre que, esporgat de la part més avançada com la participació femenina, va continuar publicant-se al llarg del franquisme. Segons Amorós (2000: 186), Joaquim Santasusagna va referir que aquesta obra havia sortit, en realitat, de la ploma de Poal-Aregall qui «desil·lusionat pels pobres resultats de la seva literatura» va tirar endavant «una operació entre pigmalioniesca i ciranesca» que va articular «una escriptora fantasma» a la qual Canyà posava cos. Per Amorós, aquesta afirmació de Santasusagna (que era redactor del diari Les Circumstàncies i es cartejava amb companys dels diaris barcelonins La Publicitat o La Veu de Catalunya) mereix tot el crèdit. Per a l’escriptor reusenc, L’etern femení era «pseudofeminista, d’una visió burgesa, vulgar i conservadora de la condició femenina, amb un tocs de modernitat epidèrmica».
Respecte a l’èxit editorial de L’etern femení cal tenir en compte que, a banda de la personalitat atrevida de Canyà, un dels esquers literaris amb què comptava era el pròleg del poeta i escriptor Josep Maria de Sagarra, que hi plasmava que:
tractant-se de Llucieta Canyà, el pànic que em fa la paraula «Feminisme» es converteix en aquell somriure que en produeixen els espectacles en els quals hi juguen com a primers actors la gràcia, la trapaceria, l’alacitat i, perquè no, les llàgrimes, unes llàgrimes fresquíssimes que no arriben a alterar el rosat de les galtes ni perjudiquen el rímmel.[5]
Uns mots que traspuen la lleugeresa –quan no la carrincloneria– i la insubstancialitat dels consells oferts per Canyà a les dones en el que arribaria a ser el seu volum més popular i recordat al llarg de la seva carrera editorial.
El curt estatge de Canyà i Poal-Aregall a Reus
Ben aviat, la salut de Poal-Aregall va donar un tomb a la situació d’una parella acostumada a moure’s pels ambients periodístics i intel·lectuals de Barcelona, on gaudia de la popularitat d’aquesta obra editorial. Membres de l’aleshores recentment creada Associació de Periodistes,[6] Canyà i el seu marit, convalescent «d’una delicadíssima operació»,[7] es van va establir a Reus l’estiu del 1935.[8] Entre el juny i el setembre d’aquell any, Canyà va escriure mitja dotzena de col·laboracions[9] al diari de tendència catalanista conservadora Avui[10] tant al suplement anomenat «Pàgina de la dona» com en diferents parts del periòdic. En aquestes col·laboracions tractava temes com el divorci (que definia com una plaga) o el paper moral que les mares havien d’exercir sobre les filles joves. Urgentment traslladats a Barcelona per una recaiguda del malalt, Poal-Aregall va traspassar el 5 de setembre de 1935,[11] un fet que va provocar la desaparició d’aquestes col·laboracions durant la tardor i l’hivern del 1935 fins a la represa el 27 de febrer de 1936.[12] Una aturada de les col·laboracions periodístiques a Reus que no va impedir que Canyà participés, almenys, en un acte de propaganda al Casal Democràtic Catalanista el mateix febrer del 1936[13] abans dels imminents comicis.
Segon matrimoni de Canyà
Tot fa pensar que uns mesos abans de la mort del seu primer marit, Canyà havia coincidit a Reus amb el seu primer nuvi, el pediatra Santiago Manresa Bufé,[14] instal·lat a la ciutat i amb consultori mèdic al carrer Llovera número 18. En tot cas, la mort del seu primer home i l’inici del conflicte bèl·lic donen un nou tomb a la vida de la periodista, que es casa en segones núpcies amb Manresa i passa, com a mínim, part de la Guerra Civil a Reus. De fet, l’any 1936 és el que consta a l’exemplar de L’etern femení dipositat a la biblioteca del Centre de Lectura amb la següent dedicatòria: «Al Centre de Lectura de Reus i a les dones que estimen la cultura i les qualitats femenines, que ens fan responsables i aptes en totes les ordres de la vida.»[15]
Coincidint amb aquesta residència reusenca, els camins de Canyà i Amorós es creuarien fugisserament en ple conflicte bèl·lic, una trobada que l’autor reusenc relata deliciosament al llibre primer (1941-1950) de Temps estranys.[16] Es desconeix si Canyà i Manresa van passar-hi tota la Guerra Civil a Reus, tot i que sembla estrany que l’escriptora no participés, per exemple, en la crida feta als intel·lectuals i artistes catalans per contribuir a la reconstrucció del Centre de Lectura després del bombardeig del setembre de 1937.[17] Segons la periodista Maria Àngels Casademont,[18] l’exercici de la medicina en zona republicana per part de Santiago Manresa va passar-li factura amb els guanyadors de la guerra: «després que els nacionals tanquessin en Manresa a Burgos per haver fet de metge en zona roja. Li’n va treure na Llucieta amb un parell de trucades a Cambó», una circumstància que, de confirmar-se, suma destresa a una dona que va presumir de gosadia.
Les col·laboracions a Mundo femenino
En tot cas, l’agost del 1942 Canyà i Manresa resideixen de nou a Reus des d’on la periodista escriu a l’antic company Manuel Brunet[19] (Romano) per, entre altres coses, demanar-li «un articlet» per al Diario Español de Falange Española Tradicionalista y de las JONS[20] on publicava des del juny d’aquell any. En aquest mitjà els articles de Canyà, ara castellanitzada com a Lucía Cañá, es van restringir a la secció «Mundo femenino» de manera similar al que havia fet a La Veu de Catalunya abans de la guerra. «Ciertamente, presentar a nuestros lectores a “Llucieta”, es hacer algo así como regalar un clavel a jardinero», s’explicava als lectors del mitjà tot fent èmfasi en el to «de absoluta sinceridad y mesura con que trata los más diversos temes».
«Las diferentes mujeres con los distintos cigarrillos, se pueden traducir poco más o menos así: despreocupación, frivolidad, holgura económica, anzuelo, vida fácil, pocas preocupaciones, egoismo, invitación al vals de la vida o desmesurado aburrimiento…», sentenciava la periodista empordanesa a l’article que va titular «La disputa del tabaco». De forma hàbil, el text de Canyà es referia a un altre article del periodista i amic, Manuel Brunet, que havia publicat sota pseudònim a una revista de Barcelona i que havia fugit de Catalunya al final de la Guerra Civil. En aquesta revisitació periodística a l’enfrontament amb el periodista tarragoní que tanta fama li havia reportat, Canyà va aprofitar per atacar «aquellas intelectuales marxistes» que van estar en contra del seu parer en l’esmentat conflicte i se situa per damunt del bé i del mal en assegurar, en un exercici de reafirmació ideològica, que mentre la criticaven «los diarios de tendencias contrarias a las nuestras» ella es mostrava «serena, transparente, segura, consciente, firme y sonriente».
Accentuant la línia conservadora, l’altre temps periodista de La Veu de Catalunya escriu frases tan punyents com aquesta: «el noventa y nueve por ciento de las infidelidades del marido son hijas de la tontería de la mujer» que apareix a l’article «Máximas de la Rochefoucald y mías». «El laboratorio de la “media” felicidad», «Ellos… y nosotras», «Carta a una amiga», «El laboratorio de la felicidad», «Los años de la mujer» i «El flirt» són alguns dels títols que formen part de la tasca periodística d’aquesta breu etapa que l’abril del 1943 ja havia acabat i on es poden resseguir els grans tòpics sobre la dona que quadraven com un guant amb la mentalitat franquista. D’aquesta manera, per exemple, Canyà titlla d’«insensata una mujer que deja en manos del servicio una función doméstica tan importante como la cocina» alhora que respon a una consulta d’una dona que parla de l’afició al futbol del seu marit dient-li que s’aprengui «de memoria el reglamento de fútbol» i cridi «en los partidos de máxima rivalidad» per adherir-se a la «sublimación» de l’espòs per aquest esport.
Es pot veure, doncs, que qui havia trencat, en certa manera, motlles en participar en el món periodístic principalment masculí, reivindicava durant aquesta etapa la submissió femenina i permetia «el flirt» innocent tot advertint que «la mujer casada no se debe a sí misma» i que «un paso dado en falso» esdevindria «un perjuicio a los que quiere». Continuant amb els tòpics més ancestrals, l’autora gironina assegurava en una altra col·laboració d’aquest moment que «el hombre» era «niño al fin», en mans de la dona, amb l’objectiu de reivindicar el poder seductor i sibil·lí femení davant del masculí. En el marc d’aquestes col·laboracions, la periodista també va assajar algun article amb voluntat literària. Un d’aquests exemples es va publicar el 27 de setembre del 1942 sota el títol «Mi fin de verano» i fa referència al canvi estacional amb voluntat de suggerir un text líric que –en realitat– es percep clarament artificial.
La durada de les col·laboracions de Canyà al Diario va ser breu i la secció que les acollia ja havia desaparegut la primavera del 1943 tot i que la relació amb el mitjà es devia mantenir com a mínim fins al 1944 quan Canyà va escriure un article breu que duia per títol: «Gracias, por la cortesia», en què felicita els assistents a un certamen de dibuix i aquarel·les que es va fer a l’antic Centre de Lectura. Tot i la desaparició de les seves col·laboracions de manera fixa, la voluntat de reservar un espai adreçat a les lectores femenines tindrà noves etapes en aquest diari.
Reus a les cartes de Canyà
«Si no fos que no em plau Reus, casi us podria dir que soc feliç» se sincera Canyà amb Brunet el maig del 1945. De fet, el 1942 l’escriptora ja li havia descrit la ciutat com «una terra de jueus cristianitzats, bona gent, dinàmica i negociants com els seus avantpassats», el que atès el context del moment es pot interpretar més aviat com una crítica. I és que la idea que Catalunya acabava, metafòricament, al riu Llobregat ja era una idea recurrent entre els membres de la redacció de La Veu de Catalunya, segons recorda Xavier Amorós que li va transmetre la mateixa Canyà el 1952. Tot i la subtil incomoditat que es percep en les descripcions de la ciutat adreçades al seu remitent, Canyà reitera persintentment les seves invitacions a Brunet a visitar-la a la casa seva i detalla circumstàncies personals i familiars en àmbits com el religiós que tan bé incardinaven amb el pensament i la vida de l’empordanès.
Més enllà de l’interès que pogués tenir a congraciar-se amb els vencedors de la guerra, sembla que les simpaties de Canyà van evolucionar cap a postures favorables als règims autoritaris i, en l’àmbit religiós, cap a postulats propers a l’Opus Dei, segons un reportatge de Xavier Cortadellas publicat a la Revista de Girona. En matèria política, és significatiu, per exemple, el comentari que va escriure a les esmentades cartes al company de professió, Manuel Brunet, Romano. El maig del 1945, escrivia:
La vostre valentia em va impresionar, com m’ha impresionat la noblesa del gran Oliveira Salasar, en ordenar dos dies de dol per en Hitler. I aixo que aquest darrer, no es pas sant de la meva devoció. Com m’ha impresionat la moció d’un diputat, anglès, protestant per l’assassinat bestial de Mussolini.
Posteriorment, el 1948, Canyà no té tampoc recança de demanar al seu amic una menció en «les vostres altes divagacions i clares veritats de cada setmana» per reforçar la publicitat de la quarta edició de L’etern femení que assegurava li havia «costat moltes pessetes». Coincidint amb la millora de la posició de Brunet en la carrera periodística de la postguerra, Canyà li informarà el 1953 que ha presentat una composició poètica al certamen de Peralada («Retorn el Vell Casal Empordanès») i es queixa que altres participants han contactat amb el secretari o el mateix Pla per intentar guanyar el premi. Finalment, Canyà serà una de les guanyadores del certamen, un premi que assegura en les seves cartes que oferirà al Santuari de Santa Teresita de Lleida. Malgrat tot, l’alegria de l’autora es veu apaivagada per l’absència del seu nom de la crònica de La Vanguardia que signa mossèn Juanot per comentar-ne els resultats. La periodista critica amb ràbia en una carta a Brunet aquesta absència a l’esmentada crònica:
Els «clans» periodístics són una mena d’intocables que ningú pot atansar-s’hi. Els únics que cal dir-ho per honor seu, són els del Correo Catalán, que reben amb els braços oberts d’una manera cristiana, els que necessitem d’ells. No parlem dels de Destino.
Un accidentat pas pel Centre de Lectura de Reus
Amb la reobertura el 1948 «d’un controladíssim» Centre de Lectura per evitar-ne vel·leïtats contra el règim, l’escriptora gironina va incorporar-se a la reestablerta Secció de Literatura i Idiomes que, inicialment, va presidir el reverend Josep Maria Castellà (Roger Catalunya) i en la qual Josep Maria Arnavat actuava de secretari i Canyà en formava part com a vocal, juntament amb Antoni Correig. Per part de la junta directiva, els delegats eren, inicialment, Lluís Grau i Joan Besora. A títol anecdòtic, cal indicar que Llucieta apareix sovint citada com a senyora Canyà de Manresa.[21] Posteriorment, aquesta composició es va alterar i, fins i tot, es va crear una subsecció, la dels Amics de la Poesia, emparada pel Reglament del Centre.
Si no fos per la descripció memorialista complementària d’Amorós, el cert és que aquestes actes serien un element escàs d’informació. En relació amb les gestions que l’empordanesa devia realitzar en aquests primers moments, el seu nom, vinculat a accions concretes, tan sols hi apareix en un parell d’ocasions. La primera de les quals és el 2 de gener del 1949. En aquesta data, Canyà comunica a la resta de membres el pressupost que l’escriptor Díaz Plaja ha demanat per impartir una conferència al Centre: mil pessetes i dues-centes més en concepte de despeses.[22] Molesta amb la gestió realitzada per Besora per aconseguir nous fons per a una representació teatral en la qual, segons Amorós, es van perdre «bous i esquelles», Canyà va iniciar una aproximació estratègica a Amorós tot suggerint que en el futur fos ell qui s’encarregués d’aquests actes amb motiu de l’èxit dels Festivals de Primavera al Fortuny, que l’escriptor havia realitzat amb anterioritat durant els anys 1946 i 1948 amb l’ajuda d’Eulàlia Amorós, Paqui Aguadé i Jaume Aguadé.
De fet, l’autora ja tenia en el seu punt de mira Amorós i el va cridar a casa seva on li va confiar que estava escrivint «una comèdia moderna, innovadora, de roent actualitat i que pensava estrenar-la a Barcelona», uns atributs que en llegir les memòries de l’autor comprenem que el reusenc no compartia en absolut. Segons comenta l’escriptor reusenc, Canyà va ensenyar-li uns folis amb «frases de vulgaritat literalment espantosa» i amb nombroses «faltes d’ortografia» que es referien a l’obra L’amor té cops amagats, estrenada, finalment, el 1954 al teatre Romea. Amorós també destaca que l’autora li va dir que donaria l’obra a Josep Maria de Sagarra perquè li busqués «un corrector d’estil», una afirmació que el reusenc va interpretar aleshores (i continua fent-ho avui) com a buscar «un negre». Davant els suggeriments de Canyà de llegir l’obra, Amorós s’hi va negar, fet que indubtablement deuria incidir en l’enemistat que l’autora li va professar des d’aleshores.
Segons el llibre d’actes de la secció del Centre de Lectura, el febrer de 1949 Correig comunica als membres de la Secció que un nucli de joves s’ofereix a constituir-se en un grup anomenat Amics de la Poesia, una decisió que, a la llarga, tindrà conseqüències en la relació entre Canyà i Amorós. Els membres de la Secció de l’ateneu reusenc acorden que aquest grup s’adhereixi a la secció, però que funcioni autònomament sota l’enllaç de Xavier Amorós.[23] Per a l’escriptor reusenc, les males arts de Canyà van fer que l’empordanesa advertís a un dels convidats, Octavi Saltor,[24] «del risc que corria desplaçant-se a Reus on aquell grup de rojos-separatistas li havien parat un parany», una advertència de la qual no va fer cap mena de cas.
Defenestrada el 1952 de la Secció de Literatura i Idiomes del Centre de Lectura contra la seva voluntat, aprofitant un canvi de vocals mitjançant una maniobra impulsada per Josep M. Arnavat, Ramon Amigó i Xavier Amorós. Aquest darrer escriptor reusenc recorda a les seves memòries[25] com l’escriptora gironina va encaixar malament el seu descalvacament: «Va ésser també ella qui, en aquella mateixa època, va alertar de la nostra activitat a l’autoritat governamental de Tarragona», explica Amorós al primer dels seus volums memorialístics, de manera que la llista dels 50 integrants dels Amics de la Poesia va acabar «damunt de l’escriptori del governador militar provincial» encapçalada, misteris de l’alfabet, per la mateixa triple A (Amigó, Amorós i Arnavat) que havia treballat per la seva defenestració. En el cas d’Amorós, la denúncia podria haver estat especialment nociva ja que aleshores es trobava fent el servei militar a Tarragona i tan sols gràcies a la gestió fortuïta «d’un bon amic d’infància i joventut, que també ho era d’aquell jerarca» qui va fer desaparèixer la llista i va donar la cara pels denunciats.
En una època d’equilibris precaris, el pas de Canyà pel Centre de Lectura va crear anticossos generalitzats ben aviat entre els que no eren addictes al nou estat de les coses, tal com ho mostra una carta de Josep Iglésias al doctor Salvador Vilaseca, que publica l’historiador Xavier Ferré en una obra dedicada a la trajectòria de Ramon Amigó.[26] En ella, Iglésias li explica prèviament a aquesta modificació de la junta que Amigó ha dimitit de la Secció perquè «amb la Llucieta Canyà no hi ha res a fer». En la mateixa missiva recomanava que els Amics de la Poesia es constituïssin «en junta de la secció de Literatura sense les noses de la Llucieta». Queda clar que, almenys a Reus, Canyà no va saber incardinar amb qui mirava de fer una represa cultural i lingüística després de la Guerra Civil.
Del pseudofemenisme a l’únic destí de la dona
«Quina plaga això del superconfort, el naylon, els “haigas” i les neveres elèctriques! Tot plegat, fa tant mal com el comunisme!» exclama l’autora en una carta del 1952 dirigida a Brunet per mostrar la seva oposició a un consumisme incipient que tendia a alliberar les dones de les seves tasques més tradicionals. Aquesta evolució cada cop més conservadora també s’endinsarà a poc a poc en la seva obra i en el seu títol més conegut, tal com ho demostra que la versió castellana del 1960 de L’etern femení prescindís directament de la part política i social per elaborar un text més popular. «Trobarà la felicitat la dona moderna?», «Ha de col·laborar el marit a les tasques domèstiques?» i «La nova Eva sabrà fer feliç al nou Adan?» són alguns dels apartats que substitueixen els antics que abordaven la qüestió del feminisme, el paper de les dones als ajuntaments i a les organitzacions, escrits durant la Segona República. Una intenció que –de fet– ja mostra la seva introducció quan assegura que «malgrat tots els modernismes, la dona busca i rebusca el seu únic destí: trobar un home que l’estimi i la porti a l’eterna cabana de l’amor, de la casa». Si les seves idees conservadores es reafirmen en reeditar el seu llibre més emblemàtic, la nova fórmula pensada per aprofitar el bon resultat del seu best-seller, L’etern masculí (1960), fa encara un pas més enllà en titllar de descarades les minyones en una suposada temptativa d’atrapar nois innocents a les cases on serveixen, un pensament classista que encara avui encén Xavier Amorós. I és que Canyà va afirmar, entre altres perles, que:
[…] a moltes noies del servei els han pujat els fums al cap, i en comptes de procurar-se un capitalet per a la vellesa, només pensen em el luxe i el divertiment. Però, mentrestant, aquesta mena de minyones, quan es fica per les cases, fa de les seves. I és possible que conquistin el fill, el noiet de catorze, quinze o setze anys…[27]
Malgrat les dificultats per seguir al món periodístic i literari que devia comportar trobar-se fora de Barcelona, l’empordanesa va continuar intentant fer-se un lloc en les lletres i els escenaris de la postguerra. Així, L’amor té cops amagats es va representar al teatre Fortuny de Reus per primer cop el 1954 després d’estrenar-se al Romea de Barcelona. En una entrevista publicada al Semanario Reus en ocasió d’aquesta estrena, Canyà es vanta no només de les elogioses crítiques dels diaris barcelonins sinó també d’haver triat la capital del Baix Camp per la representació després de Barcelona a causa de la seva «simpatia» cap a la ciutat a la qual –assegura– considera la seva «segona pàtria». De fet, el 1953 ja escrivia les seves cartes des d’una cèntrica adreça de Barcelona, tot i que assenyalava al seu destinatari que havia anat a Peralada des de Reus acompanyada del seu marit. Així mateix, Amorós comenta en les seves memòries que a mitjan anys cinquanta l’autora va desaparèixer de la ciutat on, pel que sembla, no va saber trobar un lloc social i professional del seu interès.
Després de les bones crítiques rebudes per l’estrena reusenca de L’amor té cops amagats, la reposició de L’estudiant de Girona a Reus una dècada després va obtenir una dura crítica signada per Orlando al mateix Semanario que havia entrevistat l’autora escassos anys abans. Segons el crític, l’obra de Canyà era «una comèdia de tipus amorós sense complicacions de cap classe, fins a tal punt, que al terme del segon acte ja es preveu com finalitzarà». La mateixa crítica afegia, a més, «que el que podria ser una intensa obra denunciant el plantejat i l’important problema de l’amor per diners, queda relegat a una simple comèdia».
Una trajectòria professional que perd pistonada
Les biografies i estudis que parlen de la trajectòria de
Canyà coincideixen a assenyalar que els darrers anys de la periodista no van
caracteritzar-se pel lluïment professional i la consecució de la popularitat
massiva que va buscar tan intensament al llarg de la seva carrera. A partir del
1956 va col·laborar periodísticament amb el diari Correo Catalán, aleshores dirigit per Andreu Roselló Pàmies, que va
comptar amb diferents signatures prestigioses com la de l’empordanesa.
Finalment, l’autora i periodista –que tant havia enyorat des de Reus els temps
de La Veu de Catalunya i les
polèmiques d’aquelles redaccions en què les dones eren una minoria– va morir a
Barcelona el 1980.
[1] En una conferència pronunciada el 22 de juliol de 1933 sobre el periodisme i les dones de la Renaixença, Llucieta Canyà va remarcar que el fet que una dona posés la seva signatura al peu d’un article de premsa era, llavors, «quelcom que fugia de tota normalitat».
[2] Segons la publicació Atracción turística, la festa de les llucietes barcelonines (una versió de les catarinetes parisines) se celebra per primera vegada a Barcelona el 1928.
[3] Segons l’Arxiu de l’Ateneu, Llucieta Canyà consta com a sòcia transeünt entre el 1929 i 1934 i com a sòcia resident entre aquesta data i el 1954. En aquest període no va formar part de cap junta directiva de l’entitat.
[4] Durant l’any 1930, per exemple, va donar diferents conferències al Centre Moral de Poblenou així com a altres indrets. Les seves conferències estaven relacionades amb la qüestió de la feminitat i el feminisme.
[5] Pròleg de L’etern femení a càrrec de Josep Maria Sagarra.
[6] Canyà tenia el carnet número 331 (Annals del Periodisme Català).
[7] Segons la carta escrita per Canyà des de Reus l’abril del 1945 i que es guarda al Fons Manuel Brunet (UdG), la malaltia de Poal-Aregall va ser un ulcus duodenal.
[8] Així ho publicava l’obituari del diari Avui del 06/09/1935.
[9] Les col·laboracions es van estendre entre el 14 de juliol i l’1 de setembre del 1935 i tan sols una d’elles va aparèixer a la pàgina de la «Dona de l’Avui».
[10] El diari reusenc Avui va néixer el febrer del 1935 com a portaveu de la Lliga Catalanista després que finalitzés l’arrendament que tenia sobre el Diari de Reus i aquest es convertís en instrument local del partit de dretes espanyolista, la CEDA.
[11] El Diario de Barcelona (06/09/1935) explica que, a l’enterrament de Poal-Aregall, hi van assistir, entre d’altres, el president de l’Associació de Periodistes de Catalunya, Costa i Deu, que hi anava en representació del conseller de Cultura de la Generalitat.
[12] La darrera sobre «La dona i la pàtria» és del 05/03/1936.
[13] Diario de Barcelona (14/02/1936).
[14] Santiago Manresa també havia escrit alguna col·laboració pel diari Avui i publicitava el seu servei a les planes del periòdic.
[15] La dedicatòria d’aquest volum destaca especialment per la seva manca de polidesa (mots ratllats, cal·ligrafia poc polida…) d’acord amb la finalitat d’un exemplar d’aquestes característiques.
[16] Amorós no recorda exactament la data en què Canyà i el seu segon marit (Santiago Manresa) van traslladar-se al barri del Reus Deportiu on la parella va llogar el xalet de l’impressor Cuscó i en el qual el futur escriptor vivia amb la seva família. Situa la data bé a la tardor del 1938 o l’estiu del 1937.
[17] La Vanguardia de l’octubre del 1937 apunta els participants d’aquesta iniciativa.
[18] Revista de Girona, número 299.
[19] «Jo visc a Reus, terra de jueus cristianitzats, bona gent, dinàmica i negociants com els seus avantpassats. Comprendreu que si les circumstàncies no m’ho exigissin, no hi viuria bé… Teniu per temps una amiga i una casa a Reus.»
[20] A la mateixa carta Canyà apunta que Révesz, Eugeni d’Ors, Marquina i Benavent ja li han enviat col·laboracions per a una secció que defineix com «la meva secció del Diario Español».
[21] Acta de la Secció de Literatura i Idiomes del Centre de Lectura (05/07/1948).
[22] Quinze dies després es comunica als membres de la Secció que han sorgit dificultats econòmiques per part de la directiva, atès que només tenen un pressupost de 600 ptes. per secció i per any, i que la demanda de Díaz Plaja ja supera aquest topall. Malgrat tot, la xerrada es realitzarà. Amb referència a aquestes dificultats de caire econòmic, l’acta també aporta el comentari de Canyà sobre que ella ja havia proposat: la celebració d’un festival per recaptar diners i augmentar d’aquesta manera el pressupost de la Secció.
[23] Acta de la Secció Literatura i Idiomes (28/02/1949).
[24] En paraules d’Amorós, Saltor havia estat un «lligaire destacat» i havia format part de l’Oficina de París que Cambó va posar en marxa per ajudar els militars rebels durant la Guerra Civil.
[25] Xavier Amorós. Temps estranys. Llibre primer, 1941- 1950, pàg. 237.
[26] Ramon Amigó i Anglès, pedagog del territori (1925-2011).
[27]Llucieta Canyà. L’etern masculí, p. 29-30.