Estic ben segur que Joaquim Mallafrè passarà a la història de la literatura catalana com el gran traductor de l’Ulisses, de James Joyce. Tanmateix aquest honor no li fa justícia, perquè el Quim ha tingut moltes i molt diverses actuacions importants a la seua vida intel·lectual. Cert que l’Ulisses va arribar a constituir una veritable obsessió per a ell, gràcies a la qual disposem, no d’una sinó de dues versions exemplars d’aquesta novel·la difícil però imprescindible en qualsevol cultura amb aspiracions. Mallafrè estava particularment dotat per a traduir-la, atès el seu coneixement viu i viscut de la llengua catalana popular, i la seua formació lingüística elevada.
Recordo, amb un candor especial, la vegada que em va consultar alguns termes per a la traducció d’El poni roig, del John Steinbeck, que li havia encarregada l’editorial Viena. Aleshores aquesta casa d’edicions la portava el poeta Àlex Susanna, també molt amic meu. Jo, en aquell temps, era un fanàtic criador i genet de cavalls àrabs. És clar, vaig estar encantat de poder intervenir en aquesta operació editorial, malgrat que em penso que va resultar ben modesta.
Joaquim Mallafrè Gavaldà va néixer a Reus i vivia a Reus. Va ser professor titular de Lingüística Catalana Aplicada, a la Universitat Rovira i Virgili, i va dedicar-se a la pràctica i l’estudi acadèmic de la traducció. Havia estat membre de la Comissió Lexicogràfica de l’IEC i va treballar en la nova gramàtica normativa d’aquesta institució, de la qual era membre des del 1991.
El 1977, l’Editorial Bosch li va publicar una traducció d’Utopia, de Thomas Moore, en castellà (amb el text originari llatí i la primera versió anglesa), però de seguida, cap al 1980-81, la Leteradura li editava l’Ulisses, que va obtenir el premi de traducció de la Generalitat de Catalunya i el de la Crítica Serra d’Or. Aquesta mateixa edició, Leteradura la repetia el juny del 1990 i el setembre del 1991, però aleshores havia sorgit la revisió definitiva del text original, ajustada per Hans Walter Gabler, i el Quim Mallafrè ens va oferir una segona edició del llibre, seguint aquesta revisió, que l’Editorial Proa li va publicar el setembre del 1996.
Quim Mallafrè s’havia proposat l’envit enorme de portar a la llengua catalana els grans clàssics anglesos: Tom Jones, de Henry Fielding (Ed. 62, MOLU, 1984, i una adaptació per a Fanal de Proa, 1990); Amb la ràbia al cos, de John Osborne, i Qui a casa torna, de Harold Pinter, totes dues amb sengles estudis crítics i biogràfics (Llibres del Mall, 1986); Dublinesos, del mateix Joyce (Edhasa, 1988) i Giacomo Joyce (Edhasa, 1992); Tristam Shandy, de Laurence Sterne (Proa, 1993), i amb Viatge sentimental, tornava a presentar-nos aquest autor (Destino-Universitat Pompeu Fabra, 1996); i va ser el mateix any que col·laborava (1995-96) amb les Edicions de l’Institut del Teatre per oferir-nos les traduccions de Samuel Beckett: Krapp, última gravació, i Dies feliços, Comèdia, Respir, No jo, Un monòleg, Impromptu d’Ohio, Què on, totes elles per als volums de Teatre complet d’aquest autor, mentre, al mateix temps, el Talleret de Salt li representava, a la Sala Villarroel, a Barcelona, la seua traducció de Prendre partit, de Ronald Harwood. Mentrestant havia publicat els assaigs Llengua de tribu i llengua de polis: Bases d’una traducció literària (Quaderns Crema, 1991, Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya 1993), i Bona llengua, de bon humor (Columna, 1994). I no podem ser exhaustius perquè no acabaríem mai, era un treballador incansable. No vull, però, deixar d’esmentar el magnífic Zanoni, d’Edward Bulwer-Lytton (Adesiara, 2017).
Ell i la seua Carme m’havien fet conèixer en Joan Amigó Ferrater, que en aquell temps em penso que era una cosa així com director general de l’Institut Pere Mata, i formava part de la junta directiva del Centre de Lectura de Reus, entitat capdavantera del caliu cultural de la ciutat i de tot el país. La Fina Grau, esposa del Joan Amigó, era professora de Llengua i Literatura Catalanes, igual que la meua dona, de manera que s’acumularen les raons perquè féssim una bona amistat.
En aquell mateix temps, en Quim i la Carme van fer-nos conèixer el professor Josep Murgades i parella, també uns grans pilars del Centre de Lectura. En Murgades, lingüista eminent ja aleshores, era cofundador de la revista Els Marges i impulsor del cèlebre manifest que va sortir d’aquesta revista «Una nació sense estat, un poble sense llengua», en què es pronosticaven els mecanismes que podien dur la llengua catalana al declivi.
Deixeu-me acabar amb una anècdota que caracteritza el tarannà acollidor i pacient del Quim i la Carme. Jo era encara solterot i ells em van convidar a dinar el dia de Sant Esteve. Doncs, despistat com soc, m’hi vaig presentar el dia de Nadal, en què ells tenien ja previst de celebrar el dinar de la diada convidant els pares d’ella. A mi no em venia d’aquí, perquè ja estava acostumat a corregir-me aquesta mena d’errades, però no hi va haver manera que em deixessin anar i em van fer un lloc a la taula familiar. No he passat mai una vergonya tan honorable. L’endemà hi vaig tornar, per complir amb el compromís que havia contret amb ells (a cals Mallafrè s’hi menjava massa bé…).