El singular catalogador Plàcid Vidal
L’any 1921 és el de la inauguració oficial del casal actual del Centre de Lectura, però també és l’any de la irrupció a Reus dels pistolers de la patronal, organitzada en l’autoanomenat Sindicat Lliure, que ràpidament va originar una espiral de violència, a la qual fins i tot es degué l’assassinat de l’alcalde, Manuel Sardà. Hi havia, doncs, una elevada tensió social, i a la ciutat, com a tot Catalunya, hi convivien les aspiracions culturals de les classes mitjanes i benestants amb la pobresa d’un ampli proletariat. Les obres del Centre havien estat finançades per Evarist Fàbregas, ric mecenes, a qui els anarcosindicalistes, segons explica Joan Garcia Oliver en primera persona a El eco de los pasos, van extorquir econòmicament. «Todo se realizó como habíamos planeado», aclareix Garcia Oliver, i detalla com les 5.000 pessetes que Fàbregas va lliurar a la CNT foren utilitzades per finançar l’assassinat a Madrid del president del govern espanyol, Eduardo Dato.
Al moment de l’esmentada inauguració, la biblioteca del Centre reunia 20.000 volums. Poc abans s’hi havia contractat Plàcid Vidal, el qual explica així la seva arribada a l’entitat:
El president [Pere Cavallé] cridà la bibliotecària: una senyoreta barcelonina anomenada Francesca Farró. Acordàrem amb ella que jo hi aniria els matins per ajudar-la a registrar i catalogar els llibres de la biblioteca, que en aquells temps ja eren nombrosos i encara estaven gairebé tots desordenats; fins molts d’ells jeien amuntegats en els departaments de l’arxiu i a la golfa. Les principals col·leccions eren donatius d’Eduard Toda i [sobretot] de Miquel Ventura i Balanyà.
Plàcid Vidal ignorava que en realitat era el mateix Eduard Toda, l’acabalat cosí germà de la seva dona, qui afluixava el seu sou, de 125 pessetes mensuals. Per una mitja jornada es tractava d’un sou mitjà, que el propi empleat qualifica de considerable.
Coneixem les peripècies laborals i personals de Plàcid Vidal al Centre perquè ell mateix les va transcriure, amb la crua fidelitat que li és característica, al seu llibre memorialístic El convencionalisme de la vida. Ultra la feina oficial de catalogador de llibres, sabem que extralaboralment s’encarregava de la correcció de proves de la Revista del Centre de Lectura i que hi va publicar diversos textos de creació i una sèrie de semblances d’escriptors coneguts d’ell, a qui anomenava «els singulars anecdòtics». Vidal refereix que va encetar la sèrie escrivint la silueta de Pere Cavallé, president del Centre, i que aquest en va refusar la publicació mentre n’exercís el càrrec, bo i argumentant-li: «—Això meu no vull pas que surti, perquè aquestes coses són una mena de bombos mutus i no m’agraden.»
Plàcid Vidal havia nascut a Alcover el 1882 i residia a Barcelona. Volia ser escriptor, però en no poder-se professionalitzar, vivia d’altres treballs esporàdics. Als 39 anys es casà amb Amèlia Güell, a qui havia conegut no gaire abans en una festa commemorativa del vintè aniversari de la mort d’Hortensi Güell, el malaguanyat pintor i poeta germà d’Amèlia, el qual s’havia suïcidat a Salou el 1899. El casament se celebrà a Reus el gener del 1921 i la parella fixà el domicili al passeig Mata, al xaletet residència de la seva sogra, la vídua del polític i escriptor Josep Güell i Mercader. El 1922 van tenir un fill, David, que va morir al cap de pocs mesos, i el 1923 una filla, Maria Eugènia.
Havia viscut anteriorment a Reus quan el seu germà, Cosme Vidal, conegut amb el nom de ploma de Josep Aladern, hi va obrir la llibreria La Regional, entre mitjan 1897 i finals del 1898, i a redós seu s’hi aplegà un grup de joves lletraferits coneguts com la colla de ca l’Aladern. Cosme va morir el 1918 i llavors algun d’aquells escolans seus de vint anys enrere recordava Plàcid amb aquiescència i enyor, tot i ser només un dinosaure supervivent del Modernisme finisecular. Ell s’adonà que la fornada emergent de joves postnoucentistes el deixava una mica de banda, perquè amb la diferència d’idees i d’edat ja representaven una nova generació: es portava 14 anys amb Salvador Vilaseca, 17 amb Joaquim Santasusagna, 20 amb Josep Iglésies.
Fou precisament Josep Iglésies qui el va rescatar de l’oblit en què va caure publicant-li pòstumament, el 1972, El convencionalisme de la vida, un valuós testimoni del submón literari entre el 1921 i el 1934. Al pròleg, retrata Plàcid amb aquests termes:
Val a dir que l’aire afligit de Plàcid Vidal, el seu esguard marcit, les celles abundoses i molt encorbades, el tors lleugerament arquejat, la gran testa, d’ample front, coberta per un capell d’amples ales, amb el cabell llarg caient-li al clatell, la veu cançonera, queixosa, opaca i d’una invariabilitat de to, el camejar lent i bast –malgrat fos un bon caminador–, les mans mogudes amb un deix sacerdotal, en fi, l’aspecte de poeta decadent, es prestava a la plasenteria […]. Plàcid Vidal semblava separat del present i prenia l’aspecte d’una pervivència del temps romàntic.
L’escriptura autobiogràfica de Plàcid Vidal reflecteix un doble turment. El primer és el masoquisme que rau en l’amor propi desmesurat i en l’orgull patològic, perquè, continua dient Iglésies, «suca la ploma en les pròpies entranyes adolorides i va anotant desconsideracions i autèntics escarnis rebuts de persones que se li deien amigues». El segon li ve de l’estrepitosa ineptitud a l’hora de redactar. Assumpció Estivill qualifica de carrincló el to del seu discurs i en posa l’exemple de com es fa ressò del pas pel Centre de Lectura, el 1923, d’un grup d’alumnes de l’Escola de Bibliotecàries, camí d’Escornalbou, on havien estat invitades per Eduard Toda: «Feia bonic de veure el catedràtic Lluís Segalà amb les seves alumnes, bell estol de noies com flors vivents en l’esclat de la il·lusió, amb l’anhel d’enriquir la florida de llurs coneixements i de consolidar els fruits de la cultura que l’estudi iniciava.»
Un interregne amb algun trasbals
El 1922 «la senyoreta Francesca Farró, per unes diferències tingudes amb uns reusencs, sobtadament va decidir tornar-se’n a Barcelona, i dimití el càrrec de bibliotecària», explica Vidal.
«La nova bibliotecària s’anomenava Dolors Sadurní. Era una senyoreta d’uns trenta anys, alta i ossosa, simpàtica per l’aspecte i més per l’entusiasme i la vehemència amb què parlava de la instrucció i de la cultura. […] acostumava a brandar el cap i se li removia la frondosa cabellera, escurçada i onejada de natural, tot caient-li a cada costat de la testa de front ample i ulls grossos i brillants.
La descripció traeix que Plàcid Vidal quedà trasbalsat i no és estrany que aviat intimessin, sempre en el to idealista d’arrel germànica propi del seu ideari, lleugerament somiatruites i tocacampanes. Potser per això aclareix, a tall de descàrrec premonitori: «Em confessà que li repugnava l’acte carnal.» I afegeix que, en una ocasió, «em mirà fixament i de seguida baixà l’esguard. Mogué la testa i va dir-me: “—Ai, Plàcid!, jo em condemnaré, perquè em vénen molts mals pensaments…”» L’aire del flirteig, el somni de la femme fatale: una vegada «em fixà l’esguard, donant-se compte del cop d’efecte: —Li plau la meva gràcia?»
En ser elegit, el mateix 1922, Josep Caixés president del Centre en substitució de Pere Cavallé, l’oficiala bibliotecària Dolors Sadurní va sol·licitar-li la contractació de les germanes Maria Dolors i Elisa Pujol com a auxiliars seves a la biblioteca. Caixés s’hi va avenir. «Ella les distingia d’entre les reusenques que venien a llegir. Ella les inicià en la [seva] missió.» Però aviat van sorgir fortes discrepàncies entre el president i la bibliotecària arran de la negativa del primer a adquirir edicions cares que la segona li suggeria. De llavors ençà el president evitava les visites a la biblioteca. Segons el relat de Vidal:
[…] les noies auxiliars anaven guanyant influència i ascendint, naturalment. L’oficiala no trigà a cercar pretext en elles per a ressentir-se. Es féu rígida i eixuta de paraules amb tothom menys amb mi, salvant el cas d’haver de tractar amb la meva muller, car totes dues sempre conversaven amb la més absoluta franquesa.
De seguida quedà clar que «una bibliotecària, renyida amb el president de l’entitat i fins amb les seves auxiliars, no podia continuar». Dolors Sadurní fou acomiadada i «rellevada del càrrec de bibliotecària forastera per les dues reusenques i […] amb tal motiu se li pagaven la mesada deguda i una d’escreix». L’afectada s’enfurismà, «foren judicis violents i no em permeté escriure’ls», anotà Vidal.
Josep Caixés, havent ja despatxat Dolors Sadurní, «em certificà que la junta estava contenta de mi, i va comunicar-me en nom d’ella que de llavors endavant les dues noies auxiliars de la biblioteca assolien el càrrec de bibliotecàries». Però Plàcid Vidal es trobava engavanyat a Reus i ja feia temps que maldava per tornar a Barcelona. Que la seva vida girava al voltant d’un món íntim i personal n’és una prova la manera com parla de la dictadura de Primo de Rivera: «No cal, doncs, que m’entretingui a contar-ne res en general, perquè prou que es troba historiat a la premsa i als llibres.» La nostàlgia el corroïa i enyorava terriblement l’ambient de la capital. Va demanar debades recomanacions a Eduard Toda per mirar de trobar-hi alguna ocupació i forfollà com va poder per aconseguir-ho. Finalment, la primavera del 1924 pogué traslladar-s’hi, amb la dona i la nena:
El nostre nebot Pompeu, assabentat com estava del nostre desig d’anar a habitar a Barcelona i veient que no se’m proporcionava la col·locació, ens havia escrit proposant-nos engrandir una diminuta fàbrica de sobres que en aquella temporada era el treball d’ell i de la seva muller i amb la qual cosa aconseguien guanyar-se la vida.
La irrupció de Maria Dolors Pujol
Cessada Dolors Sadurní i amb Plàcid Vidal lluny, Maria Dolors Pujol, als disset anys, el 1923, s’ensenyorí de la biblioteca. En trobem algunes xafarderies a les memòries de Xavier Amorós, concretament al començament de Temps estranys, llibre segon 1951-1960:
El doctor [Jaume] Sabater, sembla que tot just arribat de cursar els estudis [el mateix 1923], s’enamorà, apassionadament als ulls de tothom, de Maria Dolors Pujol, que era una noia, una dona alta, ben plantada, segurament bella i amb un caràcter visiblement enèrgic. Pel criteri del poble –i del seu portaveu: la vox populi–, la bibliotecària corresponia a l’afecte del docte doctor.
Però la mare del doctor «va vetar —i el va interrompre definitivament i de forma fulminant— el projecte de matrimoni, i ho va fer perquè es tractava d’un matrimoni que no encaixava en les seves taules de valors.»
Les germanes Maria Dolors i Elisa Pujol començaren el 1927 a Barcelona la carrera de Bibliotecària a l’Escuela Superior para la Mujer, en la modalitat d’ensenyament lliure, tot i que no van acabar els estudis. També hi ha constància que entre el 1927 i el 1931 s’allotjaren al castell d’Escornalbou ajudant Toda en la tasca d’ordenar i elaborar la Bibliografia espanyola d’Itàlia, que publicà en cinc volums entre aquells dos anys. Temps a venir, el 1963, Maria Dolors Pujol publicaria al seu torn la Bibliografia de l’il·lustre reusenc Eduard Toda i Güell, sens dubte fruit de la proximitat amb l’obra tumultuosa d’aquell singular compatrici. Amb aquesta bibliografia va obtenir un premi de 2.000 pessetes al VI Certamen Literario, celebrat el 1959 per commemorar el centenari del Centre de Lectura.
«A la senyora Pujol se la considerava una persona recta, severa i competent», «potser llavors, més que simple bibliotecària, directora de la biblioteca del Centre de Lectura» i «governava la biblioteca –deien– amb perícia, rectitud i rigidesa», especifica Amorós. El 1923 va publicar un conte moralitzant a la Revista del Centre de Lectura, «Diada de Sant Pere», de to folquitorrenc i regust autobiogràfic. I, continua Amorós: «potser a l’any 35 o als inicis del 36, vaig pescar que es casava amb un destacat intel·lectual barceloní, vidu i amb [dos] fills, que dirigia, junt amb Joan Rebull i algun altre personatge, una escola d’art de la Generalitat a Tarragona.» En efecte, s’havien conegut al Taller Escola d’Art i es van casar a finals de setembre del 36, per l’església catòlica llavors clandestina, i van anar a viure a un xalet del carrer Frederic Soler, a Reus. Ella tenia 30 anys, ell 44. Era Josep Maria Capdevila, filòsof neotomista, periodista d’ideologia democratacristiana i crític literari d’alta volada. Havia dirigit el diari El matí a Barcelona, de la direcció del qual l’apartaren els propietaris pel seu punt de vista, que consideraven massa progressista i republicà, tot i que ell sempre es mantingué en l’ortodòxia catòlica. El 1936, després del cop d’estat militar contra la República, contribuí, a petició de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, a la salvaguarda d’obres d’art religiós que grups d’incontrolats cremaven a les esglésies, i durant la guerra, explica Joan Carreres, «participà en iniciatives culturals, destinades a recaptar fons per als ferits de guerra i mantenir els hospitals de sang». Pronuncià discursos amb «una enèrgica condemna de la insurrecció militar i un cant a la tolerància, als valors democràtics i a les conquestes socials». El març del 1938 Capdevila, anota Carreres, «entrà a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, juntament amb Joaquim Ruyra i Gabriel Alomar». «Llavors la vida a Reus ja no tenia massa sentit i el febrer de 1938 retornà a Barcelona. Anava i venia fins a mitjan març, que s’instal·là, amb tota la família, al carrer Campo Vidal.»
El 1934, al moment de la inauguració de la sala que duu el nom de Miquel Ventura, va entrar a treballar com a auxiliar a la biblioteca una noia de setze anys, Regina Figuerola. El maig del 1937 Maria Dolors Pujol, per mor d’estar embarassada de la seva filla Maria Elisa, va deixar de prestar-hi servei i Regina Figuerola va ser ascendida al càrrec de bibliotecària. Malauradament li durà poc: el 17 de setembre d’aquell any va morir arran de les ferides causades per un bombardeig contra Reus de l’aviació feixista italiana durant la guerra. A la mateixa biblioteca, en l’esfondrament causat per les bombes, va quedar malferit un altre ciutadà, Joan Saperes, que va morir al cap d’uns quants dies. Des del 1968 la sala dels diaris de la biblioteca duu el nom de Regina Figuerola en homenatge a la infortunada bibliotecària, víctima col·lateral de la barbàrie bèl·lica.
La tèrbola represa
Tot i que després del bombardeig es van fer unes obres de consolidació i que la biblioteca es va tornar a obrir, els temps no eren gaire propicis a la lectura. La primavera del 1938 la moral republicana va quedar ferida de mort amb l’ofensiva franquista posterior a la batalla de Terol i l’hivern d’aquell any, després de la definitiva derrota militar a la batalla de l’Ebre, el Centre de Lectura va tancar.
La posterior ocupació de Catalunya per les tropes franquistes li fou dramàtic. El 1939 la seu de l’entitat fou usurpada per la Central Nacional Sindicalista, el sindicat vertical feixista, i a partir del 1940, quedà intervinguda ignominiosament per l’Ajuntament franquista. Vers el 1943, explica Pere Anguera, «s´hi instal·là una biblioteca popular regida per dues bibliotecàries amb l’ajut de l’antic conserge del Centre, Josep Aguadé. Els lectors hi pagaven una quota de quatre pessetes el mes, la mateixa que s’havia cotitzat fins aleshores al Centre». A les actes municipals, constata Montserrat Duch, s’hi llegeix que «la mitjana de socis-lectors els anys 1944 i 1945 era de tres-cents, i la consulta dels fons bibliogràfics d’uns 700. La bibliotecària era Dolors Xatruch que substituí Lídia Beltran a partir de 1945». Dolors Xatruch, mestra i amb 21 anys, va obtenir el càrrec avalada per una recomanació i, potser, perquè a casa seva no s’havien significat políticament en públic abans de la guerra. Es va casar el 1952 i em va tenir a mi el 1953, el 1955 va néixer la meva germana Misericòrdia i aquell any va deixar la feina per poder-nos atendre. La meva mare havia viscut, enmig de la penúria de l’època, aquells anys de bibliotecària al Centre amb el punt màgic de felicitat que permet la inconsciència de la joventut. D’aquells deu anys de feina, en conservava remotes poesies dedicades de Xavier Amorós, aquarel·les obsequi de Pere Calderó i de Juli Garola, la caricatura que li feu el dibuixant Bon. Val a dir que gairebé vint anys després va acceptar il·lusionada la proposta que li feu el Centre de tornar a la biblioteca, on es jubilà el 1989.
La dama bibliotecària
No fou fins el 1948 que el Centre va reobrir com a tal, tot i que amb una junta designada pel governador civil i presidida per Enrique [Enric] Aguadé, «el Petain del Centre de Lectura». Llavors, relata Xavier Amorós:
vaig tornar a veure a Reus, a la biblioteca, la senyora M. Dolors Pujol. La directiva l’acceptà de nou, no sense reticències, però com, sens dubte, moralment corresponia, tot i que havia dimitit el novembre de 1938. Però no la confirmà com a directora de la biblioteca, possiblement perquè quedés constància que no era una persona que entusiasmés els responsables de la casa. Alguns dels antics dirigents es queixaven que en la seva etapa anterior havia demostrat una mena de despotisme gens apropiat al seu càrrec i un tracte difícil i complicat. En resum: la consideraven una senyora –i demano disculpes– del morro fort.
De fet, passava un mal tràngol. El seu marit, Josep Maria Capdevila, es va haver d’exiliar a finals del gener de 1939, a les acaballes de la guerra, i ella s’havia quedat sola a Reus amb la seva filla, mentre que els dos fills adolescents d’ell, fruit d’un anterior matrimoni, van anar a viure amb els avis paterns a Barcelona: un hi va morir de tuberculosi el 1944 i l’altre s’acabaria fent capellà. Capdevila s’instal·là primer a França, al mateix lloc on Carles Riba escrigué les Elegies de Bierville, però el març del 1939 va acceptar una proposta de Pau Vila per acompanyar-lo a Colòmbia, on es va instal·lar, primer a Popayán i definitivament a Cali, exercint de professor a un centre femení de secundària fins el 1965. La separació fou molt dolorosa per la senyora Pujol, mancada de recursos. Mentrestant, ell duia una vida «com si fos un ermità», escrivia als amics, i sentia una profunda nostàlgia de Catalunya, però el fet és que «tot i la insistència de la família no es decideix a tornar-hi», diu el seu biògraf, Joan Carreres, malgrat que, per exemple, el 1949:
el mateix [Carles] Riba, a suggeriment de l’esposa de Capdevila, escriví una sentida lletra a l’amic, proposant-li el retorn a Catalunya:«Ahir érem a Reus. Vam estar llargament amb la teva muller i la teva filla. ¿T’imagines com et van fer present, com et van enyorar? Hi ha coses que jo ignorava, però que em fan concloure que no sempre t’han informat amb exactitud. Invocaria tot el que han estat els nostres quaranta anys d’amistat […] per dir-te simplement: torna, has de tornar. […] Pots tornar sense claudicació, segur que t’esperen molts a encoratjar, i molt a sembrar i a collir.»
Capdevila trigà a respondre i ho feu donant allargs i emparant-se en excuses per no tornar, com la por a no poder-se guanyar la vida i l’escassetat de diners, tot i que enviava alguna ajuda a la família.
El febrer del 1955, substituint Dolors Xatruch, es va incorporar com a bibliotecària Maria Martorell, encetant al costat de la senyora Pujol un tàndem que duraria gairebé dues dècades, amb un tracte una mica a la manera de don Quixot i Sancho Panza. La senyora Pujol la considerava una mena de filla díscola, diferent de la que tenia ella de veritat i que acabaria professant de monja seglar. Llavors el Centre tenia 1.600 socis.
Maria Martorell, a qui tothom deia Mari, i Dolors Xatruch compartien diversos trets biogràfics: les dues havien nascut el 1924, eren mestres i no en van exercir, i les dues es van jubilar a la biblioteca el 1989. Martorell havia fet classes particulars i després va començar la carrera d’Història a la Universitat de Barcelona, que va haver d’abandonar arran de la mort prematura del seu pare.
Maria Matorell accedí a una plaça de bibliotecària al Centre de Lectura, havent superat, el 1954, unes oposicions internes. Tota la vida es va mantenir soltera i va viure sola. Explicava que havia tingut diversos partenaires i que cap no li va fer el pes i que amb un, alemany, va haver d’anul·lar un casament a les envistes en descobrir les vel·leïtats nazis del pretendent. Amb el temps va anar abocant l’afectivitat caps als lectors i cap al mateix Centre, on encara ara és recordada per la seva simpatia i la dedicació a la feina, fins al punt que en morir-se, el 2009, vint anys després de jubilar-s’hi, es va saber que havia fet la biblioteca beneficiària d’una considerable deixa testamentària, destinada exclusivament a la compra de llibres. Quan la vaig conèixer, al final dels anys seixanta, els jovenets que trescàvem per la biblioteca de vegades alçàvem la veu més del compte i llavors ella ens etzibava un agut «xst» sergentari i, si convenia, fins un clatellot per sorpresa. Això darrer només molt ocasionalment, perquè la seva proximitat era anunciada preventivament amb un potent repicar de talons, reforçat encara pel dring estrident del manat de claus dels armaris de llibres que sempre arrossegava. La recordo, aquella època, com una Rita Hayworth a la mesura de Reus, una mica enigmàtica. I el distant repicar dels seus talons, d’altra banda tan característic del moment, em demana consideracions freudianes per avaluar-ne el significat.
Afirma Xavier Amorós que «durant el primer quinquenni dels anys seixanta l’única persona amb capacitat per a ser un bon directiu era el Francesc Font de Rubinat, que, estrictament, en el seu càrrec de [vocal] bibliotecari, feia la feina com era de desitjar i això li devia tranquil·litzar la consciència», però que la «buidor de la caixa [era] més o menys forta i el panorama desert dels comptes corrents i la nul·la promesa que s’aproximés un temps millor, duien males conseqüències per a l’entitat. El que en resultava més afectat era el personal» i «la pitjor conseqüència de pagar malament […] era la indisciplina que generava». «Només el vocal bibliotecari […] amonestava, quan tocava, les bibliotecàries». En aquesta situació, Amorós explica el fet insurreccional que consistí «que el personal en bloc s’autoaugmentés el sou en una mena de complot ben poc corrent» i que:
la junta, en descobrir-ho, va exigir explicacions, especialment a la senyora Capdevila [Dolors Pujol], bibliotecària –que, pel que es veu, dugué la iniciativa—, i a Flavià Francisco, que era el comptable i mig encarregat del personal, però la sang no arribà al riu i es va atenuar el fet obligant a signar als treballadors un document en el qual afirmaven haver cobrat indegudament unes quantitats que eren, allí mateix, especificades.
La senyora Pujol perseverà amb el tour de force contra la directiva. Explicaré un episodi que il·lustra el seu determini: un matí d’hivern, cap al 1970, fèiem la malifeta d’escampar una mica de pebre ben picat –o potser polvets pica-pica, no ho recordo del cert– entre les pàgines dels diaris, llavors més grans que no pas ara, uns considerables llençols. Els lectors majoritaris de la premsa eren uns homes, per a nosaltres francament jaios, que tombaven les pàgines amb uns gestos forçadament ostentosos. Llavors volava el pebre i l’imperceptible núvol els feia esternudar més del que acostumaven. El cúmul de la situació fou el dictamen que en feu la senyora Pujol:
–Aquesta mateixa tarda he de parlar amb la junta per dir-los sense embuts que ja és hora d’engegar la calefacció. Feia pena sentir avui el concert d’esternuts d’aquests pobres vells, és un cas de consciència. Si demà mateix no l’engeguen és que no obrim la biblioteca.
No cal afegir que els galifardeus vam somriure discretament per sota el nas, bo i recolzant la seva decisió.
Temps gairebé moderns
De fet, no és estrany que les bibliotecàries, després d’anys de servei, incorporessin a la rutina laboral petites llicències inofensives que de vegades encara podien agilitzar el funcionament de la biblioteca. Era estrany que provoquessin cap incident ressenyable. Però em ve a la memòria una anècdota en sentit contrari. Va passar anys després, quan el bibliotecari era Josep Murgades, als antípodes d’aquells vocals bibliotecaris d’abans, ans al contrari, exercia la seva tasca amb una professionalitat i una competència superbes. El cas és que un migdia, havent ja plegat la Mari, ell va observar un lector desant discretament el llibre que havia estat llegint en un calaix de la taula de la bibliotecària. Era un fet improcedent, atès que a l’hora de plegar ella hauria hagut reglamentàriament de recollir tots els llibres escampats per la sala de lectura. Llavors, tots els volums estaven tancats amb pany i clau als armaris, amb l’única excepció de l’enciclopèdia Espasa i d’algun diccionari. Però la Mari permetia que el lector es quedés una estona extra i que en acabat tornés el llibre d’aquella manera, amb el benentès que a la tarda ella el trobaria al calaix i el posaria a l’armari corresponent. Bé, el cas és que Murgades va esperar que el lector en qüestió girés cua, va obrir el calaix, s’apoderà d’aquell llibre allí dipositat i el va amagar en un cau recòndit. Passats uns dies va simular voler llegir-lo i el va demanar a la bibliotecària. Lògicament, la Mari no el trobava. Murgades, fent-se l’orni, es va esperar sense que el llibre sortís, mentre ella li assegurava que el buscaria. Ho va fer i el llibre continuava desaparegut. L’endemà i l’altre Murgades hi insistia. Que potser té els llibres desordenats, Mari? Que potser els deixa en préstec sense fer-ne l’anotació corresponent? La Mari, atabalada, feia mans i mànigues, remenant-ho tot, fins que li va venir present a qui l’havia deixat per darrera vegada i com, segurament, ella mateixa l’hauria recollit d’aquell calaix a la seva taula i tornat a l’armari corresponent. Passaven els dies i persistia el misteri, ella buscant atabalada i Murgades preguntant, sorneguer. Finalment, va poder parlar amb qui havia estat el darrer lector del llibre. Que te’n recordes si el vas deixar al calaix com vam quedar?, li va preguntar. És clar que sí, ell afirmà. Doncs no el trobo! Segur que no el va agafar ningú del calaix? Rumiava, examinant la possibilitat que ella no hagués tret mai el llibre del calaix, tal com realment havia passat. Va ser en aquell moment que el noi va fer memòria, no, segur, que no, deia, només hi havia un senyor amb ulleres i bigoti que m’estava guaitant quan el vaig desar. A la Mari se li encengué una llumeta, un senyor prim, amb pinta d’espia? Sí, potser sí, respongué, i a l’acte ella va tenir la certesa que el senyor era el mateix Murgades. Ja sé qui és, conclogué alleugerida. S’arborà. Quan aparegué per la biblioteca, la Mari li saltà abraonada: Per què ho has fet? Ell volgué defensar-se. Volia investigar si la biblioteca funciona com cal, aclaria en retirada. Sherlock Holmes de merda! M’has tingut una setmana bestiejant sense consideració! Me l’has feta grossa, a mi, que pels anys podria ser ta mare… Murgades quedà encorregut i comprengué que potser n’havia fet un gra massa. Es va disculpar de seguida de la millor manera i aviat van fer les paus. La mala maror s’apaivagà i l’incident va ser oportunament silenciat per ambdues parts. El conec per una confidència de la meva mare, que, com he dit abans, treballava en aquell moment amb la Mari a la biblioteca.
Cap al 1969, la biblioteca del Centre oferia als estudiants del final de batxillerat un refugi discret quan als matins ens jugàvem alguna classe a l’institut amb l’excusa de preparar un examen imminent. Tenia l’al·licient, avui inimaginable, que s’hi podia fumar i hi havia cendrers preparats a l’efecte. Tinc ben presents els paquets de Ducados –o, més rarament, de Bisonte– corrent per les taules. La senyora Pujol del Centre, la bibliotecària, de fet no ens semblava tan temible com la seva germana, l’Àngela Pujol, directora de l’institut Gaudí, que els alumnes respectàvem amb por i que exercia una autoritat absolutament indiscutida i contundent, amb un estil que pocs anys a venir passaria a la paperera de la història. Però, tornant al discurs d’Amorós, «aquí, la senyora Capdevila [Pujol] sense renunciar en cap moment al seu posat i al seu humor cada vegada més agres, exercí de bibliotecària del Centre de Lectura fins que es jubilà el 1971». Finalment, el 1965 el seu marit havia tornat a Catalunya ja amb 72 anys fets. Josep Maria Capdevila, conservador lliberal, aferrat de sempre al catolicisme, malalt crònic tota la vida, misantrop i elitista recalcitrant, se’n va anar a viure lluny de la seva família, a Banyoles, a la clínica Salus Infirmorum, administrada per les monges josefines. «Hi havia aspectes de la literatura actual», comentava Maurici Serrahima, «que ell no sabia admetre, i d’altres que li costava molt d’acceptar. Entre aquests darrers, hi poso les contínues mostres d’impudor que hi ha en la prosa narrativa actual», però durant set anys, fins que morí el 1972, reprengué amb entusiasme l’activitat intel·lectual animat pel contacte amb antigues amistats i pel retorn al periodisme i, malgrat viure reclòs i xacrós a la clínica, rebia moltes visites i encara emprengué activitats docents. Maria Dolors Pujol el visità a Banyoles alguna vegada, i, enviudada, treballà en una bibliografia d’ell, que Joan Galtés va completar i es va publicar el 1992, un any abans que Pujol morís. Quan ella es va jubilar, el 1971, la biblioteca del Centre tenia 28.000 llibres catalogats.
Acabo. He examinat com fou, entre 1921 i 1971, la convivència i l’activitat quotidianes a la biblioteca del Centre de Lectura derivada de la dedicació laboral de les diverses persones bibliotecàries, i m’he centrat en les figures del catalogador Plàcid Vidal i, sobretot, de la bibliotecària Maria Dolors Pujol atenent que disposem d’abundants testimonis, propis o aliens, referits a ells dos. Durant aquests cinquanta anys, malgrat la solemnitat de l’arquitectura externa i la tasca de les bibliotecàries, el capteniment dels habituals de les seves sales no sempre fou modèlica. D’ençà de la jubilació de la senyora Pujol i l’entrada de Maria Rosa Molas, el 1972, amb els canvis socials tardofranquistes s’encetà una nova etapa. Paral·lelament, Molas fou la primera bibliotecària amb formació universitària i la seguiren una rècula de bibliotecàries d’alt nivell professional i humà. Actualment la biblioteca té 260.000 volums, el treball efectuat ha estat ingent. Fa dècades que ha esdevingut, sense excepció, un lloc d’estudi i seriositat. Un lloc, en definitiva, que enalteix la història del Centre de Lectura i el seu paper com a niu de cultura.
Bibliografia consultada
Amorós, Xavier (2002): Temps estranys. Llibre segon 1951-1960. Reus: Edicions Rosa de Reus, p. 28-35.
———— (2004): Temps estranys. Llibre tercer 1961-1975 (primera part). Reus: Edicions Rosa de Reus, capítol XVI: «Del Centre de Lectura».
Anguera, Pere (1977): El Centre de Lectura de Reus, una institució ciutadana. Barcelona: Edicions 62.
Carreres, Joan (2003): Josep Maria Capdevila. Ideari i poètica. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Duch, Montserrat (1996): Reus sota el primer franquisme 1939-1951. Reus: Edicions Rosa de Reus, p. 300-303.
Estivill, Assumpció (2016): «Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers» [en línia], Textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 37, <http://bid.ub.edu/37/estivill.htm> [Consulta: 16-11-2019].
Fort, Eufemià (1975): Eduard Toda, tal com l’he conegut. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 156-157.
García Oliver, Juan (1978): El eco de los passos. Barcelona: Ruedo Ibérico, p. 61-62 i 625-627.
Martínez, Isabel (2017): «Maria Rosa Molas: ‘Recordo quan donàvem números per seure a la biblioteca del Centre de Lectura’» [en línia], reusdigital.cat, 17 juliol 2017, <http://reusdigital.cat/noticies/cultura/maria-rosa-molas-recordo-quan-donavem-numeros-seure-la-biblioteca-del-centre-de> [Consulta: 16-11-2019].
Masdéu, Fina (2016): «Plàcid Vidal: memorialista
singular d’obra viscuda»[en línia],
tesi doctoral UB, <http://hdl.handle.net/2445/107841> [Consulta:
16-11-2019].
Molas, Maria Rosa (2010): «Maria Martorell Gurrera, “la Mari”, bibliotecària del Centre de Lectura durant gairebé quatre dècades», Revista del Centre de Lectura de Reus, núm. 0, p. 12-13.
Risueño, Josep (2013): Regina Figuerola Rebull, la bibliotecària del Centre de Lectura [en línia] <https://www.tinet.cat/portal/uploads/regina_figuerola_rebull_20130429111425.pdf> [Consulta: 20-11-2019]. Cal denunciar la sovint perillosa confusió de dates d’aquest article.
Serrahima, Maurici (1974): Josep Maria Capdevila. Assaig biogràfic. Barcelona: Editorial Barcino.
Vidal, Plàcid (1972): El convencionalisme de la vida. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, capítols I a XXVI.