Teresa Miquel i l’ensenyament del català a Reus

Teresa Miquel (Reus, 1900 – 1988).

Teresa Miquel i Pàmies va destacar i en aquest cas sí que ha estat prou reconeguda la seva tasca com a mestra, raó per la qual pòstumament va obrir-se una escola a Reus amb el seu nom, i també de manera pòstuma va rebre la medalla d’honor de la ciutat i a una plaça a Reus se li va posar el seu nom.

Havia estudiat llatí, grec, anglès i francès i malgrat els seus estudis, com que s’havia llicenciat a França, no se li van compatibilitzar aquí i no va poder exercir com a docent en l’ensenyament públic. Però va dedicar la seva vida a l’ensenyament de llengües ja fos a l’Acadèmia Cisneros –que va obrir amb Francesc Baró i Lluïsa Òdena–, com al Centre de Lectura, a l’escola de doña Maria Cortina –com recorda Amorós (2004: 130)– o a casa seva, per posar alguns exemples. La seva neboda, Teresa Miquel Vidal, destaca que amb els alumnes «era molt severa, però a casa era molt dolça»; i és que, més enllà, del seu esperit humà la seva feina se la prenia seriosament i, això, pel seu sedàs implicava ser rigorosa en tots els sentits.[1]

Ramon Amigó (1994) i Robert Miralles (2007) ja parlen de tot el que fa referència a l’ensenyament del català a Reus durant el franquisme i, per tant, ja s’encarreguen de reivindicar la figura de Teresa Miquel en aquest sentit, que és l’objectiu d’aquest article. La voluntat d’aquesta aportació poc pot dir de més, però sí que pretén tenir-la present, com no podia ser d’altra manera si fem referència a les dones que han tingut alguna rellevància al Centre de Lectura, i ella en va tenir dins i fora.

És precisament el 1994, amb motiu de la publicació del llibre d’Amigó (1994) que Mercè E. Rovira li adreça un escrit d’homenatge («Homenatge a Teresa Miquel[2]») a través de les pàgines de la Revista del Centre de Lectura, perquè és en llegir el llibre d’Amigó que s’adona «realment dels problemes i dificultats que devia passar una determinada gent per aconseguir un dels seus objectius: aprendre el català per, després, ensenyar-lo, en una època en què la clandestinitat i les represàlies eren a  tocar» (Rovira, 1994: 13).

Ens explica que Teresa Miquel «en un primer moment, es dedicava a l’ensenyament del francès (aquí és quan s’inicia la relació entre Teresa Miquel i Ramon Amigó) i el llatí» (Rovira, 1994: 13), però després serà pionera en l’aprenentatge i l’ensenyament del català a Reus, que sovint s’haurà de recloure en la clandestinitat. Així, per exemple, la trobem si més no en la primera de les sortides que es van fer com a Maquis de la Poesia a Reus, unes excursions en què es llegia i es promovia la poesia en català. En aquella primera ocasió, el 15 d’abril del 1945, es va anar a la Font Grossa (la Riba). D’altra banda, per copsar la seva implicació amb la llengua, la seva neboda explica que de les classes particulars que feia a casa seva, les de català, per la situació en què es trobava, mai les va cobrar.

Per tenir-ne una visió més àmplia, tot i que anirem més enllà, basti tenir en compte l’article que publica el 1968 a la Revista del Centro de Lectura homenatjant Pompeu Fabra, en relació amb el centenari del seu naixement:

Puix que és un lloable custum d’homenatjar els grans homes en ocasió del centenari de la seva naixença, l’homenatge a Pompeu Fabra és justificadíssim i és penyora del sentiment d’un poble que s’adona de la magnitud de l’obra realitzada en bé de tots: en el cas del nostre homenatjat la normalizació d’allò que, vulguem o no, conscientment o subconcientment, fa vibrar el nostre esperit: la pròpia parla. (Miquel, 1968: 519)

Es refereix, és clar, a l’homenatge que se li feia des del mateix Centre de Lectura[3] i que ella creu que no s’ha de reduir només al centenari, sinó que ha d’ésser constant perquè la seva aportació és cabdal per a la nostra llengua, sempre amb la dalla de la pressió de la llengua castellana a sobre. I que la millor manera de fer-ho és: «Parlant-la bé, escrivint-la bé, ensenyant-la bé.» (Miquel, 1968: 519) I reclama seguir el seu exemple: professora de català, amb títol signat per Pompeu Fabra, transmetent-ne el seu mestratge.

I acaba amb unes emotives paraules: «Siguin aquestes paraules meves només el record emocionat i agraït al Mestre, perquè li dec el goig més gran de la meva vida professional: el d’ésser Professora de Català regint-me per unes Normes intel·ligents que han fet de la nostra llengua un instrument apte de cuItura.» (Miquel, 1968: 520) Aquestes paraules, és clar, encaixen amb els escrits que tant Teresa Miquel com Ramon Amigó van fer al setmanari Reus sota l’epígraf: «Parleu bé, escriviu millor», entre el 30 de maig de 1964 i el 6 de novembre de 1965.

Amigó en fer balanç d’aquells anys explica que:

No van transcórrer gaires anys sense que comencéssim a interessar-nos per aprendre la nostra llengua, llavors proscrita i castigada, cada cop que el règim podia. […] tota aquesta activitat era clandestina. Teníem darrere l’assessorament docent de la Srta. Teresa Miquel i davant, per impulsor, Josep Tremoleda, que ens estimulava. (Diàleg, núm. extraordinari, s.p.)

Fem servir aquesta informació com a primera aproximació a la figura de Teresa Miquel perquè ara anem enrere en el temps per copsar-ne tota l’aportació en la seva magnitud.

Classes per correspondència: 1a etapa, els inicis (1961)

Cal tenir present els contactes que es fan des de Reus amb Barcelona amb la finalitat, precisament, d’aprendre català i d’ensenyar-lo, tal com hem vist que Teresa Miquel reclamava. I aquí trobem un Robert Miralles i un Ramon Amigó que es coneixen, precisament, en presentar-se a l’examen de català de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) el 1961; a partir de l’aprovació del qual podien passar a ser ells pròpiament professors, però, és clar, tenint en compte les circumstàncies adverses en què ens trobàvem és que es plantegen classes clandestines per correspondència que acabaran abastant, com veurem, el domini lingüístic i més enllà.

Sembla que des de Barcelona tenien por que es clausurés l’entitat sota la qual s’aixoplugava Òmnium Cultural –el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis– i volien que algú funcionés autònomament, en relació amb les classes per correspondència que s’estaven planificant, per si de cas. Fou per aquest motiu que es va fundar el que fou conegut com a Centre d’Estudis Fòrum Joventut de l’església prioral de Sant Pere, desconnectat de Barcelona, tot i que era una delegació del Seminari d’Ensenyament de Català de la DEC. Com que hi havia un problema a l’hora de confeccionar el curs: l’adreça on els interessats podien adreçar-se, tenint en compte que algú els podia denunciar i fer clausurar l’entitat; la solució a la qual van recórrer fou aixoplugar-se a l’empara de l’església. Així, la seu del Fòrum Joventut que s’impulsava des de la prioral de Sant Pere els va servir de paraigua pel marge que podia oferir, si volia, l’Església.  La seu es trobava a la casa prioral del carrer de l’Abadia. Hi va accedir el mateix Mn. Andreu Tomàs  Àvila, vicari de la prioral de Sant Pere de Reus, que és qui havia fundat el Fòrum Joventut i qui –amb paraules d’Amorós– el «va dirigir sense autoritarismes» (Diàleg, núm. extraordinari, s.p.), era: «un capellà catalanista, dels més addictes a les doctrines de Joan XXIII i al concili i tenia un gran predicament amb els nois que seguien encantats tot el que ell es proposava d’organitzar» (Amorós, 2004: 169-170).

En última instància, però, qui hi havia de donar el vistiplau era el prior, Rvnd. Antoni Perera, que també hi va accedir. Sembla que ho feia:

[…] amb una gran satisfacció perquè quan, el 1936, fugit de la persecució criminal dels contrarevolucionaris extremistes, es va refugiar a Barcelona, allí unes bones ànimes el van fer passar per professor de català, o alguna cosa semblant, i això li va salvar la pell. Al senyor prior li devia semblar que afavorint aquests cursos compensava d’alguna manera el favor que havia rebut dels amics barcelonins. (Diàleg, núm. extraordinari, s.p.)

Eren representants de l’Església, d’aquella part de l’Església que, malgrat les pautes del nacionalcatolicisme o, precisament perquè a través seu tenien cert marge, van emparar aquelles activitats que, d’altra manera, eren perseguides pel règim; tot i que, això, no els evités tenir problemes.

Els cursos es van començar a fer  a finals del 1961 (Miralles Gutiérrez, 2007: 123) de manera més lliure, però el 1962 (Miralles Gutiérrez, 2007: 109) ja es va comptar amb el material que facilitava l’Òmnium des de la seu central; en un principi, s’utilitzava el llibre Signe. Normes pràctiques de gramàtica catalana. Entre els professors de Reus hi havia gent de nova fornada que pretenien vetllar per la llengua catalana, com Robert Miralles i Ramon Amigó, però aviat (1962) també s’hi van afegir els antics, com la mateixa Teresa Miquel, que havien rebut el títol de la mà del mateix Fabra –a part d’ella, doncs, hi havia, també, Mercè Totosaus i Teresa Vallverdú. Tremoleda es va alegrar d’aquesta incorporació perquè sembla que eren «les primeres persones d’aquella generació que s’incorporen a la nostra feina, així és que no els ha de fer estrany que no hi hàgim comptat abans» (Miralles Gutiérrez, 2007: 110). En total, eren 9 professors i 127 alumnes.

Cap al mes de maig de 1964 Joan Triadú va contactar amb el grupuscle de Reus en nom de la Comissió Delegada d’Ensenyament d’Òmnium Cultural a Barcelona, clausurat feia relativament poc, perquè redactessin «una nova gramàtica amb plantejaments d’exercicis, destinada a principiants, i suficient per a utilitzar per correspondència» (Miralles Gutiérrez, 2007: 120-121).

Classes per correspondència: 2a etapa, 1966-1975

Ramon Amigó i Teresa Miquel van assumir el repte que se’ls havia proposat, Robert Miralles, d’aquesta segona etapa, se’n va haver de desentendre aviat per problemes personals (i es va haver de limitar a ser un mestre més de la Secció d’Estudis del Fòrum Joventut i, després, com veurem que agafa el relleu, d’Òmnium Cultural), de manera que el 1966 ja es podia utilitzar la nova gramàtica, tot i que encara no estava acabada. Els van supervisar la feina Jaume Vallcorba Rocosa i Manuel Miquel Planas, de Barcelona, que també van revisar els clixés de la multicopiadora. La primera edició es va pagar des del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis; per a les altres edicions es van utilitzar els diners de les inscripcions al curs.

Per organitzar els cursos convenientment, per resoldre dubtes i intercanviar experiències, els instructors s’anaven reunint. La primera trobada va ser al Casal de l’Espluga de Francolí el dia que s’inaugurava, el 29 d’agost de 1965. Se’ls va posar una saleta a disposició, hi van anar, com a mínim: Elena Forniés, Mercè Totosaus, Josep Sànchez, Robert Miralles, Josefina Cardó, Ramon Amigó i Teresa Miquel. Els anys 1966 i 1967 les reunions es van fer a casa de Teresa Miquel i Ramon Amigó. El 1968 la trobada va ser a la rectoria del Vendrell. Una altra, entre el 1969 i el 1970, va ser a Reus. I l’última, el 1971.

Els desplaçaments per obtenir el certificat van ser necessaris fins al 1967. A partir del 1968 els exàmens es podien fer a Reus. La prova arribava el dia abans i s’enviava a Barcelona l’endemà mateix perquè ells valoressin l’aptitud o no de la persona en qüestió. Els exàmens es van fer a la seu del  del Fòrum Joventut entre entre el 1968 ––tinguem en compte que Òmnium Cultural havia estat clausurat del 2 de desembre del 1963 fins al 13 de setembre del 1967 (Vallverdú, 2011)– i el 1973. En una ocasió, però, com que només hi havia un aspirant, l’examen es va fer a casa de Teresa Miquel directament. Des del primer (l’octubre de 1968) fins al 17 de maig de 1975, es van fer 21 exàmens. Hi havia tres convocatòries anuals.

Al grup inicial (abril-desembre 1966), que va haver de donar resposta a 34 inscripcions, hi havia 10 professors: Teresa Miquel, Ramon Amigó, Mercè Totosaus, Elena Forniés, Robert Miralles i Joan Prats, de Reus; Gabriel Bas, de Barcelona, però aleshores amb domicili a Tarragona, per motius laborals; Josefina Cardó, de Valls; Pau Llabrés, mallorquí, aleshores establert a l’Arboç del Penedès, i Josep Sànchez, d’Alforja.

El 1967 s’hi va incorporar Joaquim Pell i Maria del Carme Cardó, del Vendrell. El 1968 Teresa Vallverdú –que ja havia col·laborat en els primers cursos per correspondència, els que s’organitzaven des de Barcelona– i Josep M. Cabré (rector de Vinyols), de Reus; i Josep Veciana, de Perafort. El 1970 també s’hi va integrar Mn. Alfons Boqué (rector de Torredembarra) i Mn. Albert Palacín (que feia de mestre al col·legi de la Mercè, de Montblanc), de Reus. El 1971, amb Joan Rius, de Bellvei del Penedès. El 1972, amb Misericòrdia Matas, de Reus. El 1974 hi van ingressar 8 persones: Josep Lluís Carod Rovira, de Cambrils; Joan Llorens Rofes, de Colldejou; M. Josepa Puigibet, del Vendrell; Mireia Masvidal i Nuri Ventura, de Valls; M. Dolors Mestres, de Montbrió del Camp; M. Dolors Vallverdú, de Reus, i Josep M. Virgili, de Riudoms. El 1975, s’hi va afegir Dolors Capdevila, de Reus.

El preu del curs era de 300 pessetes fraccionades en tres parts, tenint en compte que l’estudiant quan enviava una tramesa hi havia d’incloure el sobre i el segell perquè el professor li pogués tornar la resposta, per evitar causar-li despeses. El preu es va deixar de fraccionar en tenir tot el material editat  i enviar-lo de cop, però es a mantenir fins al 1974 que es va augmentar en 100 pessetes més. Els diners recaptats anaven destinats a cobrir el sou d’una secretària (entre març de 1966 i febrer de 1967) i altres despeses bàsiques per al funcionament de la Secció d’Estudis: el lloguer d’una màquina d’escriure, el correu, material d’oficina i la creació d’un fons per poder editar nou material didàctic.

El projecte va durar 14 anys i mig (d’abril de 1966 a juny de 1975, després les classes ja es van fer sota el nom d’Òmnium), durant els quals es van rebre inscripcions de 99 localitats diferents i un total de 729 inscrits al curs elemental provinents d’arreu, des de les zones més properes a Reus com de llocs de fora dels Països Catalans. La intenció era que els alumnes que arribessin al final del curs elemental es presentessin a l’examen i, si el superaven, passessin a fer classes o a col·laborar amb la Secció d’Estudis que, al seu torn, podia ser una bona tasca per preparar-se per obtenir el grau mitjà. Destaca que entre els inscrits hi havia 118 mestres (84 dones i 34 homes), fet que es pot entendre com la voluntat de voler-se preparar per a una realitat que estaven esperant: la fi de la dictadura i de la prohibició de la llengua catalana. En total hi va haver 28 persones que van fer possible els cursos entre 1961 i 1975; alguns dels quals ho van haver de deixar per l’abundància de classes que havien d’impartir a la seva població, la qual cosa indica que la demanda de classes de llengua catalana anava en augment. Fins al 1975 es van atendre un total de quasi 400 persones; Ramon Amigó vol detallar el número exacte, però li balla entre 384 i 387 (1994: 91).

Un nou horitzó pel català a partir del 1975

A partir del 1975, quan els examinands van passar a ser multitudinaris i la llengua ja no estava perseguida, els exàmens es feien al Centre de Lectura. El funcionament, però, a partir del primer trimestre de 1975, va canviar perquè es va crear Òmnium Cultural, una entitat presidida per Ferran Holthoefer (des del 1971 que existia a Reus, però estava relegat a un despatxet del Centre de Lectura, des d’on poc es podia fer), que es va instal·lar al número 5 del carrer del Vilar i es podia fer càrrec de la despesa d’una persona a hores a la secretaria i del lloguer d’una màquina d’escriure, fet que va permetre prendre’s les classes d’una manera més seriosa i eficaç. Sembla, segons indica Robert Miralles, que aquesta secretària era la dona de Ramon Amigó i que, per conflictes interns d’Òmnium, el 1977, va tornar al Centre d’Estudis Fòrum Joventut. La iniciativa de les classes per correspondència, des de Reus, es va mantenir fins al novembre de 1980, en què hi va haver una única inscripció. La situació ja havia canviat, en relació amb la llengua (a Reus Òmnium Cultural mateix ja feia classes regulars de català).

Més enllà de les classes per correspondència

A part de les classes per correspondència, com en altres llocs del domini lingüístic, n’hi havia de clandestines o semiclandestines, també, però presencials en diferents indrets de Reus i la rodalia; sense menystenir-ne la importància, aquestes ja eren tota una altra cosa, no estaven pensades en clau nacional i no comptaven amb tota l’envergadura organitzativa de les que ja hem ressenyat, però no per això deixen de ser importants, és clar.

Així, Robert Miralles indica «hi havia hagut oferta de cursets de català entre 1958 i 1960 al Centre de Lectura de Reus» (2007: 98) i Ramon Amigó també fa referència al fet que:

La primera classe oberta [de català] al públic la va impartir [la senyoreta Miquel al Centre de Lectura] […] cap a l’any 1958, quan semblava –però només ho semblava, perquè es tenen a mà testimoniatges que moltes prohibicions es mantenien ben vives i fresques, com si fossin acabades de néixer– que es començaven a afluixar les violències del règim contra la cultura catalana (Amigó, 1994: 40-41).

Xavier Ferré utilitza una altra data d’inici, en relació amb les classes del Centre de Lectura, i eixampla la informació a les classes de català que s’impartien a tot Reus:

Aleshores a Reus es feien classes –nivells elemental i superior– al Centre de Lectura […] [curs 1959/1960], a l’Orfeó Reusenc, Club Natació Reus Ploms […] [curs 1962/1963], Reus Deportiu […] [1961-1962] i a l’Associació Excursionista de Reus […] [cursos 1961-62 a 1963-1964]. (Ferré, 2013: 232)

El ball de dates, en relació amb l’inici de les classes del Centre de Lectura, segurament prové del fet que el 1958 s’hi fa –o si més no s’anuncia a la Revista del Centro de Lectura– un conjunt de sis xerrades, pròpiament sobre gramàtica catalana, a càrrec de la Srta. Teresa Miquel:

«Sábado, 12 [d’abril], a las 20 h. – I Charla sobre Gramática Catalana, por la Srta. Teresa Miquel. […] Miércoles, 16 [d’abril], a las 20 h. – II Charla sobre Gramática Catalana por la Srta. Teresa Miquel. […] Miércoles, 23  [d’abril], a las 20 h. – III Charla sobre Gramática Catalana, por la Srta. Teresa Miquel. […] Miércoles, 30 [d’abril], a las 20 h. – IV Charla sobre Gramática Catalana por 1a Srta. Teresa Miquel.» (RCL núm. 70 1958: 47) «Miércoles, 7 [de maig], a las 20 h. – V Charla sobre Gramática Catalana, por la Srta. Teresa Miquel. […] Miércoles, 14 [de maig], a las 20 h. – VI y última Charla sobre Gramática Catalana, por la Srta. Teresa Miquel.» (Revista del Centro de Lectura, núm. 71, 1958: 76)

A partir d’aquí, el curs 1959-1960 s’hi inicien classes de català regulars: «Catalán: Cursillo elemental a cargo de la Srta. María Vallverdú y Cursillo superior a cargo de la Srta. Teresa Miquel» (Revista del Centro de Lectura, núm. 86-87, 1959: 100). Les classes dels cursos 1960-61 i 1961-62 no apareixen detallades a la Revista del Centro de Lectura, però el curs 1962-63 sí i altra vegada es tornen a impartir classes de català, ara sense la Srta. Teresa Miquel: «Catalán: Cursillo elemental a cargo de la Srta. Mari[a] Vallverdú. / Cursillo superior, a cargo de la Srta. Mercé Totosaus» (Revista del Centro de Lectura, núm. 122, 1962: 100). Aquestes classes es tornen a repetir el curs següent (Revista del Centro de Lectura, núm. 134, 1963: 91) i el curs 1964-65, en aquest últim cas ja tots dos a càrrec de Mercè Totosaus (Revista del Centro de Lectura, núm. 146, 1964: 94). Després es torna a silenciar l’oferta de cursos, fins que el 1967 la Revista del Centro de Lectura (núm. 179-80, 1967: 451) torna a fer referència a classes de català a l’entitat, sense indicar a càrrec de qui han d’anar. A partir d’aquí ja es perd la pista d’aquestes classes a la Revista del Centro de Lectura, en part perquè, de mica en mica, la revista també agafa un altre caire i ja no ressenya les activitats de l’entitat; però és de suposar que si hi havia gent interessada es devien impartir; si més no, la tasca difícil d’obrir l’escletxa, ja estava feta; i l’obertura, en aquest sentit, es fa prou d’hora.

Teresa Miquel, a més, devia fer classes de català en alguna de les escoles on feia classes. A part d’ella, però, molts dels implicats amb les classes per correspondència van fer classes presencials d’una manera o altra (més o menys clandestina) a indrets del seu entorn. I també ho van fer persones alienes a tota aquesta organització.

La primavera del 1966 també es va iniciar un curs, a Tarragona, després d’un seguit de temptatives. Cap al 1964 o 1965 Ramon Amigó i Teresa Miquel van anar a Tarragona a parlar amb tres persones que els havien indicat que eren «catalanistes» per parlar-los de la possibilitat del curs, davant de la qual van presentar la dificultat d’obtenir el «permís governatiu» necessari. Ramon Amigó, en aquest punt, comenta:

En vam quedar sorpresos perquè a Reus, fins llavors, ningú no havia pensat que això fos necessari, ni ho va pensar mai ningú, després. Ningú no demanava aquesta mena d’autorització per a ensenyar altres llengües. En moltes acadèmies s’impartien classes de francès, o alemany, i s’hi començava a ensenyar anglès, sense necessitat de permís específic previ (Amigó, 1994: 58).

Després d’intentar aconseguir el suposat permís, quan va arribar ho va fer sota el condicionant que l’havia de dirigir un llicenciat per la Universitat de Barcelona en Llengua i Literatura Catalanes, cosa impossible perquè la càtedra s’havia fundat el 1965.

La primavera de 1966 va ser quan Ramon Amigó i Teresa Miquel van intentar-ho a través d’una altra via: el seminari. I aquí sí que es va aconseguir tirar endavant un curs, més o menys migrat de persones, però un curs de català en aquella Tarragona tan inhòspita. 

Conclusions

En relació amb l’ensenyament del català, Teresa Miquel va mostrar tenir una actitud ferma i tenaç, malgrat –o precisament– els vents contraris que estaven bufant aleshores i tot el que podien representar. Ella que l’havia estudiat en un període més esplenderós, tant per a la llengua com per al país –i la seva gent–, va treballar incansablement per difondre el català correcte –que no tot s’hi val(ia)–, com era de precepte amb la seva manera de viure la seva passió per l’educació i per la terra i per això és gràcies a ella, en part, que Reus esdevé capdavantera en la represa de l’estudi (presencial o per trameses) i la reflexió sobre la llengua en els anys tèrbols de la dictadura franquista.

Bibliografia

Amigó, Ramon (1994): L’ensenyança de la llengua catalana, des de Reus, sota el franquisme. Reus: Edicions del Centre de Lectura.

Amorós, Xavier (2004): Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca. Llibre tercer, 1961-1975 (primera part). Reus: Associació d’Estudis Reusencs.

Ferré Trill, Xavier (2013): Ramon Amigó i Anglès, pedagog del territori (1925-2011). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Miquel i Pàmies, Teresa (1968): «Homenatge a Pompeu fabra», Revista del Centre de Lectura de Reus, [en línia], núm. 186, p. 519-20, https://www.raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/138610 [Consulta: 21-03-2020].

Miralles Gutiérrez, Robert (2007): Una vida dedicada a la cultura catalana. Reus: Centre d’Amics de Reus.

Rovira, Mercè E. (1994): «Homenatge a Teresa Miquel», Revista del Centre de Lectura, núm. 7, p. 13.

Fonts hemerogràfiques

Diàleg

Revista del Centro/e de Lectura

Fonts orals

Teresa Miquel Vidal (2020)

---

[1] En una conversa personal mantinguda amb ella.

[2] També se li retran altres homenatges escrits com a través del Butlletí interior dels Seminaris d’Ensenyament de Català (any VI, número 64, octubre de 1971).

[3] El 1968 a Reus també es va voler sumar als actes commemoratius del seu centenari. Amigó creu que potser dins d’Òmnium es va començar a moure una «Comissió organitzadora de la commemoració del centenari de la naixença de Pompeu Fabra» (Amigó, 1994: 106-107); tot i que després explica que es va moure des de la Secció de Lletres del Centre de Lectura i va comptar amb el suport i l’empenta del Dr. Bonaventura Vallespinosa, que n’era el president en aquell moment. Es van clausurar amb una conferència homenatge a càrrec d’Artur Bladé Desumvila el mateix dia que havia nascut Fabra, però 100 anys després: el 20 de febrer de 1968. Amorós en les seves memòries explica com es va pretendre polititzar l’acte i que (Amorós, 2004: 419):

La celebració tenia totes les intencions oportunes: homenatge de gratitud, d’admiració, de desgreuge i de retret als seus perseguidors, als perseguidors de Fabra, als que l’obligaren a l’exili. Aquell acte volia ser, i ho va ser, una manifestació no pas al carrer, sinó sota cobert: dintre dels àmbits del Centre de Lectura.

Es va comptar amb molta gent, gent provinent no només de Reus sinó també de tota la comarca.

D’altra banda, la Revista del Centro de Lectura li va dedicar un número, precisament el del mes de febrer en què el mestre havia nascut; tot i que no només va ser en aquest número que es van incloure articles sobre Fabra, també al de gener i març. Que coincideix, o es va fer coincidir, amb el gran esclat de recatalanització de la revista (Amorós, 2004: 425). El mes de gener s’obria la revista amb l’editorial «Pompeu Fabra» en què es remarcava la seva capacitat de «codificar científicament i intel·ligentment una llengua caiguda, arraconada, pintoresca i anàrquica» (Revista del Centro de Lectura, 1968: 505). El número de febrer portava per títol «Mestre Fabra a Reus» i incloïa la caricatura feta per Bon, l’article de Teresa Miquel, una ressenya de la conferència que Artur Bladé Desumvila havia pronunciat al Centre i les ressenyes de les dues primeres conferències de Fabra pronunciades a Reus (25 d’abril de 1930 i 12 de de gener de 1932). L’editorial del març es titulava: «Pompeu Fabra: puresa, autenticitat i exemple» i incloïa una carta de la Comissió Organitzadora del Centenari de la Naixença de Pompeu Fabra en què felicitava el Centre per haver estat capdavanter en haver organitzat els actes d’homenatge al mestre i haver-ne aconseguit fer partícips als reusencs.